|
Normalització difícil per a una Algèria ferida
El Sr. Abdelaziz Bouteflika va esperar el 22 de febrer per a anunciar que seria candidat a la seva pròpia successió durant l’elecció del 8 d’abril. Tot i que l’exèrcit no va prendre posicions a favor seu, va obtenir el suport del Rassemblement National Démocratique (RND), dirigit pel primer ministre Ahmed Ouyahia, i del Moviment de la Societat de la Pau (MSP, islamita moderat). També compta amb una fracció del Front d’Alliberació Nacional (FLN), la majoria del qual es recolza en el Sr. Ali Benflis, principal opositor al president sortint. La societat algeriana, traumatitzada per deu anys de violències terribles, no s’apassiona massa per aquestes justes polítiques.
Per Lyes Si Zoubir *
Diumenge, 8 de febrer de 2003. Pràcticament tot Algèria és davant del televisor per seguir el partit de quarts de final de la Copa d’Àfrica de les Nacions (CAN) que oposa, a Sfax, a Tunísia, l’equip nacional de futbol al del Marroc. A sis minuts del final, els algerians marquen; la qualificació està pràcticament adquirida. Sense esperar el xiulet final, milions de persones assalten els carrers de totes les ciutats del país.. De Tlemcen a Annaba, d’Alger a Tamanrasset, és una immensa explosió de joia. “No teníem un espectacle semblant des del 1990, quan Algèria va guanyar la CAN a casa. Fins i tot la gent que per costum és insensible al futbol senten aquest entusiasme”, narra l’arquitecte algerià Hamid Mokrani.
A uns segons del final, els marroquins empaten abans de prendre avantatge durant la pròrroga. Algèria està eliminada. “Enfonsats, ens vam posar a plorar de ràbia —continua Hamid—.. Al meu voltant, hi va haver crisis de nervis, blasfèmies i també baralles entre gent que es donava un copet a l’esquena cinc minuts abans. Realment teníem ganes d’estar orgullosos i, una vegada més, era una cita amb la decepció”.
La història no es va parar aquí. L’endemà, un rumor va anunciar finalment la victòria d’Algèria, després de la desqualificació de l’equip marroquí per dopatge! La falsa notícia va recórrer el país amb una velocitat aclaparant. Va provocar noves manifestacions d’eufòria, encara més intenses que les de la vigília. Malgrat els desmentiments repetits dels mitjans locals, van durar moltes hores. “Era una bogeria. Les dones empenyien els bots, els cotxes tocaven el clàxon. Tothom afirmava que la informació era oficial i que Al-Jazira i Eurosport ho havien confirmat. Quina tbahdila (vergonya)!”, sospira el Sr. Aziz Chellig, de trenta-vuit anys, un comerciant oranià. “Jo també m’ho havia cregut —afegeix Hamid Mokrani—. Una petita veu va tenir la bondat de dir-me que el mateix rumor havia seguit a la derrota d’Algèria durant la Copa del Món del 1982, m’ho volia creure. Era ingenu pensar que ens podíem qualificar... Quan res no va, res no va!”
La derrota davant el germà enemic marroquí, la humiliació i la sensació de ridícul sentida després de la dissipació d’aquest rumor, però també els cops de porra clavats per la policia tunisiana als partidaris algerians (prop de seixanta ferits segons un balanç oficial, dos-cents segons les fonts diplomàtiques) sobtadament van donar llum a la sorda depressió que afecta la societat algeriana des de les acaballes de la dècada dels noranta. Una societat que ha estat posada a prova amb duresa, com explica un exministre del president Houari Boumediene, “que no ha curat absolutament les seves ferides i que, de sobte, rep desesperadament una bona notícia; una ocasió de poder riure francament tot oblidant els anys de desgràcia, de terrorisme i de catàstrofes”.
|
|
|
Una premsa alliberada, però amenaçada
Per Barbara Vignaux *
"Aviat les presidencials d'abril —sospira Khadija Chouit, secretari de redacció de Le Matin—, perquè parin les persecucions". Des de fa més de sis mesos, aquest diari multiplica els atacs contra el president Abdelaziz Bouteflika: conductes corrompudes, compromís amb els islamites, incompetència en la gestió dels assumptes públics, autoritarisme creixent... El cap d'Estat li torna bé tantes consideracions: el seu director, Mohamed Benchicou, sota control judicial des de fa sis mesos, ha de ser jutjat per nombroses causes, i el seu redactor en cap, Youcef Rezzoug, que s'havia manifestat contra la seva interpel·lació davant una comissaria d'Alger, va ser condemnat a dos mesos de presó amb sentència en pròrroga.
Le Matin no és pas l'únic en el punt de mira de la ira presidencial. En aquest país que ocupa el rang 108 (sobre 166) de la classificació mundial de la llibertat de premsa establert per Reporters sense Fronteres (RSF), el poder va adoptar, l'estiu passat, una estratègia de persecució sistemàtica a l'encontre de la premsa privada: convocatòries a repetició, arrestos, condemnes a penes de presó amb sentències en pròrroga i al pagament de grans multes. A la virulència dels atacs de la premsa lliure, hi respon la desproporció dels mitjans creats pel Govern per replicar-hi, des de l'esmena al Codi Penal del 2001, que preveu, en cas "d'insult, injúria o de difamació" del president, del Parlament o de l'Armada, penes de 3 a 12 mesos de presó i multes de 50.000 a 250.000 dinars (de 600 a 3.000 euros).
|
|
|
|
Per Djamel Benramdane *
Molts testimonis sobre la guerra civil algeriana han aportat un nou aclariment sobre els mecanismes de la contrainsurrecció iniciada per l’exèrcit algerià el 1992, pal·liant en part l’absència d’investigacions sobre les exaccions contra civils.
Dotze anys després de l’inici de la guerra civil a Algèria, què sabem realment del que va ser un conflicte sanguinari que va provocar prop de 150.000 morts, la majoria civils sense defensa? Una desena d’obres publicades a França a partir de la tardor del 2000 i prohibides de facto a Algèria que aporten un aclariment inèdit sobre els mecanismes de la contrainsurrecció brutal llançada per l’exèrcit algerià per abatre la guerrilla islamita. Aquests testimonis, tot i que continuen essent fragmentaris i produeixen fets a vegades difícils d’establir (1), han permès revelar el fons d’una guerra bruta amb un funcionament que durant molt temps ha estat indesxifrable, i en la qual els serveis secrets algerians han tingut un paper molt important.
Amb el cop d’estat del gener del 1992, que va posar fi a un procés electoral favorable al Front Islàmic de Salvació (FIS), l’exèrcit algerià va rebre el suport d’una part de la societat civil i dels partits polítics per prendre el control del país. La instauració de l’estat d’emergència i posteriorment la prohibició del FIS, van donar el senyal d’una vasta campanya d’arrestos. Milers de militants, simpatitzants islamites o sospitosos van ser detinguts, deportats al Sàhara i arrestats sense judici (2). Els que se’n van escapar van entrar en clandestinitat, d’altres es van aliar a grups radicals que han pres les armes després de l’arrest dels principals dirigents del seu partit el juny del 1991 (3).
|
|
|
Renaixament de la cultura algeriana
(1.15 Mb)
En una Algèria on la mort i l’exili han atacat massivament els artistes i intel·lectuals, instaurant el terror en la vida, insinuant en les memòries, desplegant-se en els imaginaris, una nova generació, amb l’únic equipatge de l’energia i el talent, mostra el desafiament d’una creació gelosa de la seva independència.
|
|
|