Núm. 400 de 15 de novembre del 2010

Com els tres deixebles, apagada la visió de la muntanya, també nosaltres, després de la visita papal, ens trobem amb la nostra realitat de cada dia. I hem de continuar el nostre camí escoltant el Fill estimat, responent-hi amb la nostra vida i donant-ne testimoni enmig d’una societat per a qui Jesús i el seu missatge resulten força desconeguts, o ininteressants, o arxivats en el bagul dels records, sense significació vital avui. I en la qual els mitjans de comunicació, que ho impregnen tot, i no s’estan de destacar els punts foscos de l’Església i, fins i tot, de fer sang. I on, tanmateix, molta gent cerca en la fosca el sentit fons de la seva vida.

La imatge que ofereix la nostra jerarquia no és gens favorable. Les nostres comunitats, en general, són pobres i envellides. Els nostres grups, reduïts. L’enorme canvi sociocultural i socioreligiós que s’ha produït, i que continua, no s’ha vist acompanyat per un replantejament dels objectius, l’estructura i el dispositiu pastoral. Ni per una posada al dia seriosa del llenguatge de la fe i de la celebració, ni de la moral oficial. Una vegada i una altra, el Papa polemitza amb el relativisme. Però una cosa és la discussió en el camp intel·lectual i una altra el treball de cada dia, en una societat diversa i èticament plural, afrontada a noves realitats i nous problemes, en bona part inèdits, i per als quals no valen les solucions «tradicionals». Més que no la proclamació d’uns «punti fermi» i l’apel·lació a una «llei natural», que l’Església interpreta, cosa que provoca en molts distanciament i refús, ens cal una comprensió cordial i sincera de les persones i dels seus itineraris i un acompanyament germanívol en la recerca, una recerca que, en bona part ens és comuna a tots.

Tot això intentem fer-ho en les nostres comunitats i els nostres grups (i desitjaríem sentir-nos més acomboiats i pels màxims responsables), sense enyorar uns temps passats que haurien estat millors, sinó amb la il·lusió de respondre a la crida del Senyor en el nostre avui. Recolzats no en un optimisme fals i superficial, sinó en la ferma seguretat que ens donen la fe i l’esperança. Confiats en la promesa del Senyor: «jo estaré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món» i «l’Esperit us conduirà a la veritat sencera». I mirant aquells testimonis actuals del Crist i del seu evangeli que no falten ni al nostre costat ni en altres esglésies.
Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO
La visita del Papa. Per Jordi Porta (publicat a la web del Centre Unesco)
Jesús i la família. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Un pas històric. Per Jesús Huguet
Itinerari d’“El Pregó”, 351-400
Signes d’aquest temps: “Pel broc gros”.-“Un món sense dimensió espiritual”.-“La decadència de l’Església”.-“Diari d’un malalt de càncer”.
Accent. Rafael Nadal escrivia a «La Vanguardia» (18.11.2010, p.28 ) un article titulat La creu del Collell, del qual extraiem alguns paràgrafs.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 399 d’1 de novembre del 2010

Les visites del Papa no són com ens plaurien. Però acceptant que les coses són com són hem de reconèixer que ha estat tot un èxit.

Bona resposta institucional per part de la Generalitat i de l’Ajuntament de la ciutat.  Barcelona i Catalunya van estar al seu lloc a l’hora de rebre un hoste excepcional.

Excel·lent organització del servei d’ordre establert per l’arquebisbat i pels encarregats de l’ordre públic. Potser va ser excessiu el nombre d’agents per cobrir els desplaçaments en papamòbil. I la velocitat d’aquest, poc atenta a la bona gent que aclamava el Papa, no tanta com s’esperava, i encara molts venien d’altres indrets d’Espanya. Vet ací una manifestació de la indiferència religiosa d’una part important dels nostres conciutadans i del tarannà dels cristians del país, poc donats a aquesta mena d’entusiasmes i manifestacions religioses.

La celebració a la Sagrada Família va ser ben preparada, i ben executada, en català bàsicament, amb participació del poble en els cants —aquell vibrant «Crec en un Déu» de mossèn Romeu feia posar la pell de gallina—, amb una part musical extraordinària. I la retransmissió, immillorable, ens va fer descobrir una obra única, tota inundada de llum.

Èxit de la nostra televisió i èxit d’una Església que té una llarga tradició litúrgica i musical.

També la visita a l’obra del Nen Déu, retransmesa pel canal 3/24, va mostrar un exemple d’allò que ha de ser central en l’Església i que sortosament cada vegada ho és més a casa nostra.

Tot plegat ha servit per mostrar al món la imatge d’un temple únic i projectar-hi el que se’n diu «la marca Barcelona».

S’ha comentat molt, massa, la imatge de les monges que van netejar l’altar. ¿Per què no fer-ho fer als diaques casats juntament amb les seves esposes? D’altra banda no s’ha remarcat prou el protagonisme de l’organista, la Mercè Sanchís, que prou ens va ser mostrada repetidament.

