|
|
Per HELENA COBBAN
Col·laboradora del diari The Christian Science Monitor (Bòston) i autora d'«Amnesty after Atrocity?: Healing Nations after Genocide and War Crimes», Paradigm Publisher, Boulder, 2006; http://justworldnews.org/
|
|
|
|
|
|
Quan encara falten divuit mesos per les eleccions, ja s’ha iniciat la campanya presidencial als EEUU i els principals candidats per succeir Bush mesuren la gran impopularitat de la guerra de l’Iraq. Els republicans voldrien desempallegar-se quan abans millor d’aquest llast per tal d’abordar altres qüestions i conservar així la possibilitat de ser reelegits. Però el President sembla que no vol sentir-ne parlar i no exclou una altra aventura.
Per IBRAHIM WARDE
Professor adjunt de la Fletcher School of Law and Diplomacy (Medford, Massachusetts). És autor de «The Financial War on Terror», I.B. Tauris, Londres, 2005.
|
|
|
|
|
|
L’Iraq, l’afer ‘Petroli per alimentS’
La comissió independent dirigida per Paul A. Volcker sobre el programa de les Nacions Unides “Petroli per aliments” havia de fer públiques les seves conclusions a la darreria del mes de gener del 2005. Això ha fet que des de fa gairebé un any la dreta americana intenti, a través d’aquest cas, desacreditar les Nacions Unides i el seu treball i fer oblidar les conseqüències humanes dramàtiques de l’embargament.
Per Joy Gordon*
Article traduït per Rut Jou
A la primavera del 2004, quan la campanya per a l’elecció presidencial americana entrava en la seva fase activa, els atacs contra els soldats americans a l’Iraq es multiplicaven i circulaven algunes fotografies de presoners iraquians torturats pels seus carcellers, començava un nou escàndol, oportunament, per saltar a l’actualitat. El diari iraquià Al-Mada publicava una llista de persones que havien cobrat comissions en contractes il·legals de venda de petroli. Les Nacions Unides eren acusades de corrupció en la instauració del programa “Petroli per aliments”. A l’abril del 2004, el General Accounting Office americà publicava un informe que afirmava que Saddam Hussein havia acumulat més de 10 mil milions de dòlars que provenien d’ingressos d’exportacions il·legals de petroli i de suborns extrets dels contractes d’importació (1). Més recentment, un informe de 900 pàgines de la CIA afirmava curiosament que, malgrat que no es trobés cap arma de destrucció massiva a l’Iraq, el Govern iraquià tot i així s’havia lliurat a actes de contraban i frau per finançar les seves armes de destrucció massiva.
La premsa americana de dreta s’afanyava a explotar aquestes acusacions de manera melodramàtica. L’editor William Safire va anunciar d’entrada que es tractava del “pitjor escàndol financer de la història de la humanitat” (2) —encara que l’afer Enron, un any abans, en el qual estava implicat un vell amic del president Bush, Kenneth Lay, es traduís en pèrdues també importants, entre les quals hi havia milers de milions del fons de pensió invertits pels treballadors per a la seva jubilació. Segons Claudia Rosett, del Wall Street Journal, el programa de l’ONU portava el segell del “privilegi i del secret”, suggerint que les Nacions Unides se situaven en la categoria de les dictadures (3). El representant Christopher Shays —que va presidir dues de les set sèries d’audiències del Congrés dedicades a les acusacions— va afirmar que el programa “Petroli per aliments” havia “permès a Saddam Hussein exercir plens poders sobre els milers de milions de dòlars d’exportació de petroli i compra de mercaderies (4)”.
|
|
|
|
|
|
Primera decisió de George W. Bush, després de la seva reelecció
Estava anunciat: les eleccions a l’Iraq haurien de tenir lloc el 30 de gener, i la comunitat internacional, reunida a Xarm al-Xeikh, es va comprometre a donar suport al procés electoral. No obstant això, lluny d’aquestes declaracions de principi, la situació de seguretat continua extremament inestable. George W. Bush, confortat per la seva victòria en l’elecció presidencial, va ordenar una ofensiva militar contra Fal·luja i moltes altres ciutats mantingudes pels rebels.
