YouTube ha donat a conèixer les llistes oficials dels vídeos més vistos a la plataforma al llarg de 2010. El portal de vídeos més popular a internet ha acollit més de 13 milions d'hores de vídeo durant aquest any, és a dir, una quantitat equivalent a 1.500 anys i els seus vídeos s'han visualitzat més de 700.000 milions de vegades, segons ha confirmat la web en una nota de premsa.
En la categoria de Notícies i Política, el vídeo que ha acaparat un major nombre de reproduciones és el que va difondre WikiLeaks sobre la guerra d'Iraq, «Collateral Murder», amb gairebé deu milions. Però com a anunci polític, el millor (o més vist) de 2010 és sens dubte l'anunci de campanya de Dale Peterson.
Al seu anunci, Peterson es presenta com a candidat a comissionat d'agricultura de l'estat d'Alabama. Parla de la seva vida: granger, veterà del Vietnam, empresari d'èxit, retirat a la seva granja; parla de les seves idees: del potencial agricola i industrial de l'estat, responsable d'uns 5 bilions de dòlars, dirigit fins ara per criminals que fan el que volen amb els diners i als altres els deixen en l'ombra... Comenta que perden tres famílies grangeres cada dia, i critica la gestió dels actuals membres, i bàsicamente es ven fins al final del video, basànt-se en que és el candidat que necessita Alabama en quaestions d'agricultura i indústria, un discurs bastant patriòtic i carregat de simbolismes americans, incloent el cavall i el rifle...a part d'insultar a algun oponent.
Segurament el vídeo ha tingut èxit pels seus detractors i pels seus admiradors. Als primers, riuran l'estil directe de Peterson, als segons els encantarà. Sigui com sigui, el vídeo va tenir milions de visites el 2010, i molts vídeos que el parodiaven.
Dale Peterson no va guanyar en les primàries de maig de 2010, però sí va entendre la importància del que havia aconseguit amb el seu vídeo, i va fer dues coses: va penjar en la seva web qui havia estat el guionista i director del seu anunci -Ladd Ehlinger-, i va penjar un nou vídeo, mig parodiant el primer, on donava el seu suport a un altre candidat republicà amb un anunci fins i tot més fort: Get away from that!
Els pròxims 27 i 28 de gener se'n celebrarà, per primera vegada a Catalunya, el I Congrés de Comunicació Política de Catalunya (CCPC). Un encontre que tindrà lloc a Barcelona (Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universidad Ramon Llull) i on es tractaran les últimes novetats i tendències en matèria de comunicació política i gestió pública.
El candidat i el seu relat, la importància de l'oratòria, les estratègies de campanya, les funcions de l'assessor, el posicionament polític a Internet, els partits en campanya, periodistes i polítics o els lobbies seran alguns dels punts que es tractaran durant els dos dies que dura el Congrés. Una oportunitat per trobar-se de nou amb experts en diferents matèries, i amics molts d'ells, que -sota el títol genèric del Congrés, "Estratègies de campanya i de govern" - tractaran un ampli ventall de temes que segur seran interessants.
Entre els ponents, Daniel Ureña, Yuri Morejón, Antoni Gutiérrez-Rubí, Juan Víctor Izquierdo, Albert Sáez, Yago de Marta, Joan Navarro, Àlex Terés, Mikel Cabello, Toni Aira, Saül Gordillo i jo mateix. En el meu cas, compartiré taula amb en Saül, parlant sobre el posicionament polític online: identitat i presència dels polítics a la xarxa.
El Congrés està impulsat per les grans Àstrid Alemany i Maria Llorach (Alemany & Llorach). Podeu formalitzar ja la vostra inscripció i seguir tota la informació a Facebook, Twitter i Vimeo. I veure el vídeo promocional, aquí.