Segur que la visita va fer bé a moltes persones senzilles i que va enardir molts joves ja ben predisposats. Ha estat com un llampec, com un castell de focs. Però és la tasca de cada dia de les comunitats i els moviments —que desitjaríem més facilitada i orientada des de dalt en un sentit renovador— allò que de debò ens farà avançar en fidelitat a l’Evangeli i en la transformació progressiva de la nostra Església.

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO
La papessa Joana: un símbol del futur. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Dues Esglésies enfrontades. Per Jesús Huguet
A propòsit d’una carta al papa. Per Joan Llopis
Creure de manera diversa. Per Andrés Torres Queiruga
Signes d’aquest temps: “El cas Pagola”.-“Problema de cognoms”.-“Les declaracions del nou bisbe de Solsona.”.-“Lleida: continua la saga”.-“La catequesi en el marc de l’any litúrgic”.
Accent. EL mes de novembre del 1965, ja a punt d’acabar el Concili Vaticà II, es va anar coneixent un document elaborat per un grup de bisbes que s’havien anat reunint amb una certa periodicitat durant aquells quatre anys per parlar sobre el tema de l’Església dels pobres. Quan es va fer públic, el van signar un centenar de bisbes. Ara ens arriba per internet. En parla, diu qui ho envia, J.L. Martín Descalzo en el seu llibre Un periodista en el Concilio, Madrid, 1966, IV, pgs. 490-493. És bo fer memòria de l’ambient que es respirava aleshores i de l’entusiasme d’uns quants profetes. Els que ho vam viure, encara ho recordem amb enyorança.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 398 de 15 d’octubre del 2010

Quan s’acabava el Concili Català de 1995, el Vaticà va obsequiar l’Església catalana amb desmembrament del bisbat de Lleida i la creació del nou bisbat de Barbastre-Montsó.

Ara, i en vigílies de la visita del Papa a Barcelona, força la capitulació en tota regla del bisbe de Lleida, el valencià Joan Piris, que renuncia a defensar la propietat d’unes peces d’art i se sotmet en tot i per tot a la decisió romana que ha dictaminat que pertanyen a parròquies ara incorporades al nou bisbat de Barbastre-Montsó. El document que el bisbat de Lleida presentava el 28 d’octubre al Jutjat de Primera Instància, n. 4 de Lleida conté unes manifestacions de servilisme al Nunci Apostòlic («superior jeràrquic d’aquest Bisbat»!?, diu) i a les autoritats del Govern d’Aragó que fan sentir vergonya aliena. Com també en fan sentir les posicions de «La Vanguardia», començant pel requadre que signava el seu director a la p. 2 del dia 28 d’octubre.

Mentrestant el Conseller Tresserras recorda que les obres qüestionades pertanyen a una col·lecció catalogada per la Generalitat de Catalunya i que no poden sortir d’on són sense el compromís explícit que hi tornaran. ¿Ningú no recorda, en canvi, que hi ha un procés judicial en marxa als tribunals civils ordinaris de l’Estat (que són els competents sobre qüestions de propietat, ni que siguin de béns eclesiàstics) i que, fins que hi hagi sentència ferma, aquelles peces no poden moure’s d’on són?

El bisbe de Lleida apel·la a l’obediència a Roma. I Roma, ¿en què es basa? El Tribunal de la Rota Romana, ¿no s’ha negat a obrir cap procés sobre  aquesta qüestió? ¿Tal vegada, doncs, s’ha plegat a les pressions de la Conferència Episcopal Espanyola, dels bisbes aragonesos, de l’Opus Dei, que té en aquell bisbat el bressol del seu fundador i el seu gran santuari de Torreciudad?

Acabaré recordant tres sentències: 1) l’aforisme jurídic «res clamat domino» (cada cosa reconeix el seu propietari); 2) «Hem d’obeir Déu abans que els homes» (Actes 5,29); 3) «La veritat us farà lliures» (Joan 8,32). Ara els homes són les autoritats religioses de Roma, la C.E.E. i l’Opus Dei. I Déu? Déu es manifesta en la fidelitat a la pròpia consciència i en l’esforç per conèixer la veritat.

¿Per què, doncs, aquest reiterat refús a estudiar els documents que acrediten la propietat de les peces per part del bisbat de Lleida i aquest entestament a dictaminar que només hi són a títol de dipòsit? Només la veritat, senyors de Roma i bisbe de Lleida, ens pot fer lliures i deslliurar-nos de servituds i servilismes.

