Gairebé tres decennis després de la caiguda dels khemers rojos, un tribunal apadrinat per les Nacions Unides ha aterrat aquest juliol a Cambodja. El tribunal té la missió de jutjar els dirigents responsables del genocidi. A banda de sancions, els supervivents n'esperen l'establiment de la veritat. Però la veritat només serà parcial, ja que els responsables no cambodjans de la tragèdia han estat perdonats.

Per RAOUL MARC JENNAR
Doctor en estudis khemers (Institut nacional de les llengües i civilitzacions orientals, Inalco). Autor de «Les Constitucions de Cambodja (1953-1993)», La Documentation française, París, 1994.

Per Jean- Claude Pomonti *

* Periodista


L'agost de 1990, amb gran reticència, el general Suharto va restablir les relacions diplomàtiques entre Jakarta i Pequín, trencades en 1967. Quinze anys més tard, Xina va ser a Indonèsia l'estatut de " soci estratègic ", un privilegi del qual sols beneficiaven, fins aleshores, als estats Units, Rússia i l'Índia. Quan se sap que el comunisme està sempre prohibit a Indonèsia, aquesta revocació és una lliçó de pragmatisme. Destaca també fins a quin punt Pequín té de nou l'estrella en Sud-est asiàtic.

Per Galsan Tschinag
Article traduït per Rut Jou

A l’estepa mongola, la majoria de les coses adquireixen un significat en ruptura amb l’època actual, i en alguns aspectes arcaica. També és a recés dels humans, la tenda rodona de fusta i feltre que s’anomena iurta fora de les nostres fronteres. A casa nostra, la mirada del que camina es manté sense parar a l’aguait; sempre és excitant el moment en què la iurta apareix en alguna part dels confins de l’estepa infinita, com un cor que es bat, solitari. Allà on es troba, l’aigua, la vida, la calor durant els hiverns rigorosos i la frescor en ple estiu ardent es donen cita. La porta de la iurta és oberta a tothom. Encara que no hi hagi ningú, cal entrar-hi sense dubtar, servir-se begudes i menjar, escalfar la paella per preparar menjar. L’hoste que encara fa ruta amb els ramats, que potser té fam i set, calor o fred, acabarà per arribar-hi.

La iurta rarament té més de sis passos de diàmetre, i sis visitants vinguts del món ric on, es diu, regna el benestar, ràpidament l’omplen per complet. No obstant això, si fa falta, també n’hi poden entrar seixanta. Així és com s’aprèn d’una banda a descartar colzes i genolls, i de l’altra a cenyir-los.

També en el que respecta a les distàncies. Per a recórrer un örtöö, unitat de llargada que representa uns trenta quilòmetres, sovint fa falta una hora sencera en cotxe, o més. I aquesta hora encara es fa més llarga quan s’ha de deixar passar sense preocupar-se’n, a qualsevol part del món. Un cop a l’estepa, és com si és lliurés al temps, pur temps de vida, com si tots els seus raigs i ones penetressin cada porus de la pell. Tan aviat escalfen, com refreden la capa minsa de sota, els paisatges interiors, atacant activament el confinament que s’ha creat i instaurat, com un llamp invisible, però impenetrable, oposant-se a la flaire primitiva sempre activa de les cèl·lules del cos humà.

Entre grans espais nòmades i urbanització desenfrenada

Per Jean-Christophe Rufin*
Article traduït per Rut Jou

Més que mai Mongòlia és el «centre dels imperis», segons la fórmula de Michel Jan. Entre Rússia, la Xina, el món turcoiranià, l’estepa mongola, un indret buit o quasi, està rodejat de civilitzacions poderoses. A la mercè de les seves expansions, Mongòlia sempre s’ha trobat cobejada, trontollada i sotmesa. No obstant això, no li ha faltat jugar la seva partició —subtil— en aquest gran joc. En els pitjors moments del que podria semblar com el seu asserviment, va saber preservar la seva identitat i fer que els seus pretesos conqueridors fossin els seus protectors. Va ser així com el llarg període soviètic també va servir a Mongòlia per preservar-se contra l’impuls de l’imperi Xinès.

Tot i així, avui Mongòlia s’enfronta no només als canvis d’aliança i a les relacions de força sinó també a transformacions socials ràpides que fan que, nova paradoxa, no hagi estat mai, sens dubte, tan lliure i per tant mai tan amenaçada, fins i tot la seva pròpia identitat. A primera fila a l’hora d’assistir a l’esfondrament de l’URSS, Mongòlia es va trobar lliurada a un desencadenament brutal de liberalisme salvatge. Les privatitzacions, durant els anys noranta, van assolir un ritme i un abast inimaginable a les antigues economies socialdemòcrates. El descart dels béns públics va permetre la constitució de fortunes ràpides però també el descens cap a la pobresa de poblacions senceres.

