El fracàs de la socialdemocracia i el centreequerra a plantejar solucions a la crisi no ha començat amb les mesures d'austeritat o les retallades socials d'aquest últim any i mig. La renúncia a buscar alternatives, a plantejar-se solucions que no formin part, com deia Galbraith, del pensament convencional, va començar a l'inici de la crisi.
La crisi s'ha anat propagant, primer van ser els sistemes financers que van descobrir que tot el seu entramat de préstecs estava sustentat en fum, aquesta crisi es va traslladar al sector industrial i l'economia productiva i a les famílies al veure tallada de cop una gran quantitat de crèdit i finalment va arribar als estats que en caure els ingressos a causa de la caiguda de l'activitat econòmica han vist com aquests mateixos mercats financers que van generar el problema ara els graven en la venda de deute.
El fet és que encara que en el 2008 no existien varetes màgiques que poguessin solucionar la crisi sí que es van esbiaixar certs debats, i el mer fet d'esbiaixar-los provoca que avui seguim aplicant les mesures que els mercats financers i sobretot els interessos econòmics que més els convenen, sense que sembli que existeixin alternatives. És evident que si el full de ruta que es comença a aplicar és el que més convé al sistema financer i no al conjunt de l'economia la conseqüència que es té és que "no hi ha més solució que la de retallar drets socials".
Aquest pensament únic sobre les mesures a implementar en cada fase de la crisi
és una falsa realitat. Ni tots els estats estan aplicant les mateixes solucions, ni les polítiques de l'ECOFIN i de la UE són les úniques possibles.
Quan el sistema financer van entrar en crisi i els estats van haver de sortir al rescat de la banca en alguns casos, com l'espanyol,
se'ls va lliurar com a garantia més de 100.000M €. En
el cas del rescat financer d'Obama tampoc es pot dir que fos molt lúcid i es va aplicar el mateix dogma liberal que anava a aplicar l'administració Bush.
És veritat que no es podia deixar el sistema financer que patís una trompada sense pal·liatius, llavors no parlaríem d'una crisi sinó de la fi del sistema econòmic tal com l'entenem. Ara bé, en aquesta primera fase era l'únic que es podia fer? ¿I de fer-se era de l'única manera que es podia fer?
Potser que a la primera fase de la crisi potser fos prou fàcil preveure que els bancs un cop rescatats no anaven a alliberar el crèdit necessari perquè funcionés l'economia, encara que crec que no és així ja que economistes com Anton Costes
ja ho preveien.
Quines alternatives hi havia a l'inici de la crisi? La primera de totes era
posar condicionants als fons de rescat, era atrevir-se a castigar els que ho havien fet malament. Els bancs i sobretot les caixes havien apostat que no hi havia una bombolla financera, i que es podia mantenir la sobrevaloració dels habitatges i la vida del crèdit de plàstic sense problemes i van perdre l'aposta. Per a les famílies la pèrdua de l'aposta és el immobilisme del seu deute familiar en unes propietats que valen realment menys del que han pagat, les famílies pagaran els seus errors durant anys. En canvi les entitats financeres han passat immunes, poques han estat intervingudes al llarg i ample de la UE. En el cas d'un gran nombre de caixes d'estalvis espanyoles era més que obvi que s'havien fet molt malament les coses.
El fet que la tònica hagi estat (excepte el
Regne Unit) d'aportar ajudes sense condicions i sense conseqüències, ha fet que la major part del sistema financer solucionés els seus problemes i pogués afrontar la crisi (de la que ells mateixos són principals causants) en millors condicions que ningú. Amb el suport de diners públics, sense condicionants, i completament irresponsables de l'aposta fallida en la qual havien entrat, s'han pogut dedicar a esbandir deute, tallant lliurement l'aixeta del crèdit per al sector productiu i les famílies. Els responsables han estat els estats, i en especial els governs d'esquerres que no s'han atrevit a plantejar una solució alternativa. Si a qualsevol agent econòmic li ofereixes avantatges i els generes incentius tan favorables actuarà de forma egoista. Pretendre el contrari és del gènere il·lús.
Solucions n'hi ha, la intervenció de l'administració de Brown en els bancs ha posat condicionants al sistema financer de partida, ja que el rescat no ha estat gratuït. L'estat britànic
ha tingut un major marge per a moure crèdit entre el públic.