Ningú, que sàpiga alguna cosa de política (o fins i tot que no li agradi) pot pensar que el treball dels ambaixadors, cònsols i diplomàtics només és acudir a festes per menjar bombons Ferrero Rocher. El treball d'una ambaixada és no tan sols ser el portaveu d'un estat en un altre estat, sinó també ser les oïdes del seu govern en un govern estranger. "Diplomacia" ve del grec diploos -doble- i en aquest sentit es referiria a allò que es guarda duplicat. I doble és la feina que es fa en la diplomàcia -actual i passada: representació i informació. L'ambaixada francesa a Washington representa a França allà, però també informarà al seu país de com millorar els interessos francesos; i el mateix l'ambaixada espanyola a Caracas, o la veneçolana a Madrid, o la russa a Hongria, etc.
Les últimes setmanes, a causa de les filtracions de Wikileaks, s'ha acusat des de certs sectors els Estats Units de tenir una trama oculta d'interessos, i no és cert, o almenys, no és menys cert que la resta de països desenvolupats. El Cablegate tracta d'una col·lecció de més de 250.000 missatges del Departament d'Estat dels Estats Units, en els quals es descobreixen episodis inèdits ocorreguts en els punts més conflictius del món, així com molts altres esdeveniments i dades de gran rellevància que despullen per complet la política exterior nord-americana, treuen a la llum els seus mecanismes i les seves fonts, deixen en evidència les seves debilitats i obsessions, i en conjunt faciliten la comprensió per part dels ciutadans de les circumstàncies en les quals es desenvolupa el costat fosc de les relacions internacionals. I és això, és el destap de documents secrets del govern nord-americà, des de les seves ambaixades a Washington. Són converses sobre el que pensen sobre el país en el que estan, el que els comenten als ambaixadors, els seus punts de vista, els interessos que cal millorar... són relacions secretes, i per això l'èxit d'aquestes filtracions, pel morbo assegurat. Als Estats Units li acaben de destapar el que pensen, el que desitgen, el que els interessa a cada país, les xafarderies off the record... Aquest és el quid de la qüestió. I en alguns casos, pot portar a un canvi en les seves relacions internacionals futures: durant molts mesos, o anys, es cuidarà molt el que se'ls diu als seus diplomàtics, que estaran en el punt de mira per "delators". I aquest és un mal molt més gran que no que s'hagin difós les seves converses durant la última dècada. Significa que tot en el que han estat treballant, les seves relacions i opinions demanades, ara són públiques; i significa que els costarà molt aconseguir noves informacions fiables.
Fins aquí la primera part. Una cosa és el morbo que suposa per a la premsa internacional saber què fa i pensa els Estats Units, i que les filtracions siguin importants. Però no és la primera vegada que succeeix, ni serà segurament la última. Com indica Luís Arroyo, abans de Wikileaks ja van existir Daniel Elsberg (1971), Vasily Mitrokhin (1992) o Richard Tomlinson (2001), entre d'altres. La principal diferència és el lliure accés, a través de la xarxa, a totes les informacions de Wikileaks, la seva difusió, viralidad, reenviament, la capacitat que té qualsevol persona, en qualsevol lloc del món, de llegir aquestes informacions secretes directament, analitzar-les o llegir els resums fets per la premsa.
