Si es vol es pot. Es pot fer una política d’ingressos diferents. Amb una fiscalitat justa i progressiva. Però avui el Govern ens ha portat un decret inacceptable, inequitatiu, que frena l’economia. Una proposta dogmàtica, on només hi ha retallades en el capítol de despesa, i no hi ha cap proposta en matèria d’ingressos, i on toquen a pensionistes, persones depenents, treballadors públics, o l’Ajuda Oficial al Desenvolupament. Però el Govern ha decidit desertar ja no del terreny de l’esquerra, sinó del de l’equitat, la justícia, i el d’una política raonable. .

Fa anys, en un debat amb el President del Govern, quan li posava en dubte la seva política de rebaixes fiscals, em va contestar que ell tenia una política fiscal instrumental, en funció de les circumstàncies. Però aquesta setmana s’ha demostrat que era fals. Té una postura dogmàtica, perquè si ara, quan cal ajustar el dèficit no toquen de forma substancial els ingressos dels que més especulen o de qui més té, quan ho faran? I es que mentre la política fiscal del Govern es va destacar per una alegria frívola i de revetlla (van deixar d’ingressar 30.000 milions d’euros deixant a l’Estat en el nivell més baix d’esforç fiscal de la UE, després de les repúbliques bàltiques), ara toca el dogma, els ingressos no es poden tocar, i si es toquen es farà de forma puntual.

L’altre dia, en resposta a en Duran i Lleida, el president Zapatero va respondre que primer l’ajust del dèficit, després la reforma laboral, la reforma del sistema de pensions, després la reforma a les caixes per acabar amb la bancarització d’aquestes. De l’exigència a les entitats financeres, i de la reforma fiscal, i de l’exigència al sector elèctric, res de res. D’aquesta manera, actuen al dictat del que el FMI espera de nosaltres. L’únic problema, es que actuem contra el que l’economia reclama. I avui mateix, Duran i Lleida, li ha deixat les coses clares: “Faci la feina bruta que li reclama el FMI, i després eleccions, quan ja hagi fet allò que la dreta voldria fer però no s’atreveix a tirar endavant”. La feina bruta de la dreta, per després obrir-li pas. Això és el que fa Zp.


I a Catalunya?

A Catalunya ens toca reduir també el dèficit. Però no ho hem de fer en les mateixes proporcions, perquè no l’hem generat de la mateixa manera que ho ha fet el Govern espanyol. I a Catalunya, a més, no podem fer les coses iguals. Els marges no són absoluts, però els tenim en matèria d’ingressos. I del govern català el que espero és una proposta equilibrada com la que no ha fet el Govern Zapatero, tocant també la política d’ingressos, per exemple, en els trams més alts del IRPF, ja que altres tipus que toquen a qui més té els marges del Govern són més reduïts. En segon lloc, no es pot anar més enllà que el Govern de l’Estat en el fa referència als concerts. Espero que en els propers dies el Govern tingui una proposta, però una proposta que pugui ser compartida ja no per les forces del Govern, sinó pel conjunt de la ciutadania, per ser més equitatives, equilibrades i raonables que el que ha fet el Govern de l’Estat.

Si ara no toca fer que qui més té, aporti més, quan toca? Estem en un escenari en el que es demana l’esforç de treballadors, pensionistes o depenents. I en canvi el president del Govern de l’Estat que diu que ara no toca l’esforç de qui més té.

En els darrers anys hem patit una disminució notable de l’esforç fiscal, especialment de les rendes més altes. Segons ha acreditat FUNCAS (Funació de les Caixes d’extalvi) la fiscalitat s’ha reduït especialment entre rendes altes. El president del Govern va presumir d’haver baixat els impostos per valor de 30.000 milions d’euros, reduint la fiscalitat entre rendes altes (del 45 al 43%), l’impost de societats, o amb l’eliminació de l’impost de patrimoni, entre d’altres. Ens van dir, “baixar impostos és d’esquerres”, quan en un dels països amb menys esforç fiscal era simplement una frivolitat. I ara, quan diuen que toca ajustar el dèficit, totes les mesures es centren en una reducció inequitativa de la despesa. Si la contenció del dèficit té dues columnes, la dels ingressos i la de la despesa, totes les mesures estan en una columna: la de la despesa.

