|
|
França va signar durant el període 1960-1980 acords de cooperació militar bilaterals amb estats de l'Àfrica central; la majoria encara resten avui en vigor:
CAMERUN
- 18 de juliol del 1966: Protocol relatiu a la seguretat dels vols d’aeronaus militars;
- 21 de febrer del 1974: Acord de defensa; Acord de cooperació militar; Conveni que fixava les regles i modalitats del suport logístic a les forces armades.
REPÚBLICA CENTREAFRICANA
- 15 d’agost del 1960: Acord de defensa;
- 10 de setembre del 1965: Conveni que fixava les regles i condicions de la col·laboració al suport logístic de les forces terrestres, aèries i de la gendarmeria (més l’acta de març del 1973) ;
- 21 de maig del 1966: Protocol relatiu a la seguretat dels vols d’aeronaus militars;
- 8 d’octubre del 1966: Acord relatiu a l'assistència militar tècnica.
CONGO
- 1 de gener del 1974: Acord de cooperació tècnica en matèria de formació de quadres i d'equipament de l'exèrcit popular nacional.
GABON
- 17 d’agost del 1960: Acord de defensa i d'assistència militar tècnica;
- 25 d’agost del 1965: Conveni que fixava les normes de suport logístic de les forces terrestres, aèries i de la gendarmeria;
- 17 de novembre del 1965: Protocol relatiu a la seguretat dels vols d’aeronaus militars;
- 1 de febrer del 1980: Acord particular relatiu a la instrucció de personal de l'Exèrcit de l'Aire sobre el Mirage (més acta de 29 d'agost del 1980).
GUINEA EQUATORIAL
- 9 de març del 1985: Acord de cooperació militar tècnica.
TXAD
- 6 de març del 1976: Acord de cooperació militar tècnica; Conveni que fixava les normes i condicions de la col·laboració al suport logístic de les forces armades;
- 16 de juny del 1976: Annex relatiu al funcionament de l'hospital militar de N'djamena;
- Abril del 1990: Protocol relatiu a l'estada de tropes franceses al camp de Kossey;
- 30 de juliol del 1991: Protocol sobre l'ajuda de l'exèrcit nacional txadià;
- 30 de juny del 1992: Protocol relatiu a la reestructració dels efectius de l'exèrcit nacional txadià.
Font: Informe 2334 de la Comissió de defensa nacional i de les forces armades de l’Assemblea Nacional, 25 d’abril del 2000.
|
Comentaris
 |
|
|
|
|
La detenció al Txad dels membres de l'associació L'Arca de Zoé el 2007 ha atret sobtadament l'atenció sobre una regió de l'Àfrica on França hi continua sent molt influent. En virtut d'acords militars amb N'Djamena i Bangui (República centrafricana), París manté una presència militar cada vegada més discutida per l’oposició local. Presa pels conflictes armats interns, el Txad i la RCA pateixen a més a més les conseqüències de la crisi del Darfur. Les forces de pau internacionals en curs de ser desplegades recorren essencialment a França. Però la difícil instauració de la missió europea Eufor revela divergències entre París i els seus socis.
Pel nostre enviat especial VINCENT MUNIÉ
Periodista.
|
|
|
|
|
|
La reelecció del president kenyà Mwai Kibaki a les acaballes del 2007, presumiblement irregular, ha desembocat en un escenari de violència i de mort. En les revoltes, reprimides per la policia, el factor ètnic ha estat determinant en ambdós bàndols enfrontats. Però la crisi té, sobretot, raons polítiques i econòmiques. Després del fracàs de la mediació del president de la Unió Africana John Kufuor, Kofi Annan aconseguia, el 24 de gener, organitzar una trobada entre el cap de l'Estat i del líder de l'oposició.
Per JEAN-CHRISTOPHE SERVANT
Periodista.
|
|
|
|
|
|
Els sorprenents acords de pau signats a Ouagadougou, el 4 de març del 2007, obren la via a una reconciliació a Costa d'Ivori. Després cinc anys de conflicte, el cap de l'Estat i el cap de la rebel·lió comparteixen el poder. Però sobre el terreny els progressos són lents. Malgrat que el país està oficialment reunificat, el desarmament de les milícies i la identificació dels electors, previs al molt esperat escrutini presidencial, es retarden. El 20 d'octubre del 2007 les Nacions Unides decidien, doncs, mantenir les sancions.
