Els precursors del ‘xoc de les civilitzacions’
Una vegada Algèria ha estat conquerida per França, com es pot combatre els indígenes que s’organitzen contra un poder doblement il·legítim als seus ulls, ja que és estranger i cristià? Tot i que no és únic, el factor religiós té un paper essencial en la pacificació de la regió. Ja es descobreix conceptes particulars de l’enemic àrab i musulmà, de la guerra que cal dirigir contra ell i, in fine, pràctiques sistemàtiques de violència a usar.
Per Olivier Le Cour Grandmaison*
Article traduït per Rut Jou
A diferència del salvatge, el bàrbar, encarnat per “l’àrab”, no és “incivilitzat” o acivilitzat; és, des de fa segles, el “mal” civilitzat. Respecte de les conseqüències pràctiques que se’n versen, és més greu, ja que la “mala” civilització, tot i que íntimament lligada a la seva religió, és la causa de la seva domesticació impossible. D’això en donen testimoni sobretot el seu caràcter i els seus costums, incanviables des de l’origen; només són els efectes de “l’alè esterilitzant de l’islamisme”, la “influència” del qual “sobre la política i la moral, sobre la bondat o malícia dels pobles d’Orient és massa certa” “pel que hem de poder atribuir-hi la seva grandesa o la seva decadència (1)”.
Convençuts que el factor religiós és essencial per comprendre el passat llunyà i el present d’Algèria, els francesos que hi donen una gran importància; aquest factor els permet entendre millor les dificultats que afronten per pacificar la regió. Cada vegada és un element més important de diferenciació entre salvatges i bàrbars, ja que els primers són sotmesos famosos a creences sumàries i primitives quan els segons disposen d’una veritable religió establerta en un llibre revelat. Com constatava un geògraf cèlebre en ocasió del centenari de la presa d’Alger per subratllar millor la complexitat de la situació trobada pels colonitzadors el 1830 i l’abast de la seva empresa: “Era el primer xoc. No l’islam de més tard, agitat, desorganitzat, dubtant de si mateix”, sinó l’islam “sòlidament assentat” aleshores “en el seu orgull integral”. Era una altra cosa que els pells roges d’Amèrica, els melanesis d’Austràlia, fins i tot els bosquimans, els hotentots i els negres d’Àfrica. Si hi ha una preocupació per entendre, no cal menysprear la relació entre les transformacions realitzades i la potència de l’obstacle superat (2)”.
Que la religió musulmana es basa en l’exaltació de la “guerra” i en els “preceptes” comandant “l’exterminació dels que en són fora” és una opinió comuna al segle xix. No és sorprenent que “l’àrab”, agenollat en la seva “percepció de l’autèntic i el just”, es llanci a “errors deplorables, i a continuació a agitacions incessants” oposades “a la nostra lògica i al nostre bon sentit cristià (3), escrivia el capità Richard. Com ell, són molts els contemporanis que no deixen de comparar l’islam amb la religió cristiana, considerada com l’única bona.
|