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO
Sant Jaume. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Joan Triadú, una trajectòria exemplar. Per Albert Manent
Tant mal ha fet el Concili Vaticà II a la Vida Religiosa?. Per Jesús Huguet
Capellans: ¿vocació personal o crida de l’Església?.
Signes d’aquest temps: “Sagraments de rebaixes?”.-“Visita apostòlica i visita d’Estat”.-“Catòlica, apostòlica …. i romana?”.
Accent. FA poc Leonardo Boff es preguntava: «¿Com pot perpetuar-se en la història la institució-Església, amb característiques autoritàries, absolutistes i excloents?»«La ideologia dominant, continua, respon: “només perquè és divina”. En realitat, però, aquest exercici de poder no té res de diví. És exactament el que Jesús no volia». Boff resumeix la seva resposta a la pregunta en sis punts una mica cantelluts. Però acaba amb l’altre platet de la balança, aquest positiu, que invita a continuar en aquesta Església.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 397 d’1 d’octubre del 2010

«Assistiran a Barcelona unes 500 personalitats, líders de les grans religions mundials, persones del món de la cultura i de la política, així com alguns caps d’estat». Així ho anunciava el tríptic de la Trobada Internacional per la Pau que organitza cada any la Comunitat de Sant’Egidio i que, enguany, ha tingut lloc a Barcelona del 3 al 5 d’octubre, en col·laboració amb l’Arquebisbat.

Al Programa consta el nom de les personalitats que van prendre la paraula a les 24 taules rodones i a l’Assemblea inaugural, celebrada al Palau de la Música Catalana i presidida per «Maria Teresa, Sa Altesa Reial, gran duquessa de Luxemburg » i que es va iniciar amb les salutacions de l’arquebisbe de Barcelona, l’alcalde de la ciutat i el President de la Generalitat de Catalunya. Al matí havia estat precedida per una celebració eucarística a Santa Maria del Mar, presidida per «Sa Eminència, el cardenal Lluís Martínez Sistach». La Trobada va cloure’s amb una Pregària per la Pau en tres temps: trobades de pregària en diferents llocs per a les distintes comunitats religioses; Processó de la Pau de cada comunitat fins a la plaça de la Catedral, i Cerimònia final, on, després de diverses intervencions, va tenir lloc la proclamació i el lliurament de la Crida per la pau 2010, la seva signatura i l’encesa del canelobre, el gest de pau i la processó de sortida. Un cop d’ull a aquesta celebració conclusiva davant la catedral, en un amfiteatre muntat per a l’ocasió, posava prou de manifest una organització cuidada i estudiada en tots els seus detalls, sense oblidar la música ni la representació. Hom hi distingia una cinquantena de bisbes i una gran pila de líders religiosos, tots amb els seus hàbits variats i multicolors.

Un no pot estar de preguntar-se quina organització no pressuposa una convocatòria de tantes personalitats de tot el món; quin pressupost no deu haver de manejar; si trobades així ajuden a l’ecumenisme real, més enllà del diàleg i la pregària conjunta dels líders religiosos assistents; si fan progressar la pau en el món; i quin és el seu ressò en les comunitats religioses locals, i, en concret, en les comunitats catòliques. ¿No hi podria haver, tal vegada, un décalage entre la grandiositat d’aquestes trobades i els seus fruits concrets? Unes preguntes que no pressuposen cap resposta prèvia per part de qui les formula.

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO
Ciència i omnisciència. Ramon M. Nogués. Per Ramon M. Nogués
Trajectòries ecumèniques. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Miscel·lània de la visita papal. Per Josep M. Totosaus
Signes d’aquest temps: “Mitres”.-“Cada dia som més”.-“El cardenal Rouco, optimista”.-“Un important estudi sobre Maragall”.-“Capellans d’ahir i d’avui”.
Accent. «DOCUMENTS d’Església» (n. 970, 15.10.2010, pgs. 559-565)) publica un excel·lent estudi de Eberhard Schockenhoff aparegut a la revista «Stimmen de Zeit» de l’abril passat. Es titula Els conflictes sobre la interpretació autèntica del Concili Vaticà II. És molt clar en les seves línies bàsiques, per bé que una mica difícil de seguir. Em permeto presentar-lo als lectors.—J.T.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 396 de 15 de setembre del 2010

He vist el bisbe de Barcelona amb el seu auxiliar que arribava a l’aeroport amb el seu cotxe. Anava a rebre el bisbe de Roma acompanyat d’un parell dels seus col·laboradors més pròxims. Venia a prendre el pols de la nostra Església i, per extensió, el de l’Església catalana sencera.

He vist com, fetes de les abraçades cordials, pujaven tots cinc al cotxe. Al bisbat, després de prendre un cafetonet amb unes pastes, es van reunir amb l’staff diocesà, que li va oferir una visió de conjunt de la marxa de la diòcesi. El bisbe de Roma i els seus acompanyants van treure el seu ordinador i hi anotaven el que consideraven més interessant. No s’estaven de demanar aclariments quan calia. La llengua no era cap obstacle, perquè l’italià i el català són cosins germans i un «intèrpret» situat al costat dels visitants, els precisava oportunament el sentit d’alguna expressió poc familiar.