Per David Baran*
Article traduït per Rut Jou
La ciutat de Fal·luja no ha deixat mai de sentir-se molesta. Amb raó. A l’abril del 2003, l’endemà de la caiguda de Bagdad, un consell espontani de dignataris religiosos i tribals havia assumit la provisionalitat de l’esfondrament de les institucions del règim i va enviar un emissari de la coalició per la rendició de la ciutat. Allà i al nord del país, les forces que se suposaven lleials a Saddam Hussein s’havien evaporat. Els habitants, que reprotxaven amargament al tirà les injustícies i les purgues que totes les famílies havien patit, esperaven, pragmàtiques, veure el que els americans els havien d’oferir.
Ho van veure ràpid. Una incomprensible benevolència respecte als lladres no va deixar de confortar d’entrada la idea, molt estesa, segons la qual els Estats Units venien a l’Iraq per despullar i destruir el país. Sobretot, les tropes americanes desplegades a la zona van adoptar immediatament una actitud molt més intrusiva i agressiva que al sud xiïta (1). Ja que per a aquestes tropes, Fal·luja només podia ser una ciutat enemiga. És en el que s’ha convertit a poc a poc.
Tanmateix, aquest bastió presumpte de nostàlgics de Saddam Hussein i de terroristes estrangers no era, en principi, més que una ciutat petita relativament privilegiada sota l’antic règim —en relació amb ciutats totalment desheretades com Hilla, per exemple— i sobretot profundament conservadora. La seva inclinació religiosa l’havia exposat, abans, a tots els primers furors repressiu del poder baasista que, a l’inici dels anys setanta, hi havia eliminat el moviment local dels Germans Musulmans. La seva cultura tribal li va suposar un privilegi ambigu: la cooptació d’alguns dignataris pel règim amb, en dolorosa contrapartida, les purgues successives i la subjecció ineludible al poder. Per acabar amb els prejudicis habituals, només cal recordar que una de les tribus considerada més hostil al règim —i que no es doblega davant l’ocupant— no és altra que els Albu Nemer, dels voltants de Fal·luja. Els mateixos combatents, incloent els que han portar les armes a la Guàrdia Republicana o d’informació, es van insurgir quan se’ls descrivia sistemàticament com a fidels al tirà!
|
|
|
|
|
|
Quan els Estats Units i França s’aliaven amb la dictadura
Mentre continua la violència a l’Iraq, el Govern provisional afirma que vol jutjar l’exdictador Saddam Hussein pels crims de guerra, crims contra la humanitat i genocidi. No obstant això, el tribunal i els jutges, instaurats sota control estricte dels Estats Units, només disposaran de competències limitades i es guardaran d’inculpar molts còmplices estrangers. No podran acusar les capitals, en especial Washington i París, que, al llarg de més de dues dècades, han permès al règim baasista sobreviure i eliminar els seus opositors.
Una investigació de Michel Despratx i Barry Lando*
Article traduït per Rut Jou
En un cafè de l’antic centre de Bagdad, els clients interrogats pel proper procés de l’expresident Saddam Hussein en primer lloc posen un aire greu per recordar els crims del dictador o la necessitat d’un judici d’aquest tipus. Posteriorment, al final d’algunes frases, tot el món somriu i mira arreu, com si el procés no hagués d’aportar res de seriós. Tots estan convençuts que els Estats Units controlen completament el tribunal davant el qual ha de comparèixer l’exdictador i que no s’acusarà cap estranger, siguin els que vulguin els crims atroços que hagin pogut cometre a l’Iraq. “Si aquest procés té realment lloc un dia, i ho dubto —precisa un professor—, no plantejarà mai la qüestió de les relacions de Saddam amb els països estrangers”. Un enginyer afegeix: “Això faria córrer el risc de revelar massa negocis que no interessen a Occident”.