I aquesta és la segona part. Des dels Estats Units s'ha intentat silenciar el missatger, però quan el missatge ja havia arribat de manera exponencial a tots els racons del món. Qualsevol intent de silenciar Internet significa el principi d'una guerra, vist per molts com un atac a la llibertat d'expressió. Al seu article d'avui, Rosa Jiménez Cano explica els qui són ambdós contendents: "d'una banda, Wikileaks, la web que ha difós les filtracions de documents secrets d'EUA, que ha rebut constants atacs que l'han obligat a traslladar el servei a nous servidors; per l'altre, les empreses que han trencat amb la web pateixen les ires dels nombrosos partidaris de Julian Assange. Com a paradoxa en aquesta guerra, els adalils de la llibertat d'expressió, que diuen lluitar contra la censura, al seu torn fan el possible per silenciar les pàgines d'empreses com Visa i MasterCard. Molts contenen la respiració perquè ningú no està fora de perill de les pressions polítiques, però tampoc de patir la ira dels internautes, que no requereixen ja grans coneixements per participar en els xocs". La denominada Operació PayBack, revenja, en anglès, ha decidit atacar en primer lloc la fiscalia sueca, però també MasterCard, Visa i Paypal en primer terme. Les tres es van negar a continuar tenint com a client la pàgina de filtracions. També s'ha atacat les pàgines webs de Joe Lieberman, Sarah Palin, Twitter, Amazon, PostFinance, EveryDNS…
I és que com indica Antoni Gutiérrez-Rubí, "el combat que s'està lliurant no és sobre la llibertat d'Assange ni sobre la seva moral, sinó sobre el control a la xarxa". Es pot silenciar el missatger, fins i tot intentar minvar la seva reputació, però potser per primera vegada en la història el gran teatre de les relacions internacionals, de les pressions, del poder de Goliath contra David s'està fent des de la primera fila d'un gran teatre, davant de milions de persones, i això no és tan senzill de fer sense que cap espectador es queixi. Veurem com acaba.
"La meva dona, Wendy, va ser assassinada l'11 de setembre de 2001 per terroristes... ". Així comença el vídeo "Ashley's Story". L'home que es dirigeix a la càmera està dempeus i sobreimpressionat apareix el seu nom: Lynn Faulkner, Mason, Ohio. La càmera fa un zoom sobre una foto de la seva esposa envoltada de les seves dues filles quan tenien 10 anys. El narrador, veu en off, prossegueix: "Des de la mort de la seva mare, Ashley, la filla dels Faulkner, s'ha tancat en si mateixa". A la pantalla es mostra a Ashley, asseguda en una hamaca llegint un llibre. La veu en off prossegueix: "Però quan George W. Bush va anar a Lebanon (Ohio), Ashley va anar a veure'l, com havia fet quatre anys abans amb la seva mare".
La música s'accelera, mentre es mostren imatges de Bush saludant. Linda Prince, que compañaba a Ashley, explica en el vídeo el que va succeir: "El president s'apropava a mi. I li vaig dir: senyor president, aquesta jove va perdre la seva mare en el World Trade Center". Es va donar la volta -prossegueix Ashley, filmada unes setmanes després al seu jardí- i em va dir "sé que és dur. estàs bé?".
Linda Prince: "El nostre president va envoltar llavors Ashley amb els seus braços i la va estrènyer contra el seu cor". La càmera mostra la foto de l'abraçada. "I en aquell moment vam veure com els ulls d'Ashley s'omplien de llàgrimes".
Ashley Faulkner: "És l'home més poderós del món i vol assegurar-se que estic bé".
Després Lynn Faulkner, el pare d'Ashley, conclou: "El que vaig veure aquell dia -apareix una imatge d'un diari local amb la imatge- és el que vull veure al cor -foto de Bush amb un bomber l'11 S- i en l'ànima d'un home que ocupa les funcions més altes al nostre país".
Aquest és el vídeo principal de la campanya presidencial de George Bush per a les eleccions de 2004. La seva difusió a la televisió durant les tres últimes setmanes de campanya va estar acompanyada d'una operació de comunicació que incloïa 2,3 milions de fulletons, una pàgina web, i una campanya de trucades automàtiques. En total, "Ashley's Story" va costar 6,5 milions de dòlars.
El vídeo va tenir un èxit increible i va fer decantar molts vots a favor de Bush, perquè apel·lava als sentiments, explicava una història personal, parlava d'un tema important i el situava en un context que la gent podia comprendre. Era un gran relat, que mostrava a Bush com un ésser gairebé diví, però que ajudava les persones, i mostrava que l'11 S també havia arribat a l'Amèrica profunda.
Ashley Faulkner va ser convidada a la investidura, després de la victòria electoral de George W. Bush.
Llegit a “Storytelling“, de Christian Salmon.