Mongòlia, país poc poblat, de tradició nòmada i pastoral, ha pagat amb retard la política de sedenterització forçada i de salarització del món camperol dirigit a l’època soviètica.

Aquest sistema només se sostenia amb les fortes ajudes de l’Estat, la brutal desaparició del qual va suposar la pauperització dramàtica dels pastors. Els nòmades, no són prou nombrosos per poder reconstituir una sòlida economia tradicional, com van fer durant mil·lenis. Els nòmades, encara ho són prou, per vendre el que els queda de ramats i aglutinar-se a la perifèria de les ciutats —en especial Ulaanbaatar—, on un 30% de la població hi ha arribat de cinc anys cap aquí (1).

Més enllà del Kitsch de Bollywood

El cinema, profundament ancorat a la cultura de l’Índia, omple una funció social més important. Les produccions locals no serveixen només per divertir: anar a veure una pel·lícula mostra el ritual, el pelegrinatge on la societat es posa en escena, ruptura, violències i crisis social a través de ficcions molt codificades. Així és com la mateixa vida de les poblacions es transparenta, sense tabús, amb la condició que, in fine, es restableixi l’ordre social.

Per la nostra enviada especial Elisabeth Lequeret*
Article traduït per Cristina Garrido
 
Un cinema qualsevol, en un barri popular de Madràs, al sud-est de l’Índia. Immens (més de mil butaques) com la majoria de les vint mil sales del país. Abarrotat: les butaques han sigut ocupades al moment, les cadires afegides grinyolen a la filera del darrere. Aquesta tarda, ningú no es voldrà perdre Pennin Manadai Thottu (literalment ‘Emocionar el cor d'una dona’), èxit local, les cançons del qual recorren els carrers de la capital de Tamil Nadu des de fa vàries setmanes. Un infant plora, algunes ombres entaulen el que sembla un picnic familiar. Dos homes fumen una cigarreta damunt les escales. Un diumenge normal dins una sala de cinema de l’Índia...
 
Més enllà de l'anècdota, la situació és significativa pel fet que els indis s'entretenen amb el seu propi cinema, on el fervor més gran mira què passarà segons els ulls d'un observador occidental, habituat al silenci religiós i a la penombra de les sales.
 
Sorolls, murmuris, desplaçaments incessants: tots aquells que han assistit a una projecció a Bombay, Madràs o Bengaluru (els tres llocs cinematogràfics del baix continent) es recorden de la vida intensa de les sales. Comunió general i murmuris aprovadors mentre l'heroi tomba el malèvol d'un bon cop de sabata. Aplaudiments quan un pare humiliat dóna una bufetada magistral a la seva filla. Emoció i fervor durant les actuacions de ball i de cant, represos per un públic que no dubta a interpel·lar, felicitar o recriminar els actors.
 
Si el cinema forma part de la cultura índia és, sens dubte, per la seva impuresa. D'una revolada els indis han adoptat —i adorat— aquest art capaç de barrejar, en tres hores, representacions i recitals, balls i cançons, novel·les íntimes i recitals èpics. Cultura de la sobrecàrrega, de la barreja i de la transformació: les pel·lícules no han estat mai captades com una novetat però sí com la prolongació natural de les arts tradicionals, marionetes, kathakali, llanterna màgica. «L’Índia ha sigut des de sempre una immensa barreja d'imatges —diu Jöel Farges (1), productor del cineasta Adoor Gopalakrishnan—. De les mandales jaines als thangkas (pintures budistes tibetanes), dels teatres d'ombres als balls de bharata-natyam, es produeix des de la seva pròpia història, les imatges dels seus déus i les representacions de les històries que s'hi ajunten.»

Xangai sense sostres ni lleis

En la concessió francesa de Xangai va tenir lloc, el juliol del 1921, el primer congrés del Partit Comunista Xinès. Al cor de les mutacions socioeconòmiques de l’immens país, aquesta megapoli s’ha convertit en la primera ciutat global xinesa. Avui acull cinquanta-sis seus de multinacionals, noranta-una societats d’inversió i cent sis centres de recerca industrial estrangers, els quals no paren d’augmentar les seves inversions a causa de la millora de les infraestructures i els formidables beneficis generats. No obstant això, aquesta formidable mutació que relaciona el comunisme i el capitalisme, té conseqüències greus.. En la seva cursa vertical, Xangai ha sacrificat barris sencers: 2,5 milions dels seus habitants han estat expropiats des de la primeria dels noranta. La llibertat econòmica acordada a les classes mitjanes en una societat civil servil al poder polític comporta una individualització cada dia més gran de la societat urbana. Ara bé, encara que els valors col·lectius ja no tinguin un preu, ningú no dubta que tindran un cost.

Pel nostre enviat especial Philippe Pataud Célerier *