L’expert judicial americà Xerif Bassiouni, consultat per sobre pel Departament d’Estat, que va tenir un paper clau en la creació d’aquest tribunal, explica: “S’ha fet tot per tal d’instal·lar un tribunal amb jutges que no siguin independents sinó, al contrari, estrictament controlats; parlant de control, vull dir que les organitzadors d’aquest tribunal han d’assegurar-se que els Estats Units i les altres potències occidentals no siguin acusades. Els mateixos estatuts del tribunal ho faran d’alguna manera perquè els Estats Units i els altres països quedin completament descartats de les acusacions. Això provocarà que sigui un procés incomplet i injust. Una venjança del vencedor”.
Els organitzadors americans i iraquians del procés han decidit, en efecte, que el tribunal especial que jutjarà els crims de Saddam Hussein no podrà acusar de complicitat cap estranger —és el mateix que dir cap americà, cap britànic o cap francès. Ara bé, la història d’aquests quaranta darrers anys desborda d’exemples on els no iraquians, entre els quals hi ha cinc presidents americans, com a mínim tres presidents francesos, molts primers ministres britànics i una quantitat d’empresaris occidentals que van ser còmplices, a vegades van ser coautors dels crims comesos pel règim baasista.
Va ser sota la presidència de John F. Kennedy quan Washington va començar a donar suport a les matances a l’Iraq. El 1963, els Estats Units, inquiets en veure el president Abdel Karim Qassem acostar-se a Moscou i amenaçar de nacionalitzar el petroli, van decidir actuar. El 8 de febrer del 1963, aprovaven el cop d’estat d’un partit polític molt anticomunista, el Baas. James Akins, conseller polític de l’ambaixada dels Estats Units a Bagdad just després d’aquest cop d’estat, confirmava: “Proporcionarem als baasistes els diners, molts diners i equipament. Això no es deia obertament, però molts ho sabíem”.
|
|
|
|
|
|
Xiïtes i Sunnites junts davant dels Estats Units
“No hi haurà cap canvi en el nostre desplegament militar entre el 30 de juny i l’1 de juliol, sinó que serem allà convidats per un govern sobirà iraquià, que ens demanarà que ens quedem fins que els assassins, com els que han comès les atrocitats de Fal·luja, ja no puguin fer mal”. Així, el Sr. Paul Wolfowitz, el secretari adjunt de Defensa, precisava, el 2 d’abril del 2004, el que significava, per als responsables americans, la transferència de poder als iraquians. No obstant això, la insurrecció que unia xiïtes i sunnites contra l’ocupació, la solidaritat que envolta la resistència a Fal·luja, el renaixement del nacionalisme, però també la retirada dels contingents espanyol, hondureny i dominicà, disminueixen els marges de maniobra de Washington i l’obliguen a trobar una cobertura de l’ONU per continuar la seva presència militar a l’Iraq. Mentre esperen, les societats americanes relacionades directament amb l’administració Bush continuen traient beneficis suculents, encara que estiguin amenaçats per la degradació de la situació sobre terreny.
Una investigació d’Ibrahim Warde*
“Un somni capitalista”: és així com el setmanari britànic The Economist descrivia al setembre del 2003 les noves estructures econòmiques instaurades per l’Autoritat Provisional de la Coalició (CPA (1)). Una sèrie de decrets, que porten la signatura del procònsol americà Paul Bremer, havien transformat radicalment el sistema econòmic iraquià: els impostos havien arribat al límit d’un 15%, les taxes d’importació s’havien suprimit (i reemplaçat per una sobrecàrrega d’un 5% que afecta a la reconstrucció), el sistema financer i monetari es refeia completament de nou; gairebé dues-centes empreses públiques es privatitzarien. En resum, després de més de quaranta anys de dirigisme, el país semblava de sobte abocat a convertir-se en una zona vasta de lliure canvi.