Quan l'home es refereix a les coses ho fa transformant les «impressions» que aquestes li produeixen en «expressions» del seu propi sentir. Aquestes «expressions» són les «metàfores» amb què l'home va recobrint la realitat i omplint-la de símbols, que acabaran desenvolupant-se en mites i relats, que del que ens parlen en realitat és de la vida dels homes, de la seva història. Aquesta era una de les teories filosòfiques de Hans Blumenberg. Com ell deia, només podem accedir a certs conceptes a través de la metàfora, "que aconsegueix obrir-nos dimensions de l'ésser que d'una altra forma romandrien inaccessibles".
I és que les metàfores, com també indica George Lakoff a la seva "carta oberta a Internet" (1991), són importants: "la pregunta de si hauríem de declarar la guerra en el Golf pertany a les metàfores. El Secretari d'Estat Sr Baker considera que Saddam "amenaça el nostre suport econòmic". Per al President Bush, Saddam "estrangula" la nostra economia. El General Schwartzkopf caracteritza l'ocupació de Kuwait de "violació". En realitat, existeix un extens sistema de metàfores, en gran part, inconscient que utilitzem de forma automàtica, sense realitzar cap tipus de reflexió, a l'hora de comprendre allò complex o les abstraccions".
En una altra de les seves obres, Lakoff i Johnson parlen de la metàfora com a principal mecanisme pel qual entenem conceptes abstractes i raonem. D'allà, la importància de la metàfora en la construcció del discurs i de la imatge que volem transmetre. Les metàfores, en un discurs polític, donen caràcter narratiu al candidat, aconsegueixen que els oients entenguin millor què senten i que desitgen els polítics. Les metàfores, expressades com a part d'un relat, són importants, no només perquè són una gran eina de comunicació, sinó que també perquè fan que el relat tingui un sentit simbòlic.
Cada metàfora té el seu simbolisme, i és molt curiós veure l'ús que ambdós candidats principals en les eleccions catalanes van fer de les metàfores en els seus dos discursos de final de campanya, dijous 25 i divendres 26, al palau Sant Jordi de Barcelona. Es dóna la circumstància que ambdós van utilitzar metàfores marítimes per expressar els seus sentiments i el relat amb què es presentaven en aquesta cita electoral, i van ser els dos millors discursos que els he sentit a ambdós.
José Montilla, en el seu discurs, deia, parafrasejant a Marx, "Hi ha un tsunami conservador que recorre tot Europa: el tsunami de la dreta. El tsunami que vol retallar drets, prestacions i que vol una sortida neoliberal contra la crisi. Què hem de fer? Fugir? Veure com l'onada de la dreta nacionalista espanyola del PP i l'onada de la dreta nacionalista catalana de CiU ens passen per sobre? Un tsunami que trenqui tot el que hem construït? Un tsunami de dretes en un país d'esquerres? Us proposo que aixequem un espigó alt i fort. Un mur que aguanti l'envestida de les onades. Un mur que defensi l'Estat del Benestar, les polítiques socials, la justícia i l'autogovern. Un espigó resistent, feta de tota la gent d'esquerres i progressista d'aquest país. Un mur de vots catalanistes, progressistes, d'esquerres i socialistes que detingui el tsunami conservador. Voleu fer història? Doncs fem que Catalunya sigui la primera en detenir la tempesta conservadora".
En el discurs d'Artur Mas, aquest es presenta com un vaixell al mig del mar, a punt d'arribar a port: "Fa set anys vam quedar al mig del mar, lluny de la costa. Fins llavors vam tenir un bon timoner, Jordi Pujol, però de sobte ens vam quedar sols, lluny de terra; només teníem la profunditat de l'horitzó i la il·lusió, els somnis. [...] Allí, sols en mig de la immensitat, amb un onatge fort i gent que pensava que seríem nàufrags. No podíem canviar els vents, però sí moure les veles [...] Hem recobrat les forces i vam posar rumb a Ítaca. I ara estem a punt d'arribar a l'illa. Ha estat una llarga travessia, amb mars embravits, mars en calma, i fins i tot taurons. Estem a punt de fondejar a l'illa, però no sabem si trobarem aplaudiments o silenci. Ho dirà Catalunya diumenge, però només el viatge ja ha valgut la pena".