És curiós com el president que va dir que es tallaria un braç abans que baixar l’Ajuda Oficial al Desenvolupament és el mateix que prefereix retirar 800 milions d’AOD a retirar les tropes d’Afganistan. Només amb aquesta mesura podria mantenir els seus compromisos.

A Catalunya, les coses han de ser diferents

Però si aquest és l’estil ZP, des de Catalunya tenim l’oportunitat de fer les coses de forma diferent. En primer lloc, ja hem arrencat el compromís que no es tocaran partides socials. Però en segon lloc, a Catalunya haurem d’aprovar mesures que permetin una política d’ingressos del que més aporten i que sigui equiparable en sobreenquantitats al que en un principi es pretenen retallar. És per això que proposem l’increment al 50% del tram autonòmic per les rendes superiors als 100.000 euros l’any, amb un ingrés que representaria més de 455 milions d’euros l’any. És cert que s’han d’aprovar moltes altres mesures, acabar amb les SICAV, discriminar les societats merament instrumentals de les que generen ocupació, lluita contra el frau. Però és aquesta mesura la que pot permetre també esforç de qui més té i amb una aportació d’ingressos de determinats sectors de la societat, fent-ho exclusivament des de l’àmbit català.


Què ens expliquin la veritat, que facin el que cal

Crec que seria bo que ens expliquessin les coses com són. Amb determinats sectors no s’atreveixen. Avui, tenim menys deute públic que els països del nostre entorn. Tenim un dèficit notable, però no és superior que el del Regne Unit o el dels EUA. Quin és, per tant, el nostre factor diferencial negatiu? El fort endeutament privat. Només les promotores deuen a les entitats financeres 1/3 de la riquesa, del PIB, ja que els bancs es van sobreendeutar en excés. Aquells anys es van negar a aprovar la llei que vam presentar per evitar el sobreendeutament, com havia fet el Govern francès. Ara ens torbem amb cortines de fum, ajustos en la despesa, per després seguir amb reformes laborals, que concentrin l’esforç amb el treballador que conserva la feina. I la reforma de la banca, i la fiscal. Això ara no toca, perquè el que toca és un ajust de cavall.

En un diari digital he pogut llegir, només acabar la compareixença del president Zapatero: "the party is over", la festa s'ha acabat. Però no, el que s'ha acabat són els compromisos socials del president.

Mentre va durar la festa vam tenir avenços en polítiques socials, tímids, molt tímids en termes quantitatius si ho comparem amb les rebaixes fiscals, on es van destinar un esforç per un valor de 30.000 milions d'euros. Vam presumir de ser el país amb més kilòmetres d'AVE de tota Europa, amb inversions que potser no eren les més prioritàries. Vam recórrer a l'endeutament excessius, negant-nos a regular l'endeutament excessiu, familiar i empresarial, com si que va fer França, perquè no podíem desinflar la bombolla en la que vivíem. Presumien com mai.

I va arribar a la crisi, i no la van diagnosticar. Es va estendre la política de xecs. I com que érem un país molt ric, vam suprimir l'impost de patrimoni.

Avui, ha arribat ZP. Ha anunciat les retallades. Mentrestant el seu equip de premsa repartia un paper on destacava un titular en majúscules "NO SE TOCAN LOS PILARES DEL ESTADO DEL BIENESTAR". Una mica més abaix es llegia "estas medidas no afectan ni a las pensiones ni a las prestaciones por desempleo". Mentre en ZP parlava d'un repartiment equitatiu dels esforços destacava la reducció salarial del sector públic, la congelació de les pensions, la supressió de l'ajut a les mares. Entre les propostes destacava que a partir d'ara, una persona depenent, si triguen anys en reconèixer-li els seus drets, no cobrarà en efectes retroactius.

