En comparació amb els governants dels països més desenvolupats, Dilma Rousseff, nova presidenta del Brasil a partir del mes que ve, té un avantatge significatiu: té la sort relativa de poder elegir la política econòmica que consideri més adequada pel seu país. Això és quelcom que a molts països d’Europa ja fa temps que se’ns ha negat, de tal manera que l’únic camí al que poden optar els nostres líders és l’austeritat i la solució dels greus problemes d’endeutament privat i públic. Afortunada Rousseff, tot i que el repte de l’elecció també és considerable.
Curt i ras, la dicotomia que té davant Brasil (i que és extensible a molts països emergents d’Àsia, per exemple) és la següent: allunyar els fantasmes d’una inflació descontrolada, o bé, evitar una apreciació de la seva moneda, el real. Tan inflació com apreciació són fenòmens que malmetrà la situació de la societat i la competitivitat de les empreses. És molt complicat, en economia, aconseguir l’equilibri ja que, en aquest cas, caldria augmentar els tipus d’interès per mantenir la inflació a ratlla, però això provocarà automàticament que el real s’apreciï a causa de l’entrada al país de fluxos de capital atrets per majors rendiments.
Mirant les dades, Brasil presenta un creixement sòlid, entorn el 7% anual del PIB, però acompanyat d’una inflació a punt de superar el 6%. Aquest és el límit que l’antic govern de Lula es va marcar com a objectiu infranquejable desprès de dècades amb una inflació anual de fins a quatre dígits (al 1990 hi va haver un rècord de 6821%, mentre que el primer any del mandat de Lula es situava entre el 10 i el 12% anual). Actualment, el Banc Central brasiler té fixat el tipus d’interès de referència al 10.75%, amb molt poca variació des de mitjans de 2009, fet que ha permès mantenir el tipus de canvi del real força estable (un dòlar equival a 1.70 reals). Això, sense cap dubte, juga molt a favor del sector exportador del gegant sud-americà.
Els preus mostren una variabilitat tan forta que es diu que pugui posar en perill el vast programa d’inversions públiques que Rousseff va prometre durant la campanya electoral. D’aplicar aquestes promeses, l’augment promès en la despesa pública contribuiria a disparar encara més aquest límit del 6% d’inflació. Per això, tan el govern com el Banc Central (el funcionament del qual és independent de la voluntat del govern i té com a objectiu controlar la inflació) estan apurant totes les mesures possibles per no haver de recórrer a l’augment dels tipus d’interès (acció tradicionament duta a terme per lluitar contra la inflació): des de exigir més reserves obligatòries als bancs fins a retallades en les despeses corrents dels ministeris.
En definitiva, la macroeconomia brasilera és complexa. L’anomenada guerra de divises afecta de ple al país: hi ha molt capital flotant a Europa i els Estats Units que està buscant països que ofereixin millors perspectives de guanys, i un d’aquests és Brasil. I ho serà encara més si acaba augmentant els tipus d’interès… l’entrada de capital en busca d’actius financers o actius immobles cotitzats en reals brasilers provocarà una major demanda d’aquesta moneda i la conseqüent apreciació. El dia que el sector exportador estigui suficient malmès com per posar en perill l’alt ritme de creixement, aquests capitals marxaran igual que han vingut, emportant-se part de l’economia per endavant. Per això la situació és crucial.
A més, Brasil és l’organitzadora del mundial de futbol del 2014 i dels Jocs Olímpics del 2016. Això implica una sèrie d’inversions inevitables en forma d’infraestructures, sobretot estadis. Veurem com evolucionen els diferents indicadors del Brasil com per no posar en perill això. De moment, pels que vulguin potenciar les exportacions al mercat brasiler, és un bon moment.
Vam assistir a l'esclat de la crisi financera, però això ens va atorgar una oportunitat. Ens apassiona per igual observar com tot el món està completament interrelacionat mitjançant l’economia... i parlar-ne.