Si analitzem ambdós relats, expressats en les seves respectives metàfores, podem observar com Montilla es reafirma com el port segur, el mur que evitarà que entrin "els dolents". És una metàfora defensiva, de garantia, de seguretat. Per la seva part, Artur Mas parla de si mateix com el vaixell que arriba a casa, que torna després de passar mil desaventures, que ha sobreviscut i que vol fondejar al port.
Són bones metàfores, molt simbòliques, i ja sabem, després del resultat, que l'espigó no va aguantar. Entre altres coses, potser el vaixell (i el seu relat) era massa gran.
Ferma defensora de les reformes de Barack Obama però també cap de turc dels republicans, la demòcrata Nancy Pelosi ha revalidat en aquestes legislatives el seu escó per Califòrnia -que ocupa des de 1987-, però en quedar-se els demòcrates sense la majoria absoluta ha perdut la presidència de la Càmera de Representants. El gener del 2007, Pelosi es va convertir en la primera dona que ocupava la presidència de la Càmera, i amb això esdevingué la tercera figura del país per darrere del president i del vicepresident. Cedirà el comandament al congressista d'Ohio John Boehner el gener, quan es formi el nou Congrés d'acord amb els resultats de les eleccions del passat 2 de novembre.
Al capdavant dels congressistes demòcrates des del 2003, Pelosi s'ha destacat per haver defensat amb fervor els valors més progressistes dins del partit d'Obama. La seva intervenció va resultar decisiva en l'aprovació de reformes històriques, com la financera i la sanitària, una de les estrelles de l'agenda política del president.
Pelosi era l'enemic públic número dos dels republicans (l'1 és Obama, clar), per la seva manera de fer política i pel que significava: els demòcrates governaven en el congrés. També per les seves idees a favor de l'avortament, contra la guerra de l'Iraq i contra el mur antiimmigració de Mèxic. Per aquestes raons, va ser durant la passada campanya blanc dels seus rivals republicans, que van llançar una campanya de recaptació de fons a través de la web firenancypelosi.com (fer fora Nancy Pelosi). Van recaptar 20.000 dòlars, i en la web es mostra en un mapa a quines zones n'han recaptat més per fer-la fora. I ho van aconseguir, ja no és la presidenta del congrés.
És tanta la seva alegria que han creat merchandising amb la seva gesta, en forma de samarretes, jerseis, adhesius, tasses i bosses, que es venen, i són àmpliament destacats en la web republicana.
Es tracta d'una minicampanya temàtica, d'atac personal, amb un microsite, que s'està fent perdurar com a mostra del poder republicà en aquestes passades eleccions. És també una manera de dir-li els seus simpatitzants que ho han aconseguit i que seguiran endavant fins a fer-los fora a tots. Com indiquen als productes que venen: "Jo vaig fer fora Nancy Pelosi. Qui serà el pròxim?".
Ernest Benach deixa el Parlament de Catalunya, després de molts anys, els set darrers com a president del mateix. En política des de 1980 i a ERC des de 1987, ha estat diputat en els anys 1992, 1996, 1999, 2003 i 2006.
La seva presidència es recordarà, entre moltíssimes altres coses, com el primer president d'un Parlament online, modernitzat, que posava a la disposició del públic objectiu del Parlament: els ciutadans de Catalunya, la qual cosa es feia en la càmera catalana, difonent-ho com mai, en xarxes socials i a través de la xarxa. I no només de manera institucional, amb la seva idea de “Parlament 2.0” sinó també a través dels seus perfils personals: Facebook, Twitter i bloc (des de 2003), i a través del seu llibre “#Política 2.0“. Benach sempre estava disponible per respondre qualsevol pregunta, de manera directa, sense intermediaris, i sempre disposat a explicar què es fa en el Parlament, o què es podria fer, volent aprendre, buscant idees, cooperació, vincles amb gent que podria aportar alguna cosa. I, independentment dels partits, aquesta és la bona política.