La visita va durar uns quants dies. Els representants de l’Església de Roma es van reunir també amb el Consell presbiteral i el Consell Pastoral, que els van exposar el seu punt de vista sobre els problemes fonamentals de la diòcesi, i amb representants dels moviments apostòlics i de la Unió de Religiosos de Catalunya. Els visitants van dir-se impressionats del nivell de secularització de la societat barcelonina, que demanava a crits canvis importants per part de l’Església. També hi va haver una reunió amb l’staff reduït dels tres bisbats de Barcelona, Terrassa i Sant Feliu, i amb laics i preveres. I se’n van endur la impressió que la divisió havia estat un error i que hi ha altres maneres per acostar el bisbe a les comunitats. Una impressió semblant van treure’n de la trobada amb un grup de cristians de Vilafranca i un altre de Sabadell. En els contactes amb els altres bisbats catalans va percebre’n una enyorança del concili de 1995 i un desig pregon que l’Església catalana veiés reconeguda la seva personalitat amb una Conferència Episcopal amb capacitat per afrontar els seus problemes i respondre a la situació de la societat. El diumenge el bisbe de Barcelona va proposar als visitants que presidissin amb ell una celebració solemne a la catedral. Però el bisbe de Roma es va estimar més participar en l’eucaristia en una parròquia suburbial; i els seus acompanyants van anar també, cadascun d’ells, en una parròquia d’altres diòcesis, rural l’un, urbana l’altre. Així van tenir ocasió de reunir-se també amb cristians de base en el seu propi ambient. Al que havia anat a Lleida li van donar un dossier sobre les obres d’art de la Franja que estan en qüestió. Va dir, molt amablement, que el lliuraria a les persones de Roma que s’encarreguen d’aquests afers: segur que ho agraïran. El darrer dia de la seva estada va haver-hi una reunió general amb cristians de tot Catalunya (eren uns cent cinquanta). El bisbe de Roma, amb intervenció també dels seus dos acompanyants, els va exposar el que se n’enduia de la visita i també els va assenyalar alguns punts sobre els quals caldria que els barcelonins i els catalans reflexionessin més. Va haver-hi un torn de paraules amb tota llibertat, la mateixa llibertat que havia caracteritzat totes les trobades d’aquells dies. Van fer-s’hi accentuacions, suggeriments i també es va escoltar alguna exigència una mica fora de lloc. Tot va ser entomat amb senzillesa i germanor per aquell que ha rebut l’encàrrec de confirmar la fe dels germans. I, en acabat, altra vegada cap a l’aeroport, en el cotxe del bisbe barceloní. I un a reveure cordial i agraït. Més cordial que l’abraçada de l’arribada, perquè havien conviscut uns dies i s’havien conegut més, I així s’estreny l’afecte i la germanor. Això que els cristians en diem la comunió: «perquè vosaltres tingueu comunió amb nosaltres. I la nostra comunió és amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist (….) a fi que la vostra joia sigui immensa» (1a. carta de Joan, 1,3-4).

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO
Paràbola del gra de mostassa (Mc 4,30-32). Per Valentí Fàbrega Escatllar
La visita del Papa al Regne Unit, tot un èxit.
El conte dels senyors de les nostres vides. Per Antoni Comín i Oliveres
Signes d’aquest temps: “El llegat de Raimon Panikkar”.-“Notícies de Xile”.-“L’atenció pastoral als pobles petits”.-“El teòleg franciscà basc José Arregui”.-“Les obres d’art qüestionades romandran a Lleida”.
Accent. EN el seu número 966 (15.7.2010, pgs. 439-444) «Documents d’Església» publicava en versió catalana el text d’una conferència del teòleg Jürgen Moltmann sobre la passió de Crist i el sofriment de Déu. Partia de la coneguda pregunta «¿Com pregar i parlar de Déu després d’Auschwitz?», que ell contestava així: «Déu sofria en les víctimes d’Auschwitz. Déu no estava en el cel llunyà, sinó present en les cambres de gas». N’oferim alguns paràgrafs.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 395 d’1 de setembre del 2010

Si un dia, portat per l’eufòria conciliar, hagués decidit dedicar-me a la litúrgia, ara em sentiria estafat. En efecte, la Constitució sobre la sagrada litúrgia del concili Vaticà II encomanava als liturgistes una missió engrescadora i necessària: la renovació de la litúrgia i la seva adaptació «al geni i a les qualitats peculiars de les distintes races i pobles», defugint «una rígida uniformitat » (n. 37), de manera que «expressi amb major claredat les coses santes que significa i el poble cristià pugui comprendre-la fàcilment i participar-hi per mitjà d’una celebració plena, activa i comunitària» (n. 21).

Però ara resulta que se’ls ha convertit en purs guardians de la norma i de la lletra, sense facultats per a poder tocar-hi res, ni una coma, ni una majúscula. M’explicaven, amb coneixement de causa, que el corresponent dicasteri romà havia retornat la traducció alemanya del ritual d’exèquies, perquè no traduïa prou literalment l’expressió «pateant ergo, Domine, praecibus nostris aures misericordiae tuae». La traducció va haver de ser: «Obriu, Senyor, les orelles de la vostra misericòrdia a les nostres pregàries».