Una lògica una mica binària permetia al Sr. Donald Rumsfeld justificar aquesta teràpia de xoc. Per al secretari americà de Defensa, gran coordinador de l’esforç de reconstrucció, “s’afavoriran les economies de mercat, no els sistemes de comanda estalinistes (2)”.
|
|
|
|
|
|
|
La guerra de la postguerra a l’Iraq ocupat
Tot i que el candidat George W. Bush confirma la transferència formal de la sobirania a l’Iraq el 30 de juny de 2004, el secretari general de les Nacions Unides exclou la celebració, fins llavors, d’un escrutini legislatiu. Qui dirigirà el país? Segons un sondeig publicat el 21 de febrer, només un 2% dels iraquians accepten que sigui l’actual Consell de Govern. La paròdia de la democratització que s’anuncia només pot reforçar l’acció de les resistències.
Per Paul-Marie de La Gorce *
Un any després del desencadenament de les operacions a l’Iraq, el final de les quals es va proclamar oficialment el passat 1 de maig pel president George W. Bush, no passa cap dia sense que la resistència iraquiana no es manifesti. Així, la victòria americana, aleshores celebrada com a indiscutible i sense cap mena de dubte, està clarament en qüestió. La postguerra s’ha convertit en una altra guerra, radicalment diferent de la que s’acaba de finalitzar, però les seves característiques polítiques, militars, socials i fins i tot internacionals són d’unes característiques que el final i el resultat són imprevisibles. Com s’ha arribat a això?
A distància, es mesura millor que les decisions preses pels responsables americans, abans i a continuació de la guerra desencadenada l’any passat, que han determinat fortament el curs posterior dels esdeveniments. És lluny del que podrien fer creure les polèmiques que encara es prolonguen sobre els pretextos oficialment proclamats per justificar el conflicte.
Els veritables objectius polítics, estratègics i econòmics de la guerra no es van dissimular: reemplaçar el règim del president Saddam Hussein per un altre clarament favorable als interessos americans, acabar l’encerclament estratègic de l’Iran i del conjunt de Síria–Líban–Palestina, controlar directament la producció i la comercialització de les immenses riqueses iraquianes en hidrocarburs per reduir una dependència excessiva respecte de l’Aràbia Saudita que, després dels atemptats de l’11 de setembre, ja no està considerada com un soci tan fiable com es pensava abans.
|
|
|
|
|
|
Els kurds de l'Iraq a la recerca d'un nou model d'autonomia
L’estatut del Kurdistan és —amb el pes de l’islam— un dels principals esculls en la discussió preparatòria per a l’elaboració de la llei fonamental iraquiana. Tot i que els kurds han abandonat l’objectiu de la independència, exigeixen una constitució federal que garanteixi la seva plena autonomia. També reivindiquen la ciutat de Kirkuk i intenten conservar les seves forces armades, els peshmerges. Un rebuig d’aquestes reivindicacions només podria reforçar el seu nacionalisme.
Pel nostre enviat especial Michel Verrier *
Alliberat després de la Guerra del Golf el 1991, el Kurdistan iraquià ha viscut la guerra del 2003 apartat de la resta del país. Així, d'abril a desembre, el viatger podia anar de la frontera iraniana a la frontera turca, passant per Suleimanieh i Erbil, sense creuar-se pràcticament amb cap Gl. No es trobaven les primeres patrulles fins a Kirkuk o Mossul, les dues grans ciutats del nord de l'Iraq, alliberades el 10 i l’11 d'abril del 2003 pels peshmerges (guerrillers).
Per altra banda, de seguida, a Chamchamal, una aldea situada a mig camí entre Suleimanieh i Kirkuk, es van alçar els punts de control, que barraven des de feia deu anys l'accés dels kurds a la resta de l'Iraq, i el dels iraquians a les muntanyes kurdes.
Chamchamal està dominada pels turons on l'armada iraquiana estava estacionada des del 1991. "Es vivia amb por, els soldats ens disparaven regularment. Avui s'ha acabat", s'alegrava el Sr. Salah Hussein. A l'abril, els carrers estaven deserts, a les acaballes de novembre, sota el sol, els nens baixaven els pendents en bicicleta.
"La guerra ha beneficiat els kurds. Hem escapat de la política d'eliminació del Baas i mai no coneixerem res pitjor", assegura el Sr. Salah Ismail, venedor de productes domèstics en el mercat animat com un rusc. Actualment voldria tornar "a casa seva", a Kirkuk. Moltes famílies de Chamchamal originàries de la capital petroliera del nord varen ser expulsades per la política d'arabització del Baas al llarg de les darreres dècades.
