Tàrrega

Autor/a: Francesc Pané

Càrrec de l'autor dins d'ICV: Diputat d'ICV-EUiA

Sr. President, Sres. I Srs. Diputats, Membres de la Comissió Promotora de la ILP...,

En un dels seus Assaigs, Montaigne, escriu: "Quant a mi, no he sabut veure sense malestar la persecució i la mort d'una bèstia innocent, que no ens ha fet cap afront. El que passa amb el cèrvol que ja no té defensa ni alè, i que sense cap altre remei se'ns lliura, a nosaltres que el perseguim, i ens demana perdó amb les seves llàgrimes, sempre m'ha semblat un espectacle ben desagradable".

Montaigne em dóna permís per afirmar una veritat que vull manifestar ben alta i clara: l'home no és el centre de la terra. Com Madrid o París no ho són de llurs estats, ni Europa no ho és del món. Com l'home no és sobirà sobre la dona. Galileu i Einstein demostraren que tot gira entorn de tot i que tot se sosté per la llei de la diversitat: cada element és tan imprescindible com els altres, a desgrat de llur prelació o de la dimensió llur.

Quan hom em pregunta què dóna la mesura de civilitat d'una nació, responc que les seves escoles, la cura que té dels seus ancians, la pulcritud dels cementiris seus.  Sí, i el respecte amb què tracta els animals i els boscatges que posseeix. En paraules genètiques: la manera com la comunitat s'endreça i governa sobre la vida, sobre l'aigua i sobre l'aire.

Els catalans, vam ser capdavanters amb una Llei que ordenava la protecció dels animals. No es tracta d'un codi d'exigències, només. És l'escriptura democràtica d'una elevada consciència col·lectiva. Però d'aquella saviesa van quedar-ne al marge proteccions necessàries enllà de la correcció política: espècies d'aus, de peixos, segurament, i de mamífers. Res no és fàcil. Sé que hi ha fronteres difuses en els determinis de la protecció... Sovint topem amb caires culturals que depenen de la intenció humana i de les arts que aquesta usa per a l'obtenció dels beneficis: en la desforestació dels boscos, en la pesca, en la caça. Cert! Però avui hem d'afirmar que cap sacrifici no és justificable per la dubtosa raó d'una estètica o d'una dramatúrgia plàstica si l'última escena és la mort exhibida i aclamada després del turment de l'animal. Quan el dolor, la mort, o l'ostentació de la conquesta abatuda formen part del mer espectacle, de la passió no governada, de l'orgull antropocèntric, del lucre ociós, la dimensió humana que n'ha estat la causa cau més baixa que la pols.

¿Per què tan majoritàriament és l'home, el mascle, qui sempre sosté l'arma? ¿Per què és tan majoritàriament ell qui es vesteix de lluentons, alça l'estoc i giravolta sobre els talons, brindant la mort del toro? Per a l'home primitiu no hi ha res de més excitant que la immolació ritual d'una carn aliena! Els textos sagrats, i els clàssics, van plens d'aquestes cerimònies masculines, de crueltat mítica. Les dones, en canvi, no celebren els sacrificis; saben què val una vida que n'alimenta una altra. Per això l'espectacle de la plaça de braus és un esclat del masclisme. No és pulcre, ni noble, perquè no hi ha igualtat en la lluita entre l'home i el toro. La inequitat desmenteix la dramatúrgia de l'angoixa humana front a les forces de la natura. A la plaça, l'agonia és tota del toro. I l'espectacle és un mer cerimonial del poder, guanyat amb fàcil engany, amb avantatge mal dissimulat.

Quin plaer civilitzat, hi ha en la caça amb parany de vesc? Quina estètica en la paüra dels bous amb foc a les banyes? Quina satisfacció en els ullals dels cans que s'esquincen la carn? ¿Quin preciosisme en les espines de les banderilles, en les fuetades de la pica, en l'estoc que perfora les vísceres postrades? La crueltat o la saviesa amb què tractem els nostres animals és la mesura de la nostra evolució.

Si hem demanat als nostres ramaders que inverteixen amb suor del seu front en el benestar dels animals que ens alimenten, si tota Europa és compromesa en aquest jurament, ¿hauríem de tolerar, Sres i Srs. Diputats, la desolació dels toros en l'arena?