Només el Papa té, com és natural, plenes facultats per a canviar el que cregui convenient, cosa que actualment dóna peu a una litúrgia de signe clarament restauracionista. El març d’aquest any, Foc Nou (n. 2009) publicava unes declaracions del mestre de les celebracions litúrgiques del Papa, Guido Marini, en què es confessava plenament identificat amb Benet XVI quan proclamava una «reforma de la reforma» litúrgica. O sigui, una contrareforma en el sentit d’una litúrgia que valori l’aspecte sagrat d’adoració molt més que el comunitari (que havia recuperat el Concili). Per això el Papa, diu Marini, des de Corpus de 2008 distribueix la comunió a la llengua dels fidels agenollats. I es mostra partidari del llatí, del cant gregorià i de la polifonia sagrada. I han decidit col·locar, en les celebracions papals, un gran santcrist al mig de l’altar. I esperen que, per la força del mimetisme, aquestes pràctiques esdevinguin un punt de referència exemplar per a l’aplicació de la reforma litúrgica. I no s’enganyen pas. Tots hem pogut notar en certes litúrgies una derivació cap als ornaments sumptuosos, l’encens, els gestos hieràtics i les postures d’adoració.

I, no ho oblidem, darrere d’aquesta litúrgia hi ha tota una nova concepció tant de l’espiritualitat com de la mateixa Església.

Jesús Huguet

SUMARI D’AQUEST NÚMERO
El desglaç de la paraula.
Paràbola del ric i el pobre Llàtzer (Lc 16,19-31). Per Valentí Fàbrega Escatllar
Jugar amb foc. Reflexions d’un cristià després de la manifestació del 19 de juliol. Per Jaume Botey
Signes d’aquest temps: “No som en un Estat laic?”.-“«Santiago y cierra España»”.-“De rectora a monja de clausura”.-“Anirà Jesús a Madrid?”.-“Un valencianista de pedra picada que ha complert 100 anys”.
Accent. TAL com dèiem a la p. 2, desplacem aquí uns apartats de l’entrevista de l’arquebisbe de Poitiers, Albert Rouet, que hem publicat abans.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 393-394 d’1 i 15 d’agost del 2010

De tant en tant els mitjans de comunicació s’ocupen d’una qüestió que ja hauria d’estar resolta: les relacions entre la ciència i la fe, entre la imatge de l’univers —de la seva aparició, de la seva evolució— que ens ofereix la física actual i l’existència de Déu, d’un Déu creador. Darrerement la seva actualitat l’ha provocada el canvi de posició del gran físic Stephen Hawking, el qual ha passat d’afirmar que el coneixement que teníem de l’univers no excloïa l’existència d’un Ésser suprem, creador, a afirmar que l’estat de la física actual fa impossible aquesta existència. «La Vanguardia» se n’ocupava el 4 de setembre a les pàgines 28-29, que podeu llegir amb profit. Allí hi trobareu l’article de Francesc Torralba que reproduïm a l’«Accent» d’aquest número.

Ja ho hauríem de saber, però val la pena insistir-hi. Ciència i creença es mouen en dos plans distints que no es troben ni s’interfereixen: ni de la ciència es pot arguïr a favor o en contra de la creença, ni d’aquesta a favor o en contra de tal afirmació científica. Si la ciència es preocupa per conèixer i descriure la realitat i per això afina els seus instruments per veure-hi més i millor, la creença s’ocupa del sentit de la vida. Com escriu molt bé Francesc Torralba, «la pregunta sobre Déu transcendeix els límits de la ciència i aquesta, com a tal, no pot demostrar la seva existència, però tampoc la seva inexistència. S’obre així el camí a la creença, a l’agnosticisme o a l’ateisme». De manera, doncs, que en el moment en què un científic pren posició per una d’aquestes opcions, sigui la que sigui, ha abandonat el camí de la ciència i s’ha traslladat a un altre pla. Així, Eduardo Punset està confonent els plans quan escriu, segons la citació que en fa Antonio Cerrillo en el seu article de «La Vanguardia»: «La major part del coneixement continua sense comprovar-se i ha de consultar-se probablement amb Déu. Però, de mica en mica, hi ha unes quantes qüestions que es van comprovant ». I no cal dir quan ell (o Antonio Cerrillo, l’autor de l’article), continua: «les noves comprovacions i experimentacions aniran rescatant espais al pensament dogmàtic, afegeix [Punset]». Ja hi tornem a ser: pensament «científic» i pensament «dogmàtic» (¿no seria millor dir-ne «religiós»?) movent-se en el mateix pla i quan el primer progressa el segon recula. ¿Però encara continuem pensant en un únic pla i en una guerra entre dos camins de coneixement que es disputen el mateix espai?