Avui, sigui per motius personals, pels resultats electorals o per ambdues coses, ha dit que no recollirà la seva acta de diputat, i ho ha dit, com no, a través del seu bloc: “Justament perquè vull el millor per aquest projecte que defenso i en el qual crec, penso que ara convé que jo hi treballi des d’una altra banda i afavoreixi l’entrada al Parlament d’un nou diputat, vint anys més jove que jo. És el torn de deixar pas a una nova generació“. La política és (o ha de ser) contacte amb els ciutadans, directe, la xarxa ho permet, i el comiat polític de Benach és un altre exemple d'això.
En aquest post, el meu mini-homenatge. Moltes gràcies i sort, president.
El president Obama apareixerà en un episodi de "Caçadors de mites", al Discovery Channel el pròxim 8 de desembre, segons va informar la Casa Blanca diumenge passat. Obama, que ja ha gravat el seu cameo en la sèrie, parlarà sobre un antic mite: "Arquímedes va calar foc a una invasió de la flota romana amb miralls que reflectien els raigs del sol?". El programa s'emetrà durant la fira de la ciència a la Casa Blanca, que comptarà amb els guanyadors de la ciència, tecnologia, enginyeria i concursos de matemàtiques de tot el país.
No és el primer cameo d'un polític. Un cameo és l'aparició d'un famós o personatge conegut en una pel·lícula, en una sèrie de televisió o en qualsevol mitjà. Normalment són aparicions curtes en una, dos o tres escenes i sense importància per a la trama.
Malgrat que es diu que el primer polític en aparèixer en un cameo va ser Leon Trotsky en 1914, a “My Official Wife” (però encara no havia arribat als Estats Units), va ser segurament Richard Nixon el primer polític que ho va fer, en l'exitós programa de comèdia, amb sketches, “Laugh in”. Durant l'episodi del 16 de setembre de 1968, Nixon, candidat llavors a la presidència, va aparèixer durant uns segons amb una inflexió de veu incrèdula, demanant “Sock it to me?”. Es va convidar també l'oponent de Nixon, el vicepresident Hubert Humphrey, però es va negar. D'acord amb George Schlatter, creador de la sèrie, "Humphrey va dir més tard que aquesta decisió va poder-li costar l'elecció", i "Nixon va dir que va ser la seva aparició a "Laugh-in" pel que va ser triat".
Per a Nixon significava humanitzar-se i segurament reparar el mal fet a la seva imatge durant els debats televisats contra Kennedy uns anys abans. A partir de llavors, els polítics (o els seus assessors) van veure els cameos com una forma ràpida d'adquirir una imatge de "persona divertida" i de persona senzilla i oberta. A més, aparèixer en pel·lícules, però sobretot en sèries de televisió, permetia als polítics semblar més propers a les famílies, entrant a les llars. Com indica Marty Linsky, “Good politicians know that all politics is local, and there’s nothing more local than being in someone’s living room with characters they know well”.
Bons exemples els tenim en les aparicions de Gerald Ford (1983) i Henry Kissinger (1983) en la sèrie "Dinastia", el senador Gary Hart (1985) a "Cheers", el governador californià George Deukmejian (1987) a "Hotel", el governador de Texas Mark White (1986) a "Dallas", el governador de Massachussetts Michael Dukakis a "St. Elsewhere" (1985) i "Tanner on Tanner" (2004), Nancy Reagan a "Arnold", la senadora Barbara Boxer a "Murphy Brown" (1994), "les noies Gillmore" (2002) o "Larry David" (2007), etc...
