No és un secret el meu amor pels animals, com tampoc no ho és la meva afecció pels llops en particular. Després d’haver-los dedicat contes, poemes i articles, d’empassar-me religiosament tots els documentals que en parlen i de formar part d’un grup de facebook anomenat “Hermandad del Lobo”, em sembla que resten fora de tot dubte les meves inclinacions. Si, a més, les històries de llops es combinen amb una altra de les meves dèries, el cinema, és lògic que em senti més que satisfeta.
Aquesta setmana, doncs, la compulsió va d’animals i de pel·lícules, perquè us vull recomanar
Entre lobos, una ambiciosa producció hispano-alemanya dirigida per Gerardo Olivares. Es tracta d’un metratge d’elevat pressupost que, en contra del que hom pugui pensar, aconsegueix mantenir-se dins d’una mesura i una versemblança més que considerables.
Entre lobos no cau en l’exageració ni en l’excés d’imaginació. Que ningú no tingui por de trobar-se amb un d’aquells típics productes a l’estil americà on els animals semblen directament extrets dels dibuixos animats. Al contrari. La vida dels llops i la seva interacció amb els humans apareixen enfocades amb absoluta naturalitat, ajustant-se al real d’una manera totalment creïble.
Entre lobos posseeix tot l’aire ˗absolutament intencionat˗ d’un documental rigorós. Mentre visionava el film, no vaig poder evitar sentir molt proper l’esperit de Félix Rodríguez de la Fuente, que semblava planejar pel damunt de les imatges. El seu amor pel llop ibèric, pels boscos i les aus; el seu respecte reverencial per la vida i la terra, van ser dins la sala, fent-nos companyia com un tresor del passat.
La història està basada en un fet real. Fins i tot el seu protagonista vertader apareix en els darrers fotogrames de la pel·lícula. La duríssima infantesa i joventut del pobre pastor de cabres sense mare, separat brutalment de la família per culpa d’una cruel madrastra, és verídica, per més que sembli de ficció novel·lesca. Tot emmarcat en una Andalusia latifundista (gairebé en règim feudal) que encara imposava la llei del “Señor” com si aquest fos un déu. En plena postguerra espanyola, quan encara les muntanyes de Sierra Morena aixoplugaven refugiats del franquisme que eren tractats com a bandolers, el petit Marcos es veu abocat a viure sol en companyia dels llops. Hi va passar 12 anys, que ell confessa els més feliços de la seva vida.
El director fa una boníssima feina. L’exaltació de la natura, el tractament respectuós i proper de les comunitats de llops, el personatge entranyable de la petita fura, el mussol, els conills; fins i tot les imatges colpidores de l’arribada dels voltors, resulten impressionants. La fotografia és magnífica.
Entre lobos no és una cinta de diàlegs, sinó un espectacle de bellesa plàstica, d’enteniments tàcits, de bategant i ancestral primitivisme, d’acció i emoció contingudes.
La feina dels actors m’ha semblat magistral. Sancho Gracia broda el seu paper i Juan José Ballesta em va fer una enveja inimaginable, jugant amb els llops, rebolcant-s’hi, gaudint com un boig. Li vaig veure una entrevista a la televisió i estava exultant. No m’estranya. Ha viscut una experiència que difícilment podrà repetir al llarg de la seva carrera. Amb tot, vull remarcar especialment la tasca del petit Manuel Camacho, que porta el pes del film a la seva curta edat i que m’ha deixat de pedra. Genial.
Entre lobos és una pel·lícula per a petits i per a grans. Crec que pot resultar un bon exercici de cara als nens a partir dels 10 anys. Transmet valors importantíssims: el respecte pel món que ens envolta, pels animals i la natura. Us garanteixo que la bellesa de les imatges pot viatjar directament al cor dels vostres petits.
I ara, si m’ho permeteu, us faré arribar un senzill poema que vaig escriure un dia. S’intitula
Ulls grocs i tracta d’un llop que ha perdut la femella. L’ha matat l’home. La paraula "cop" fa referència al “tret”. Moltes gràcies, estimats lectors.