El sol fet que els governs de la zona euro ni es plantegin el tema d'intervenir bancs que hagin fet molt malament la seva feina a canvi de rescatar per condicionar durant uns quants anys a treballar per al sistema econòmic productiu i no per al seu propi bé, és una cosa curiosa. Ara mateix no es dubta que els mercats financers intervinguin als estats i els condicionin en les seves polítiques públiques per poder finançar el seu deute, però el contrari, que els estats que van entrar a rescatar bancs els condicionin era una violació dels principis liberals i de lliure empresa.
D'altra banda els estats a part d'utilitzar bancs intervinguts per fer circular el crèdit, també s'ha oblidat el debat sobre si el propi estat podria utilitzar part del rescat financer per a fins més directes a l'economia. La segona fase de la crisi: la manca de circulació de crèdit i per tant la caiguda de l'economia productiva es podria haver pal·liat mitjançant la circulació de crèdit públic. Hi havia diverses formes de fer-ho: la primera l'he comentat, haver intervingut més directament a la banca, la segona directament dels pressupostos generals amb plans de crèdit. Els marges de maniobra del 2008 eren majors als actuals, i els préstecs atorgats a petites empreses i autònoms ja estarien tornant, generant de retorn activitat econòmica i ocupació. A més compta amb la virtut que el gastat "canvi de model productiu" pot ser condicionat mitjançant aquest tipus d'intervenció en el sistema creditici. D'altra banda el Banc Central Europeu i les institucions econòmiques de la UE permeten actuar com a font creditícia, es poden permetre devaluacions del € per intentar millorar la capacitat d'exportació de tota la UE, i poder "eixugar" el deute que tots tenim (estats inclosos) al fer-la de menor valor (encara que és molt llaminer que l'euro sigui un valor refugi per als especuladors el tenir l'euro tan fort és molt negatiu per a la gran majoria de països de la UE). Totes aquestes solucions ni tan sols s'han plantejat.
El problema és que els estats, com a Espanya, on la direcció econòmica del govern s'ha venut a les tesis del gihad neoliberal de FEDEA (fundació d'estudis econòmics finançada per les grans empreses i bancs d'Espanya), han pecat d'ortodòxia neoliberal . És cert que qualsevol intervenció en un mercat pot tenir conseqüències negatives, ara bé, no ha existit el més mínim debat o plantejament de veure si era viable una intervenció temporal i concreta en el mercat creditici (en canvi no hi ha hagut dubtes a intervenir el mercat financer injectant diners, en això el dogma liberal ha estat abandonat pel bé dels beneficis especulatius). Hi ha dubtes si una intervenció en el sistema creditici per part dels estats és positiva, els estats poden no tenir incentius eficients que facin que els crèdits siguin de qui pot tornar-los, encara que és evident que el sistema financer tampoc és que ho hagi fet millor, també hi ha dubtes que els estats trastejant en el sistema creditici poden generar inseguretats i incentius negatius per invertir. Pot ser, però el fracàs del centreesquerra és que ni tan sols s'hagi plantejat el debat, ni tan sols s'hagi obert l'oportunitat a plantejar-s'ho. El cas espanyol és encara més lesiu, dos anys negant la crisi, però a l'hora d'actuar han actuat com el pitjor dels governs de dretes de la UE, aplicant les mesures més regressives. Encara existint aquests dubtes l'exministre Jordi
Sevilla es plantejava coses semblants el 2008.
El problema del pensament convencional en economia és que la resignació i el no hi ha alternatives acaba per sorprendre fins i tot als més propers al propi govern. Seguint l'abandonament a "treballar per la via difícil" de buscar alternatives, fins i tot Jordi Sevilla
es qüestiona la idoneïtat de les reformes que s'estan plantejant per reduir el dèficit.
Definitivament la socialdemocràcia europea i espanyola ha fracassat a gestionar la crisi, però no per no poder tenir alternatives i propostes, sinó per pura omissió, per elusió del debat i cessió sense lluita i per pura resignació. I el no atrevir ni a tenir idees és una manca en política, inclosa política econòmica, que ens ha portat a la situació de retalls socials actuals.