En el repartiment equitatiu no hi ha cap exigència a la banca. Ni cap esforç per les rendes altes. Ni cap exigència al sector elèctric. Avui no tocava. L'ajust només es fa entre els més febles.

Això si, ha anunciat que obrirà una reflexió. Quina ironia. Per treballadors i pensionistes ajustos durs, esforços i mesures impopulars. Pels que més tenen, obrirem algunes reflexions. Si que hi ha reducció de la despesa, sense entendre que és molt probable que d'aquest manera potser acabem passant de la recessió a la depressió, que és el que ha passat en els països que han aplicat les mesures d'ajustos de cavall que marca el FMI. "The left is over". Això és el que ens ha anunciat Zapatero. O que com a mínim ell ha perdut la credibilitat que podia tenir. Sé que les forces de l'esquerra són escasses. Però també crec que tenim una responsabilitat històrica. Haurem de pensar què fem i com ho fem,. Però tot, menys quedar-nos de braços creuats.

Estem davant d'una crisi que va més enllà del sistema financer i que afecta a l'economia real i en alguns països això està tenint profunds efectes econòmics. Els greus problemes als quals s'afronta en aquests moments Grècia (com també pot succeir en altres estats de la zona euro) tenen un fort impacte en termes d'ocupació i serveis públics, incrementen la desigualtat social i comporten la destrucció del teixit productiu. Les condicions imposades a Grècia per a la recepció dels crèdits del FMI i dels països de la UE són inacceptables i condemnen els grecs a una sortida duríssima de la crisi i hipotequen les possibilitats de creixement de l’economia grega per als propers anys. Com va dir l'eurodiputat Cohn Bendit, és de bojos, els esforços que els demanen són impossibles de realitzar. I són esforços amb un marcat tint ideològic, de caire neoliberal, amb abaratiment de l'acomiadament, pèrdua de drets socials, aprimament del sector públic i retallada de salaris.

Molts dels problemes de Grècia són de caràcter estructural i no tenen un origen exclusiu en la crisi econòmica mundial sinó que tenen un fort component europeu: d'una banda, part de l'origen de la debilitat dels estats membre per a afrontar les crisis estan en les desequilibrades condicions acordades pel consell de la UE per a poder incorporar-se a la zona EURO. D'altra banda, el fracàs de l'estratègia 2001-2010, coneguda com "estratègia de Lisboa" que no va aconseguir els difusos objectius de convertir la UE en una potència mundial en termes de competitivitat, innovació tecnològica, educació i formació amb altes taxes d'ocupació. Tot això en un context, com el de l'última dècada, d'especulació financera i immobiliària en la qual els tipus d'interès baixos no han servit per a generar inversió pública i benestar social sinó una enorme bombolla financera.

Cal recordar que el denominat "pacte d'estabilitat" que marca les obligacions d'obligat compliment per als Estats de la zona euro es va fixar només en les finances públiques: limitació del dèficit públic, deute acumulat i inflació. Es renunciava de forma irresponsable a implantar una política econòmica que governés temes bàsics de l'economia productiva dels estats orientant-los a la cohesió social i la sostenibilitat ambiental. L'asimetria europea requeria per tant un sistema fiscal progressiu harmonitzat i una hisenda comunitària supranacional capaç d'emetre deute conjunt i controlada pel parlament Europeu. Tot això fa inexplicable que l'única eina per a rescatar a Gràcia siguin préstecs bilaterals condicionats a plans d'ajustament i retallades socials.

Per això, enlloc de préstecs bilaterals propis d'usurers o de respostes neoliberals, cal impulsar la creació d'una Hisenda Comunitària Supranacional sota el control del Parlament Europeu. Cal que la construcció europea doni, d’una vegada per totes, el pas pendent de la governança econòmica i les polítiques socials.