És sobretot a "Tanner on Tanner” on els cameos són més seguits, amb cameos de polítics i d'altres personalitats de la vida real com Al Franken, Janeane Garafalo, Joe Lieberman, Tom Brokaw, Ronald Reagan Jr., Alexandra Kerry, Michael Dukakis, Luke Macfarlane, Chris Matthews, Dee Dee Myers, Dick Gephardt, Barack Obama, Michael Moore, Steve Buscemi, Bill Clinton, Charlie Rose, Mario Cuomo i Martin Scorsese.
En pel·lícules, John McCain apareixia en "De boda en boda" (2005), el senador Patrick Leahy, un fan de Batman, es doblava la veu a si mateix en la sèrie animada Batman i va fer cameos a Batman and Robin (1997) i The Dark Knight (2009), Nelson Mandela a "Malcom X" (1992), Geraldine Ferraro a "Contact" (1997), Barbara Boxer a "Traffic" (2000), Arnold Schwatzeneger a "The expendables" (2009)...
El 2011, està previst el cameo de Bill Clinton a la pel·lícula "Resacón en Las Vegas II".
A Europa, són coneguts els cameos de Mikhail Gorbachev a la pel·lícula "Faraway, So Close" (1993), o de Tony Blair amb la seva veu en un capítol dels Simpsons, “the regina monologues” (2003). També la reialesa ha fet cameos: Carles Gustau, rei de Suècia, va aparèixer en la sèrie “Mika” (Mika och renen Ossian på äventyr). I l'actual rei de Jordània Abdullah II va aparèixer breument a Star Trek: Voyager "Investigacions", mentre encara era príncep.
Els cameos són, a més, un fenomen estudiat per a la comunicació política. Així, els polítics republicans apareixien en algunes sèries (Arnold, Vacaciones en el mar, Hotel...), mentre que els polítics demòcrates intentaven aparèixer en d'altres (Dallas, St. Elsewhere, Silver spoons, …). Depenent de l'argument i de la població que més veia aquestes sèries o pel·lícules.
I són sovint els assessors polítics els que demanen que els seus candidats apareguin en sèries. Un bon exemple el tenim amb la petició de George W. Bush, durant la campanya de 2001, d'aparèixer a "The West Wing" (que no va ser acceptat), encara que sí que es va aconseguir colar Rahm Emmanuel.
La humanització del candidat i la seva presència a les nostres sales d'estar, a través de sèries o pel·lícules que veiem, permet a aquests polítics aparèixer com a més propers, més divertits i extravertits, i amb menys rigidesa com la que podem veure durant discursos o rodes de premsa. És quelcom a tenir molt en compte.
La invitació a blocaires a esdeveniments polítics: congressos, mitings, actes de campanya... no és quelcom nou. Aquestes invitacions es van començar a donar, com no podia ser de cap altra manera, amb el mateix apogeu dels blocs. Les organitzacions entenen cada vegada més el poder dels blocs, twitter o facebook en la percepció de la seva imatge en la societat, i en la capacitat de viralidad del que moltes d'aquestes persones diuen. El 2005, Garrett Graff va ser el primer blogger que va poder accedir a una roda de premsa de la Casa Blanca. Una mica després, el 2006, George Bush ja va convidar altres bloggers a l'acte de la firma d'una llei sobre transparència que alguns congressistes demòcrates també van recolzar (Obama va ser un dels capitosts).
Des de llavors, les invitacions a blocaires a actes polítics no podem dir que sigui alguna cosa que es fa molt, però sí que cada vegada té major interès per a les organitzacions polítiques, com es va demostrar a la campanya francesa de 2007 (per part de Ségoléne Royal i de Nicolas Sarkozy) o durant la campanya nord-americana de 2008, per citar sol els majors exemples.
Durant la campanya catalana, la majoria de partits han convidat blocaires o twittaires als seus actes més importants, a través del correu electrònic o a través de missatges personals a Facebook. I és que la comunicació, quan és en persona, cara a cara, té un valor molt més important que la comunicació només online. Aquesta proximitat genera més confiança, més interactivitat i, segurament, menys crítiques en el futur al partit.
