L'avortament continua fent molt mala olor. Com la contracepció, està més o menys absent de la formació mèdica. La ignorància i els prejudicis al seu tractament persisteixen en uns nivells altíssims: quan era ministre de salut el 2004, Philippe Douste-Blazy havia lloat l'IVG tractada mèdicament com un mitjà de "preservar el futur de la fecunditat d'una dona[1]", declaració que suggeria que el mètode quirúrgic comportava l'esterilitat, la qual cosa havia posat el crit al cel entre els professionals afectats. En el transcurs la seva investigació[2], més o menys per aquella època, la periodista Olivia Benhamou havia tingut la sorpresa de descobrir que l'anuari electrònic dels professionals de la salut recomanat al web del ministeri, i prologat pel mateix Douste-Blazy, donava com a resultats a la cerca de la paraula “avortament” les adreces d'associacions antiIVG com Laissex-les vivre o SOS Bébés...
Sense massa contemplacions, l’escriptor Martin Winckler etziba que França, més que d'altres, "és un país on es considera que una dona està feta per tenir fills. D'altra banda, les pacients que van al metge per renovar el tractament anticonceptiu sovint fan reflexions del gènere: "Sap una cosa, és que el rellotge no s’atura!" “Les dones sempre han tingut l’ordre de procrear; tret d’explicacions com que són la salvació de la pàtria, els motius sempre són llur expressió personal", resumeix la sociòloga Michèle Ferrand. Olivia Benhamou s'ha interessat també en els manuals de ginecologia dels estudiants de medicina: en un d'ells, que data del 1998, descriu les pacients que reclamen d'IVG com a subjectes "en situació de fracàs conductista en sentit ampli, afectiu, psicològic, social" i preconitza a la dona "el retorn de la confiança sobre les possibilitats de ser mares"...
M. C.
[1] AFP, 24 de juliol de 2004.
[2] Olivia Benhamou, «Avorter aujourd’hui – Trente ans après la loi Veil», Mille et une nuits, París, 2004.
|