Per MICHEL GALY
Politòleg, investigador del Centre d'estudis sobre conflictes (París).
|
|
|
|
|
|
Per MARCEL DORIGNY
Catedràtic d’història a la Universitat de Paris-8. És autor, amb Bernard Gainot i Fabrice Le Goff, de l'«Atlas des esclavages», Autrement, París, 2006.
|
|
|
|
|
|
Per DANIEL VOGUET, MARIE-FRANCE ASTEGIANI-MERRAIN, STEPHANE COLONEAUX, ESTELLE EL JONCOUR i MICHELE MOIZANT
Respectivament, president, vice-presidents i portaveu de l’Associació de Descendents d’Esclaus Negres i dels seus amics (ADEN).
|
|
|
|
|
|
Per ERIC MESNARD
Professor d’història i geografia, autor de «Histoire des traites négrières et de l’esclavage» (amb Aude Désiré), CRDP de l’Académie de Créteil, novembre de 2007.
|
|
|
|
|
|
|
Per LOUISE MARIE DIOP-MAES
Doctora en Geografia Humana, autora d’«Afrique noire, démographie, sol et histoire», Présence Africaine - Khepera, Dakar-París, 1996.
|
|
|
|
|
|
Ja fa molt de temps que els pagesos del sud, sobretot els africans, combaten les injustícies del mercat mundial del cotó. L’any 2007 la batalla s’ha eixamplat pel un nou episodi que ha representat la discreta privatització –per no dir la liquidació– de Dagris. Apadrinant les xarxes de producció que hi estaven integrades, aquest holding agroalimentari francès tenia l'avantatge, com a mínim, de garantir els preus als petits agricultors. El desmantellament d'aquest sistema sota la pressió de les institucions financeres internacionals, però, els debilita perillosament. D'altra banda, sigui quin sigui el seu propietari, el holding continua sent un dels gegants de la influència francesa a l'Àfrica. Darrere d’aquesta crisi hi emergeix, com sempre, la qüestió de les relacions Nord-Sud. Amb el desig de modificar-los, el públic «alterconsumidor» n’espera molt, del “comerç equitatiu”. Però el mateix “comerç equitatiu”no porta molts cops el segell de l’ambigüitat?
Per OLIVIER PIOT
Periodista.
|
|
|
|
|
|
El maig de 1857 l’imperi britànic va ser amenaçat per la revolta anticolonial més sagnant i més important va patir un imperi europeu durant el segle XIX. Les similituds entre les aventures imperials dels britànics a l’Àsia en aquesta època –amb nombroses insurreccions– i els esdeveniments actuals a l’Iraq bé mereixen uns comentaris. Dels errors, l’arrogància i l’imperialisme desplaçat dels britànics també en podem extreure lliçons.
Per WILLIAM DALRYMPLE
Escriptor, membre de la Royal Society of Literature i de la Royal Asiatic Society; autor, entre d’altres, de «La cité des Djinns», (Noir sur Blanc, 2006) i de «The Last Mughal: The Fall of té Dynasty, Delhi 1857» (sobre la revolta dels sipais).
|
|
|
|
|
|
Washington ha rebut un suport inesperat en la batalla comercial africana que l’enfronta a la Xina i a les antigues potències colonials. El gabinet Goodworks International, fundat per Andrew Young, l’exalcalde d'Atlanta i proper a Martin Luther King, afavoreix les relacions econòmiques entre els Estats Units i el continent negre, sobretot amb Nigèria. En aquest sentit, Young no vacil·la a utilitzar les seves «arrels africanes» i a aliar-se amb companyies dubtoses.
Per JEAN-CHRISTOPHE SERVANT
Periodista.
|
|
|
|
|
|
Són cinc mil, vint mil o cent mil morts? La guerra al nord d'Uganda ni tan sols ha aconseguit un càlcul fiable de les víctimes en més de vint anys. Des de l’inici de la rebel·lió mil·lenarista encapçalada per Alice Lakwena, i sobretot a partir de 1986, el nord d'Uganda no ha sabut mai més què és la pau. El Moviment de l'Esperit Sant (Holy Spirit Movement) vençut a les portes de Kampala el novembre de 1987, ben aviat va ser reemplaçat per l'Exèrcit de Resistència del Senyor (ARS o Lord's Resistance Army, LRA) del seu nebot Joseph Kony. Ambdós afirmen que els esperits sants dirigeixen els seus moviments i pretenen imposar un poder basat en els deu manaments[1]...