I ara dues citacions, que trec també de «La Vanguardia» (article de Rafael Ramos). L’arquebisbe anglicà de Canterbury, Rowan Williams, declarava al diari «Times»: «Creure en Déu no consisteix en la manera de tapar un forat i explicar com unes coses es relacionen  amb unes altres en l’univers, sinó que és la creença que hi ha un agent intel·ligent i viu de l’activitat del qual depèn, en darrera instància, tot el que existeix». I el rabí Jonatham  Sacks, escrivia en el mateix diari: «La ciència tracta d’explicar i la religió d’interpretar; la ciència desarticula les coses per veure com funcionen, i la religió les ajunta per veure què signifiquen. Són dues empreses intel·lectualment distintes (….) A la Bíblia, senzillament, no li interessen els detalls tècnics de com es va crear l’univers».

Arribat aquí deixeu-me afegir-hi un darrer punt de màxima importància. Partint, està clar, d’una posició oberta a la transcendència i sensibles als interrogants sobre el sentitglobal del món i de la vida, de la totalitat de l’univers i de cada un de nosaltres, persones irrepetibles, els cristians ens definim com a seguidors de Jesús de Natzaret, al qual fem confiança i del qual ens refiem. I és a la seva escola que, al misteri darrer que tot ho embolcalla, en el qual «vivim, ens movem i som», l’anomenem «Pare» i ens hi adrecem confiadament dient-li: «Pare nostre que esteu en el cel». I fem camí cap a Ell seguint Jesús, el testimoni del qual trobem en els evangelis. I sabem que tot es juga a estimar Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i a estimar els altres com a nosaltres mateixos. I que qui no estima el seu germà que veu no pot estimar Déu que no veu. I que Jesús ens diu: «Tot el que fèieu a un d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi»; i a la inversa: «tot el que negàveu…». I, seguint Jesús, esperem que, com ell i amb ell i gràcies a ell, vencerem la mort i penetrarem definitivament en l’univers de Déu, un univers tan diferent i incommensurable amb aquest univers que els científics van estudiant i, gràcies als quals podem anar transformant.

Tornem al començament. I tornem a l’article d’Antonio Cerrillo a «La Vanguardia». Segons José María Martín Senovilla, catedràtic de física teòrica a la Universitat del País Basc, «La ciència continua avui sense contestar moltes preguntes clau, però de mica en mica, inexorablement, anirà estenent el seu radi d’acció, de manera que cada dia seran menys les coses que queden sense resoldre». Cert: hi ha molt camí per córrer i molta feina per fer.

Però les «preguntes clau» que la ciència pot aspirar a resoldre poc tenen a veure amb aquelles preguntes clau sobre el sentit de tot plegat, per a les quals els cristians fem confiança a Jesús de Natzaret.

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO
La paràbola de la gerra de farina. Per Valentí Fàbrega Escatllar
El Sant Dubte d’Ivorra. Per Jesús Huguet
AMB MOTIU DE L’11 DE SETEMBRE
Signes d’aquest temps: “Sobre la secularització a Catalunya” .- “Per fi, la província eclesiàstica basca” .- “Una primera sentència civil sobre l’art sacre qüestionat” .- “Mala notícia o bona notícia?”.- “Top-manta”.- “Una Església que fa riure”.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 391-392 d’1 i 15 de juliol del 2010

No fa gaire que el teòleg Hans Küng encoratjava els bisbes a desmarcar-se del poder romà. Em sembla que el teòleg alemany, que sap tant de tot, no coneix gaire la idiosincràsia dels nostres bisbes.

Diuen que els atacs, crítiques i insults que el bisbe Joan Piris ha rebut els últims mesos des d’Aragó, sobretot a través dels mitjans de comunicació d’aquella comunitat veïna, l’han fet plantejar-se la renúncia al seu càrrec al davant de la diòcesi de Lleida. Així ho confessa en una carta que ha enviat als cardenals, arquebisbes i bisbes espanyols en què els explica la seva voluntat de complir l’ordre del Vaticà —no faltaria més!— d’entregar les obres d’art en litigi a Aragó, però amb la impossibilitat de complir-la, per trobarse aquelles obres protegides per la Llei del Patrimoni cultural de Catalunya. Vegeu la pàgina 7.

No cal dir-ho: la totalitat dels bisbes espanyols, tret dels d’Aragó, ha corregut a mostrar la seva comprensió i el seu suport envers el bisbe Piris. Els catalans ho han fet també, naturalment.

La comunió episcopal no pot ser més gran. És una veritable pinya la que els bisbes formen entre ells i amb Roma. El bisbe de Lleida està plenament d’acord amb l’ordre de Roma. Simplement perquè ve de Roma. Ja en té prou. No hi fa res de qui siguin les peces. Ja va dir en certa ocasió que per a ell això era irrellevant. Ni tampoc compten els atacs i els insults que, abans d’ell, van haver de suportar el bisbe Ciuraneta i tots els amics i defensors del Museu lleidatà.

A cap dels bisbes no se li ha acudit qüestionar l’ordre de Roma. Això que de raons no els en mancaven. A cap d’ells no se li acudit aconsellar l’espera de la sentència del tribunal civil que es proposa dilucidar la propietat de les peces, cosa que no es van dignar fer mai els tribunals romans. Cap d’ells no s’ha atrevit a recriminar la conducta dels bisbes de l’Aragó.

