Seguim parlant de reptes de país: reformes imprescindibles pel canvi de model

Sovint em diuen que parlem molt de la importància de canvi de model, però que això la gent no ho entén massa. I més encara, hi ha que diu que parlar de canvi de model pot ser una afirmació ideològicament neutra. Això m’ha fet decidir a escriure aquesta entrada, per explicar que quan parlem de canvi de model no ho fem de forma instrumental i de manera ideològicament neutre. A l’anterior escrit ja vaig explicar un d’aquests passos ineludibles pel canvi de model que és la lluita contra el canvi climàtic, però vull posar un altre exemple del que ha de ser un de les prioritats polítiques als propers mesos: la profunda reforma en la gestió de l’urbanisme i perquè aquests canvis han de basar-se en els valors propis de l’esquerra.

Crec que els grans debats polítics actuals del país tenen estreta relació amb l’urbanisme i posaré alguns exemples. El primer exemple que em ve al cap, pot semblar tenir poca relació amb la matèria urbanística, però està estretament lligat: el debat sobre l’Impost de Successions i Donacions. En aquest debat, s’ha viciat per la barroera instrumentalització de las classes populars per part d’alguns sectors socials i polítics que han afirmat que tothom ha de pagar aquest impost i per tant ells el consideren injust. I la reacció en molts casos ha estat la següent: preveient que l’especulació amb l’habitatge fa que la única possibilitat que tindran a la seva vida de tenir un pis és si el reben en herència, clamen contra l’impost que els dificultaria l’accés a aquesta propietat. El que no han explicat els instigadors del debat és que no s’ha de pagar l’impost si es tracta d’una primera residència valorada en menys de 500.000 €. Però crec que d’aquest debat se’n pot treure una reflexió interessant, actualment adquirir un habitatge en propietat és tan inassolible per a la majoria de la ciutadania, que la societat és molt permeable a arguments d’aquells que diuen que hi ha impostos que posen en perill que puguin rebre un pis en herència.

Un segon exemple, potser més evident, de com el model urbanístic és l’origen dels principals debats polítics actuals, és el dels casos de corrupció. El posicionament d’ICV ha estat clar i contundent, amb els corruptes i corruptors, tolerància zero i per això hem proposat un pacte contra la corrupció, per la transparència i el bon govern. Però darrera dels casos concrets en els que desitgem que la justícia actui amb celeritat i contundència, hi ha un problema de model. Aquests casos de corrupció no haguessin estat possibles amb un major control del sòl i de les plusvàlues. Molts diuen que el que cal és incrementar els mecanismes de control, cosa que compartim, però aquesta no és la solució definitiva, perquè ja s’ha demostrat que els corruptes s’han saltat els mecanismes de control que ja existien i no hi ha cap garantia de que els nous que es creïn (i que rebem amb els braços oberts, insisteixo) puguin acabar amb la xacra de la corrupció. Per això reclamo que la solució a la prevenció dels corruptes vingui amb contundència i des dels valors, atacant directament al centre dels mals: les plusvàlues urbanístiques. Les propostes poden ser diverses, des del fixament d’un control dels preus màxims del sòl, a la major regulació de les requalificació. Però en tot cas, des de les esquerres hem de reclamar que la col•lectivitat participi molt més de les plusvàlues. Si la col•lectivitat ha decidit que un terreny que era un camp de patates amb valor X passa a ser un terreny urbanitzable, no pot ser que el valor de terreny que es multiplica passi a ser totalment de mans privades. Ha d’haver una gran participació pública sobre aquesta plusvàlua. Dubto que hi hagi millor mecanisme que aquest per a solucionar els “pelotazos” urbanístics. I crec que la situació és el suficientment greu per a que no ens tremoli el pols alhora de prendre decisions que en aquest estat són revolucionàries, però imprescindibles.

Un altre debat, estretament relacionat amb l’urbanisme és el del finançament ajuntaments, que es va tancar en fals en el debat dels PGE 2010, tot i la nostra insistència. Des dels valors del municipalisme, de la proximitat, de la transparència i de la vocació al servei de les persones, hem de reiterar que és insostenible un model de finançament municipal que segueixi basant-se en la gestió del sòl. La situació ja no pot esperar més i haurem de seguir exigint amb el Govern i amb les CCAA per a que es posi solució a aquest problema que afecta a la institució més propera a la ciutadania. En cas de no fer-ho, seguirem corrent el risc de que l’urbanisme salvatge segueixi sent la principal font de finançant per part de les polítiques (fins i tot de les polítiques socials) d’alguns municipis.