El segle IV AC Aristòtil va definir a l'home com un zoonpolitikon, és a dir com un animal social. És a través de les relacions personals que es creen vincles, diàlegs. La comunicació és la base de tota interacció social, i com a tal, és el principi bàsic -l'essència-, de la societat. Convidar gent que és llegida, que pot oferir altres perspectives allunyades de la premsa, i que pot influir, és una bona idea per generar més (bona) visibilitat en els actes dels partits polítics. En un acte amb convidats "de fora", no es pot mesurar l'èxit per les persones que han parlat d'un acte, sinó per la relació que es pot establir en el futur amb aquestes persones, de simpatia, de vot, d'activista, o senzillament de respecte i de menys atacs.
En aquesta campanya, un interessant exemple d'invitació l'ha realitzat el PSC, per al seu acte de final de campanya al palau Sant Jordi, del proper dijous 25 de novembre. Les seves invitacions han estat a 30 blocaires, twittaires, opinadores o assessors que han estat seguint online la campanya, i que han considerat destacats, de totes les ideologies i formacions polítiques.
Cada una d'aquestes persones ha rebut en mà un gran sobre amb el logo del PSC. En el seu interior: una samarreta del grup d'activistes 2.0 del partit, una acreditació amb el seu nom escrit a mà (darrere hi ha totes les url del PSC a la xarxa), i un foli amb un codi QR que en visualitzar-lo al mòbil et convida a assistir a l'acte final. Firmat personalment per Jordina Freixenet, màxima responsable del PSC en Acció Política a la xarxa i actualment directora de la "Campanya 2.0" per a les eleccions al Parlament de Catalunya.
És una iniciativa simpàtica, original i, sobretot, personalitzada per a qui la rep, i que augmenta el vincle amb el partit, s'assisteixi o no a l'acte.
Fa un parell de mesos, coincidint amb l'últim Beers&Politics, vam llançar la porra electoral del 28 N, on qualsevol pot apuntar-se i donar la seva idea per configurar una porra col·laborativa de cara a les eleccions al Parlament de Catalunya. A la web, pots veure a la dreta els resultats de les últimes eleccions i la mitjana de les porres que s'han fet fins ara.
Una vegada sabuts els resultats, el participant que s'apropi més al resultat final del pròxim 28 de novembre rebrà una sorpreseta per part nostra.
Esperem que us agradi.
El proper 18 de febrer del 2011 tindran lloc les eleccions presidencials d'Uganda, amb 8 candidats, entre ells l'actual president -des de 1986- Yoweri Museveni. Ja estan de precampanya, i el passat 23 d'octubre, durant un miting davant joves simpatitzants, el president Museveni, de 65 anys, va dir que havia après recentment sobre "les arrels africanes de la música hip hop", i per impressionar a la multitud es va llançar amb un petit rap, amb una lletra pròpia: "Els pagesos em van donar mill, que li vaig donar a una gallina, que em va donar un ou, que li vaig donar als nens, que em van donar una mona, que li vaig donar al rei, que em va donar una vaca, que vaig usar per casar-me amb la meva esposa", va rapejar el mandatari.
Va tenir molt èxit, i uns dies després, en un altre miting, va tornar a fer-ho davant de les demandes dels presents, i va afegir la pregunta: "Do you want another rap? ". Un productor de música va capturar totes les rimes i després les va remasteritzar, creant la cançó "U wantanother rap?". La cançó i vídeo inclou el president raper seguit per un cor de persones que afegeix "Yes, Sevo! " (Sevo és el sobrenom que se li dóna al president). La lletra parla d'avançar en la vida i treure alguna cosa d'on no hi ha res.
Ha tingut tant èxit que, com indiquen a The Communications Lab, la cançó es repeteix en ràdios, discoteques i fins i tot en tons de trucada als telèfons mòbils. I Museveni està en tots llocs, amb una campanya de màrqueting gratuïta i que no podia ni imaginar-se.
