La parella d'or de la política catalana, Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida, van escenificar ahir una escena d'amor. Aquell amor tant català que, com definia Ramon Llull, és negoci de la salvació. "Tots dos hem arribat a un acord raonable i serè". És a dir, "tu a Madrid i jo a Catalunya però no t'encantis que tenim feina", sembla que hagi advertit Mas.
Una escena encomiable si ho comparem amb altres escenes d'escorxament públic d'altres parelles de la metapolítica catalana. Cas dels Zipi-Zape republicans, Joan Puigcercós i Josep-Lluís Carod-Rovira, que farien bé de traslladar la seu d'ERC a Albacete, bressol d'una prolífica indústria de navalles i ganivets.
Mas va trobar un "àngel" que atorgaria el pes polític a un govern que pinta tècnic. Un "almogàver de Déu" que posés ordre i seny polític a Palau amb l'espasa de ser el polític més ben valorat a les temudes enquestes. L'àngel, però, no volia o no podia volar, però un petit truc d'orfebreria fina, basat en un temps amarg d'oposició, ha fet possible que l'àngel voli sense bellugar les ales. Presidir la comissió mixta de traspassos és una bona torre de guaita.
Finalment, Duran es queda a la capital estatal per divisar el futur polític espanyol, per informar com a comandant a plaça quins són els punts febles de l'enemic, i per decidir quina artilleria es pot disparar des de la romàntica plaça Sant Jaume. Si surt bé, les plomes de les ales es poden quedar a Madrid, i si l'estratègia falla, les plomes les escombraran a la plaça Sant Jaume.
De moment, Mas entona "Una nit a Nàpols", (imprescindible versió kitsch de Pink Martini), aquella tonada que explica que algú troba un àngel que no pot volar; però una nit sense estels, l'àngel el porta al cel. Màgia? No, supervivència. Ai Nàpols... no podríem agafar exemples polítics una mica més nòrdics?