Però actualment "la situació allà no és segura".
|
|
|
|
|
|
Churchill ha estat " ofès "
El novel·lista suec Sven Lindqvist explica, el seu darrer llibre, Maitenant, tu es mort. Le siècle des bombes (Le Serpent à plumes, Paris, 2000), la història dels bombardeigs britànics del 1920 sobre les poblacions revoltades de l'Iraq naixent :
Durant la primera guerra mundial, Iraq s'ha alliberat de molts segles de dominació turca i rebutja la nova dominació britànica. La Royal Air Force ha de reemplaçar mentrestant, amb les seves bombes, els cinquanta un batallons de soldats dels que l'armada tenia necessitat per mantenir el control del país.
En principi, cal prevenir a la població abans d'un bombardeig. En principi, els objectius són les cases, les trepes i els guerrers, i no les velles, les dones i els nens. Però, a la pràctica, les coses no sempre són així. El primer informe de Bagdad descriu un atac aeri que crea el pànic entre els indígenes i les seves famílies. "Molts intentaven fugir i saltaven a l'aigua, esdevenint l'objectiu de les metralladores."
|
|
|
|
|
|
Dues visions antagonistes del després-Saddam Hussein
Per Isam Al-Khafaji *
“La mare de tots els tallers”: aquest és el nom irònic donat a les reunions de trenta-dos opositors iraquians a Wilton Park el setembre i octubre de 2002. A la seva arribada, als participants se’ls ha ofert un petit fulletó presentant breument la història d’aquesta casa rural on seran plantejats els grans principis considerats necessaris per presidir en el després-Saddam. És difícil no veure un símbol en l’elecció d’aquest lloc: Wilton Park acollia Alemanys i Britànics encarregats de definir la transició democràtica de l’Alemanya postnazi. Els cínics van fer remarcar, sens dubte, que els primers Alemanys a participar en aquestes discussions a Wilton Park van ser els presoners de guerra...
|
|
|
|
|
|
Claus Iraquienes per una guerra anunciada.
Els Estats Units intensifiquen la seva preparació militar per una ofensiva contra l’Iraq. Durant el mes de gener, més de 100.000 soldats americans seran mobilitzats a la regió. Ni la persecució sense traves del treball sobre el terreny dels inspectors en desarmament de les Nacions unides, ni la proposta iraquiana de rebre els experts de la CIA per visitar els emplaçaments de la seva elecció no semblen capaços de desarmar Washington, ben decidit a acabar amb el règim del president Saddam Hussein. No obstant, els arguments sobre el futur de l’Iraq són confusos, els responsables americans estan dividits fins al punt que no semblen pas haver tret fruit de les lliçons de la història colonial. Perquè el poble iraquià és el gran absent d’aquesta guerra anunciada, ell que paga ja un pesat tribut a una despietada dictadura i a un embarg amb més d’una dècada d’antiguitat. Segons un document intern de l’ONU, el conflicte podria fer prop d’un milió de refugiats, sense parlar dels morts, ferits, de la destrucció de les infrastructures. Però la durada dels enfrontaments dependrà en primer lloc de l’actitud de l’armada iraquiana. Aquesta, dividida entre tropes regulars i regiments d’èlit, amb nuclis formats pels clans i les tribus, es batrà, es rebel·larà o es desintegrarà?
|
|
|
|
|
|
Bons i mals patriotes als Estats Units
De Londres a Florència, importants manifestacions han expressat el rebuig de les opinions públiques europees a una guerra contra l’Iraq. Als Estats Units també s’organitza un moviment important, ben diferent del que s’havia donat contra la intervenció dels Estats Units al Vietnam. Ja no són els estudiants els que formen el nucli de la polèmica, sinó una miríada d’organitzacions diverses, així com també institucions importants com certs sindicats de l’AFL-CIO o l’Església catòlica.
Per Daniel Lazare *
|
|
|
|