Qui defensa el bisbe Messeguer i la diòcesi de Lleida? A qui interessa la veritat i la justícia?

Jesús Huguet

SUMARI D’AQUEST NÚMERO
El dret a l’avortament. Jesús Huguet
La llei del celibat. Valentí Fàbrega Escatllar
Fòrum Joan Alsina. 10 anys.
Signes d’aquest temps: “Oficialment ja no hi ha pares ni mares”.-“Els nens poden ser un destorb?”.-“Zapatero i l’Espanya plural”.-“Contrastos: creuers de luxe i renda mínima”.-“El burka”.-“Cap a un Pacte nacional per la laïcitat?”.-“Podria dimitir el bisbe de Lleida?”.
Accent. EL llibre publicat pel Fòrum Joan Alsina amb motiu dels deu primers anys (1999-2009) acaba amb una enquesta de quatre preguntes formulades a diverses persones de les comarques gironines. Reproduïm aquí les respostes de Narcís-Jordi Aragó, periodista i escriptor ben conegut, que havia estat director de la revista «Presència» i, fins fa poc, de la Revist de la Diputació de Girona.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 390 de 15 de juny de 2010

Encara que l’elecció del Papa o la designació dels bisbes siguin el resultat d’intrigues inconfessables, el nomenat ens serà presentat sempre com un «enviat del Senyor». I, teològicament, segurament que tenen raó. Però no pas en el sentit que l’afirmació sembla insinuar, com si els responsables sempre l’encertessin i la designació fos sempre la volguda pel Senyor. Estic segur que hi ha nomenaments que el Senyor no sols no els voldria, sinó que prou feina deu tenir a suportar-los i redreçar-los.

En el fons hi ha la secreta pretensió que les institucions eclesiàstiques no s’equivoquen mai. Amb l’agudesa que el caracteritza, González Faus, en el seu llibre d’antropologia teològica Proyecto de hermano, escriu que l’Església tendeix a ser pelagiana en l’àmbit de la moral individual i jansenista en el de la moral social o institucional; sobretot, afegiria jo, quan es tracta d’institucions eclesiàstiques. Això voldria dir, en llenguatge entenedor, que cadascú, com a autor dels seus actes, és plenament responsable dels seus disbarats; i per això l’Església vol que en demanem perdó al més aviat possible. Però, quan es tracta de les institucions eclesiàstiques, les coses passen sempre com i perquè Déu vol, cosa que es va encarregar de desmentir de sobres el mateix González Faus en el seu llibre La autoridad de la verdad. I, si algun dia arriba a reconèixer i confessar el seu errors, no serà fins almenys després d’un parell de segles.

Com diu el Fòrum Ondara, «quan t’assabentes de les martingales, lluites i travetes que intervenen en els nomenaments episcopals, una visió tan simplista no deixa de ser una mica farisaica per no dir cínica. Cert, l’elecció serà legítima, perquè l’Esperit s’ha compromès amb aquesta Església malgrat que el sistema i els procediments d’elecció siguin perversos. Però no es pot dir que sigui l’elecció volguda per l’Esperit Sant».

Una cosa semblant passa amb l’Església com a tal. Quan jo dic que aquesta Església no és la meva, no vull dir que no accepti aquesta Església com a meva, a pesar de tots les seves infidelitats. Però sí que vull dir que aquesta Església no és com la que jo voldria o com la que crec que Jesús voldria. Jo solc dir: Crec en Jesucrist gràcies a l’Església que me’l va fer conèixer, però crec i continuo en l’Església gràcies a Jesucrist. Perquè crec que Jesucrist s’ha compromès amb aquesta Església pecadora.

Jesús Huguet

SUMARI D’AQUEST NÚMERO
Fidelitat al Concili. Per Juan Martín Velasco
10 raons per a llegir aquest llibre. Begoña Román Maestre (Universitat de Barcelona. Facultat de Filosofia)
Sobre els nomenaments episcopals. Oriol Domingo
Al llarg de tots aquests anys he après a dialogar. Carlo Maria Martini
Sant Pere, pastor. Valentí Fàbrega Escatllar
Una reforma inajornable.
Signes d’aquest temps: “Geografia episcopal” .- “I el nostre
sant Josep Oriol?” .- “Més sobre els nostres
pobres sants” .- “Dues mesures distintes”.- “També dos pesos i dues
mesures”.- “El Rocío a Catalunya”.- “Església Plural”.
Accent. LA publicació montserratina «Documents d’Església» (n. 962, 15.5.2010,p. 319-320) conté un article de Carlos Azpurua aparegut a «Noticias de Guipúzcoa» (10.3.2010), El basc Pagola i l’americà John P. Meier. N’oferim un resum.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 389 d’1 de juny de 2010

Diu que no hi ha mal que per bé no vingui. Si se’n sap treure la lliçó. I la millor lliçó que l’Església pot treure de tot aquest tràngol de la pederàstia crec que és la que en treia el portaveu de la sala de premsa de la Santa Seu, el jesuïta Federico Lombardi: en la societat en què vivim, deia, l’Església només pot ser creïble si es presenta amb la summa transparència.