Però el conflicte també reflecteix una profunda rivalitat entre el sud del país que ostenta el poder i el nord que se'n considera exclòs. Aquestes tensions es remunten a l’època de la colonització britànica que va exacerbar les lluites pel poder existents a nivell regional. Així, l'ARS es beneficia del suport del poble atxolí (nord d'Uganda). Els atxolí s'oposen al president Yoweri Museveni procedent de la tribu dels Banyankole (sud-oest del país). El cap d’Estat va arribar al poder el 1986 després d’enderrocar un consell militar atxolí. Fins fa poc, l'ARS s'ha beneficiat dels favors del país veí, el Sudan. Khartum hi va recórrer per tal de resoldre, mitjançant milícies, el conflicte contra els rebels sudistes. El 1996, davant el terror de l'ARS al nord d'Uganda, el govern va decidir crear "camps de refugiats" per a la població. En fer-ho, va intentar alhora privar els rebels de subministraments. Però no hi ha res a fer. Continuen les massacres de civils i les mutilacions que recorden les de la guerra a Serra Lleona. S’han empresonat entre vint-i-cinc i seixanta mil nens, la majoria dels quals s’han convertit en soldats de l'ARS. Milers d'altres han estat obligats, durant tots aquests anys, a marxar dels camps, al capvespre, per amagar-se dels "reclutadors" entre els carrers de Gulu i d'altres ciutats del nord del país. Es calcula que són aproximadament un milió i mig les persones desplaçades al país atxolí, la regió més afectada pel conflicte. És una zona devastada. Michael Odongior, conseller jurídic ugandès d'una associació local, expressa el seu desengany: "Aquí la gent sobreviu gràcies a l'ajuda humanitària internacional. La presència del govern es redueix a l’exèrcit i a algunes carreteres que es van construir ja fa molt de temps."
A-M. E.
[1] Llegiu Michel Arseneault, "La folle guerre de l’Armée de résistance du Seigneur”, Le Monde diplomatique, febrer de 1998.
|
| Comentaris
|
|
|
|
|
L'Àfrica té el trist privilegi d'acollir els primers informes del Tribunal Penal Internacional (TPI), actiu des del 2002: República Democràtica del Congo, Darfur, República Centrafricana, Uganda. Aquest darrer, colpit pel més vell conflicte vigent del continent, és un desafiament per al TPI. En efecte, les detencions que hi ha ordenat interfereixen amb les delicades negociacions entre el govern i les rebels iniciades el 2003. Però la pau continua sent precària: la treva de l'agost de 2006 es trencava l'1 de març sense que cap nou acord.
Per ANDRE-MICHEL ESSOUNGOU
Periodista (Kampala), autor de «Justice à Arusha, un tribunal international politiquement encadré face au génocide rwandais», L'Harmattan, París, 2006.
|
|
|
|
|
|
Capital: Dakar
Superfície: 196 722 km²
Població: 11.700.000 habitants
Moneda: franc CFA (1 euro = 656 francs CFA)
(*) Producte Interior Brut (PIB): 8000 milions de dòlars; per habitant (el 2004): 683
dòlars
Creixement anual del PIB (per habitant, entre 1990 i 2004): +0,9%
Principals recursos: pesca i turisme
Creixement anual de la població (entre 2000 i 2005): 2,4%
Densitat: 59,26 habitants per km2
Població urbana (el 2004): 41,3%
Població de menys de 15 anys (el 2004): 43%
Esperança de Vida (el 2004): 56 anys
Taxa de fecunditat (el 2004): 4,8 nens per dona
Mortalitat infantil (el 2004): 77,6‰
Desenvolupament: 156è país sobre 177 segons l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH).
Taxa d'alfabetització: 29,2 % de les dones; 51,1 % dels homes; mitjana: 39,3%
Població sota el llindar de pobresa: 33,4%
Població que viu amb menys de 2 dòlars diaris: 67,8%
(*) Excepte la menció d’altres indicadors, les xifres són de l’any 2005.
Fonts: Banc Mundial i Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD).
|
| Comentaris
|
|
|
