Els rics també ploren

Mentre em prenc el meu caldet Avecrem a veure si em cura el constipat que em consumeix, llegeixo la notícia que el titular del Jutjat d'instrucció número quatre de Barcelona, investiga a "els Carulla" pels seus presumptes "oblits fiscals", dispersos en comptes corrents de les Antilles Holandeses, Costa Rica i Uruguai, a nom de societats tapadora, que com tothom sap, es dediquen a finançar els concerts en mi major de Juan Sebastian Bach a la Filarmonica del Palau de la Música de les Bermudes. En fi, que com bé van titular els mexicans de Televisa, "Els rics tambien ploren", especialment pels seus diners. Insensibles amb la societat que els dóna recer, bona vida i guanys milionaris, consideren que els seus impostos, estan millor al banc que a la caixa comuna que tenim tots els ciutadans per pagar la sanitat, les pensions i les carreteres comarcals. Després del que ha passat amb Montull i Millet, el que ara s'albira judicialment amb els Carulla, deixa als "pata negra" catalans a l'altura de la vergonya mes absoluta i sobretot, situa a aquesta família pionera en els sopicaldos davant el precipici que els consumidors catalans es passin massivament al doble brou Starlux mentre que, a ells -quant atreviment!-, els deixen en l'aire una sonada butifarra, que els faci repensar-se que aquesta forma fer pais ni interessa als seus negocis, ni convé a Catalunya.

Els deixo amb la lletra de la cançó que millor retrata la condició dels humans. Fins demà.

Todos queremos más
todos queremos más
todos queremos más
y más y más y mucho más.

El pobre quiere más
el rico mucho más
y nadie con su suerte
se quiere conformar.

El que tiene un peso
quiere tener dos,
el que tiene cinco
quiere tener diez,
el que tiene veinte
busca los cuarenta,
y el de los cincuenta
quiere tener cien.

La vida es interés
el mundo es ambición
pero no hay que olvidarse
que uno tiene [un] corazón.

Miauuuuuuu….!