I quan diem transparència, ens referim no sols a una informació veraç respecte del que passa a l’Església, sinó també a la lleialtat i sinceritat en tota la seva manera de fer i actuar. Avui resulta difícil d’entendre que es faci retirar de les llibreries catòliques el llibre de José Antonio Pagola, Jesús. Aproximación histórica, sense que es pugui saber qui ha donat l’ordre ni per quines raons l’ha donada. Es fa difícil comprendre que el tribunal de la Signatura Apostòlica ordeni la «devolució» de les peces del Museu de Lleida a la diòcesi de Barbastre sense que es digni obrir els documents i al·legacions del bisbat ilerdenc.

La transparència que es demana a l’Església implica també la desaparició de temes tabú, com per exemple el del celibat. Tots vam poder seguir no fa pas gaire l’enrenou que va provocar el Fòrum Ondara de Solsona, simplement, perquè els seus components es van atrevir a dir en veu alta que eren partidaris del celibat opcional.

Al concili Tarraconense es va fer famós el «calaix del Pare Abat» (dit així, perquè va ser el pare abat de Montserrat el primer que hi va fer al·lusió amb aquest nom), un calaix de temes candents d’ordre ètic i disciplinar que Roma no ha deixat obrir mai. Ens referim a temes com el celibat obligatori, el sacerdoci de les dones, l’ús dels anticonceptius, els divorciats tornats a casar, la fecundació assistida, les cèl·lules-mare, l’eutanàsia, la penitència comunitària, etc. La transparència exigiria de l’Església la valentia de posar obertament sobre la taula aquest munt de problemes que fan patir tanta gent, perquè poguessin ser tractats interdisisciplinàriament i lliurement per tots aquells que realment hi entenen, científics, teòlegs, juristes, etc. I no solament pels d’una tendència determinada. De manera que poguéssim tenir tots la certesa que, sobre cada un d’ells, s’hi ha fet tota la llum que en aquests moments s’hi podia fer. Molt més quan, segons la mateixa Església, de la solució que es doni a aquests problemes, en depèn la salvació eterna de molts.

La veritat mai no ens ha de fer por. «La veritat us farà lliures», va dir el Mestre. En canvi, sí que és veritat que el secretisme sol ser un bon aliat del poder, sobretot del dictatorial. El que no sap quin terreny trepitja fàcilment va amb por, i, sense coneixement de causa, es fa difícil qüestionar una ordre o disposició. Però, com va dir Jesús, parlant d’aquells que tracten els «súbdits» com si en fossin els amos, «entre vosaltres no ha de ser així». El dia que l’Església aprengui a basar-se més en l’evangeli que no pas en el poder, aquell dia no tindrà cap por de «donar, en qualsevol circumstància, testimoni de la veritat». La pitjor traïció que el cristianisme oficial ha fet a l’evangeli, escriu l’historiador Jean Delumeau, és convertir-lo en poder, la Bona Nova, en amenaça i coacció.

La transparència en l’Església no hauria de tenir altres limitacions que les de la caritat envers les persones i la justa defensa contra els malintencionats. Perquè, si es veritat que hem de ser «senzills com els coloms», també hem de ser «vius com les serps».

Jesús Huguet

SUMARI D’AQUEST NÚMERO
Benet XVI i el tercer mil∙lenin. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Un any amb el rector malalt. Per Consell Parroquial de Sant Oleguer
En record de l’amic.  Per Josep M. Totosaus
Quinze anys fent camí plegats. (Paraules pronunciades al final de la missa exequial en nom del Consell Parroquial)
Signes d’aquest temps: “Déu i les cèl·lules sintètiques” .- “Cap bisbe imposat” .- “«L’ortodòxia selectiva»” .- “Ha mort el bisbe Rafael Sanus, de València”.- “Qui té raó, doncs?”.
Accent. AMB motiu de la «crisi» actual, el diari catòlic francès «La Croix» s’ha adreçat a diverses personalitats catòliques i els ha formulat la pregunta «Per què continua a l’Església?». Vet ací substancialment la resposta de Hans Küng. 
(….) Respondre de manera convincent aquesta pregunta no és cosa fàcil.
Havent assistit a hores millors, ¿havia d’abandonar el vaixell en plena tempesta i deixar a aquells amb qui he navegat fins ara que s’enfrontessin al vent, extraguessin l’aigua i lluitessin per sobreviure? He rebut massa en la comunitat de fe per a poder defraudar ara aquells que s’han compromès amb mi. No voldria alegrar els enemics de la renovació ni avergonyir els seus amics (….) Però no renunciaré a l’eficàcia en l’Església.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es