En què s’assembla l’esquerra a Cristòfor Colom? G. B. Shaw va respondre així: “En que no sap on vol anar, ni sap per on anar-hi, i tot ho fa amb els diners pels altres”. L’epigrama és del tot aplicable al Tripartit, que no ha tingut mai projecte, relat, full de ruta, ni acord entre PSC, ERC i ICV, tret d’una sola cosa: que tot el que fessin, seria sempre pagat amb els diners dels altres. (“Altres” que, en aquest cas, significa tots nosaltres: és a dir, els contribuents).

El Tripartit passarà a la història com a paradigma del malbaratament de recursos. Segons el Banc d’Espanya, l’endeutament ha crescut de 14.000 milions d’euros el 2006 a 30.300 milions el setembre passat. En quatre anys, més deute que en els 23 de Pujol! I això sense comptar amb el dèficit ocult que, segons algunes agències de qualificació, pot ser sensiblement superior: 53.000 milions.

Tot plegat, amb l’afegit d’algunes paradoxes. Primera, que aquest dèficit desorbitat no s’ha traduït en cap obra de govern visible: el Tripartit no ha fet quasi res, tret de resistir en el dia a dia. Segona, que la Generalitat ha fet via cap a la fallida amb el “millor acord de finançament de la història”, segons Montilla. Tercera, que Antoni Castells té la barra encara de treure pit i intenta vendre’s com a bon gestor.

On han anat a parar aquests diners? A gestionar incompetència. I, de manera preferent, a inflar de manera desproporcionada la nòmina amb 70.000 nous empleats públics. I que no em vinguin amb la cançoneta dels mossos, metges i mestres, perquè les tres “m” han estat una petita part de les noves col·locacions, que han estat orientades bàsicament a cobrir les necessitats laborals de militants, amics, coneguts i saludats. Això és l’esquerra: la utilització del poder per a finalitats particulars, però sempre ben disfressades amb els tòpics suats de la igualtat, la solidaritat i el progressisme.

A aquesta miopia general de l’esquerra del país, cal afegir la doble miopia d’ERC com a partit teòricament independentista. Fins i tot suposant que la prioritat d’Esquerra fossin les polítiques socials (i no col·locar Apel·les Carod), tothom amb dos dits de front sap que els diners necessaris cal anar a buscar-los a Madrid. I, òbviament, José Montilla no era el millor company de viatge per anar a plantar la canya a Zapatero.

El resultat del despropòsit és patent: la Generalitat en fallida, les polítiques socials on eren i milers de funcionaris inútils que serà impossible despatxar i hipotecaran el futur del país. Enhorabona!