Catalunya vol acabar amb la lírica del turment, aquest eco de la Contrareforma. No hi ha música en els cornetins que anuncien el canvi de terç, la nova estació del calvari. No hi ha poètica en l'escarni del toro sota els crits de la gent. El segle XXI, a casa nostra, vol acabar amb l'espectacle públic d'un martiri, de la sang vulnerada xopant l'arena. Com hem arribat a conèixer que l'horror de la violència no justifica res que s'imposi per aquest horror, així hem sabut que no hi ha altura humana en cap espectacle de la mort. Avui sabem que la compassió i la tendresa són més poderoses que la ira i que la fatxenda, vestides amb roba de camuflatge o de lluentons. La bellesa no és pas en el turment, sinó en l'espectacle de la vida: els naixements, en el vol de les cigonyes; els salts de les llebres i de l'aigua; el color de les fruites que maduren. El gaudi estètic no és en l'agonia del toro ferit, sinó en el seu pas lliure sota les alzines, sobre el fenàs de la terra.

Hi ha mala fe en qui defensa les curses de braus per la pervivència de la seva raça. Es un argument tan vell com el del rapte. I actua amb candor culpable qui les justifica com a art: Michelangelo va esculpir tota la tendresa, tota l'harmonia, i tota la furia, també, colpejant el marbre insensible.

No és cert que la mal anomenada festa taurina sigui un reflex de l'espanyolisme històric i fondo. Nosaltres no som en aquest prejudici de bondats catalanes i maldats alienes. Per desgràcia hi ha desenes de places a Iberoamèrica i n'hi ha a Occitània. I a tot l'àmbit català s'han contemplat molts homes de lluernes amb les mans ensangonades sostenint les orelles del toro abatut. Negar-ho seria negar-nos. No és cert, tampoc, que tots els seguidors de les curses siguin cap caverna política: aquesta afició -afortunadament en minva- travessa totes les ideologies. El que realment importa és saber-nos reconèixer en la nova sensibilitat, voler-nos impulsors del rebuig a les violències, espolsar-nos la brutalitat amb què hem tractat els animals com a víctimes en un espectacle cruent. Importa alliberar-nos de la complicitat que també nosaltres hem tingut amb un negoci residual de corifeus i de castes rovellades.

Les persones que clamen en la ILP, i tantíssimes altres que han manifestat el mateix desig, ens demanen d'alliberar Catalunya d'un espectacle innegablement cruel i medul·larment incívic. Ens supliquen, amb la humilitat de la democràcia i l'única força del seu nom, que no permetem que toreros, piques, banderilles i espases entelin la conquesta d'una civilitat guanyada a pols, palpable en les escoles pulcres del nostre país.

Es tracta de prohibir. Cert. També les prohibicions formen part de la responsabilitat legislativa, si una majoria entén que fer-ho és un avenç civil. No proposem res d'excepcional: ¿no hem prohibit l'abús de la velocitat, l'alcohol per a adolescents, o el soroll contra el descans?

Cal preguntar-se si tots els Grups del Parlament es prenen aquesta proposta legislativa amb el rigor que hi cal. Es pertinent saber per quina raó s'atorga llibertat de vot en aquesta qüestió i no se'n dóna mai, com s'ha vist, en temes fiscals, d'educació o de territori o de salut... Per a nosaltres, Sres. i Srs. diputats, aquest no és un assumpte de consciència personal, sinó d'ètica social. No és moral conduir-s'hi pels vots que s'hi guanyen o pel càlcul dels que s'hi poden perdre.

Els promotors de la ILP apel·len a la bondat i a la intel·ligència d'aquesta Cambra. El meu Grup, també. Una coalició que sosté en l'ecologia un sentit cardinal de la seva política, ni pot ni vol decidir una altra cosa que no sigui el respecte als éssers vius i la dignitat humana inscrita en aquest respecte.

Sr. president, diputades i diputats, votarem avui contra les esmenes a la totalitat. Ho farem amb la mirada clara, el cor càlid i amb el front ben alt.

Moltes gràcies.