Per què, quan es tracta de la construcció europea, els representants oficials de l’esquerra sostenen documents que, com el tractat constitucional, tenen poc a veure amb la seva vocació política i social? La integració d’Europa sintetitza les contradiccions, cada vegada més netes i a vegades molt antigues, d’una esquerra continental en mal projecte.
Per Anne-Cécile Robert
Article traduït per Rut Jou
“Hauria estat fàcil tàcticament dir no, per usar la còlera que existeix al país [...]. He considerat, en nom d’una gran majoria de socialistes, que el nostre deure era fer-ho d’alguna manera que hi hagués demà una Europa que funcioni (1)”. Com molts representants de l’esquerra, François Hollande, primer secretari del Partit Socialista Francès, considera així que l’imperatiu de construir Europa implica passar per alt (temporalment?) les reivindicacions socials del seu electorat tradicional. Per això, tallant amb les posicions adoptades pel seu partit des de fa vint anys, apel·la els seus militants a pronunciar un sí socialista al tractat constitucional europeu.
No obstant això, aquest tractat provoca —més d’entrada que el tractat de Maastricht el 1992— una divisió manifesta tant a la base com a la cimera del partit fundat per François Mitterrand: un 42% dels militants s’hi han oposat durant el referèndum de l’1 de desembre del 2004, i també algunes figures del partit com l’exprimer ministre Laurent Fabius o la molt federalista Pervenche Béres. Marc Dolez, l’únic diputat socialista que va votar contra la revisió constitucional prèvia al referèndum del 28 de febrer del 2005, considera també que aquest tractat “gira l’esquena als valors de l’esquerra”. El “no consens” també és patent en els Verds, el suport dels quals al tractat va ser adquirit pels pèls (2). També, el rebuig del tractat constitucional pel Comitè Confederal Nacional de la CGT, el 3 de febrer del 2005, sembla una ceguesa de la direcció confederal del sindicat, que havia refusat pronunciar-se. Aquest refús apuntava sens dubte a refer la integració de la central a la Confederació Europea de Sindicats (CES) favorable al tractat.
El paper europeu que no correspon d’una part de l’esquerra —que sembla suscitar una oposició més clara que abans— s’explicaria, segons Pierre Bordieu, pel fet que hauria perdut algunes de les seves “defenses immunitàries”. Aquesta fragilitat apareixeria com el producte d’una doble evolució: d’una banda, la seva conversió progressiva al liberalisme econòmic en el transcurs dels anys vuitanta i, d’altra banda, una profunda pèrdua de marques polítiques que fa d’Europa –independentment del seu contingut— l’ideal de substitució d’una esquerra en mal projecte.
Des de fa molt de temps considerada per moltes opinions com una qüestió clarament exterior al curs de les coses nacionals —el que arreglaria els afers dels governants—, la qüestió europea finalment pren tot el seu lloc al debat públic francès respecte del referèndum del 29 de maig sobre la ratificació del tractat constitucional europeu (TCE). Ni les eleccions successives al Parlament d’Estrasburg (la darrera va tenir lloc el juny del 2004), ni tampoc el vot popular sobre el tractat de Maastricht el 1992, no havien provocat una efervescència similar. Per primera vegada, s’ha establert la filiació entre les polítiques liberals decidides a escala comunitària i les polítiques liberals dirigides en un país determinat. Aquesta presa de consciència provoca, a França, el desarrelament dels partidaris del sí d’esquerra al TCE, que intenten, en va, exonerar el model actual de construcció europea dels efectes devastadors de les reformes i altres polítiques conduïdes pel govern de Jean-Pierre Raffarin. Els ciutadans comencen a comprendre que es tracta ben bé de la mateixa cosa. Al cap i a la fi, amb el TCE, no solament es planteja la qüestió liberal —volem una societat on la norma superior sigui la competència?—, sinó també la qüestió democràtica: és acceptable que la constitucionalització del liberalisme hipotequi durant dècades les eleccions del sufragi universal?
Quins drets nous?
La part II del TCE està constituïda per la Carta dels Drets Fonamentals proclamada durant el Consell Europeu de Niça el desembre del 2000. El contingut d’aquest text (començant pel seu títol) constitueix un dels principals arguments dels partidaris del sí d’esquerra. Però realment diu el que se li pretén fer dir?
D’una banda, la Carta no reprèn pel seu compte els drets fonamentals presents en altres instruments jurídics nacionals (sobretot la Constitució francesa) ni tampoc europeus: Carta Social Europea del Consell d’Europa del 18 d’octubre del 1961 i Carta Comunitària dels Drets Socials Fonamentals. Sense parlar de la Declaració Universal dels Drets Humans del 10 de desembre del 1948.
D’altra banda, el seu caràcter constrenyent, quan existeix, està delimitat molt estrictament. No es reconeixen a la Carta: el dret al treball, reemplaçat pel “dret a treballar” (II-75-1) i per “la llibertat per buscar una feina, treballar, establir-se o proporcionar serveis en qualsevol estat membre” (II-75-2); el dret a l’habitatge, reemplaçat per “el dret a una ajuda per l’habitatge” (II-94-3); el dret a un ingrés mínim; el dret a la igualtat de sou (un treball igual, un sou igual); el dret a una pensió de jubilació; el dret al divorci, quan és reconegut (II-69) “el dret a casar-se i a formar una família”; el dret a la contracepció i a l’avortament, etc. Per contra, fa aparició un dret encara desconegut a la legislació francesa, entre d’altres: el dret de vaga pels... patrons (II-88)!
“Model social europeu... no entenc bé el sentit d’aquesta expressió”.
Fritz Bolkenstein,
France Inter, 6 d’abril de 2005.
El Govern francès, víctima d’algunes lleugeres angoixes electorals, ha obtingut dels seus socis europeus que l’espantós projecte de directiva europea anomenada Bolkenstein (1) sigui aplaçat el temps que calgui. Evidentment ha tingut el sentit del meravellós per imaginar la directiva serveis totalment anivellada, o una certa tendència a la faula per negar el que reapareixerà com una rebaixa nova tan aviat com dissipada la mascarada popular. Com la propensió a la llavor a les darreres extremitats és la cosa del món més ben compartida, així que els socialistes, al seu torn, intenten aportar el seu òbol i prometen un gran tractat social... per després. Això no serà fins al tercer o al quart, ja que ara tenen el costum de jurar una mica a cada elecció —passat Maastricht, Europa serà social, era cert; Amsterdam no aniria més lluny sense les quatre condicions plantejades per Lionel Jospin, etc., i tants d’altres. Aquesta és la irracionalitat sorollosa del poble que fa lamentar la dolça calma de les cimeres europees entre amics: Barcelona el març del 2002 i la desregulació de l’energia sense crits, Lisboa el març del 2000 i la perspectiva d’un mercat de treball liberalitzat en essència, per no dir res de les bones voluntats simples de la Constitució, directives estofades i decisions sense escàndol inútil.
Bolkenstein encaixat, la pedagogia una mica exasperada del sí podrà estalviar-se fer remarcar als electors que la directiva Serveis no és al tractat —se n’han adonat tots sols, gràcies. Per dir la veritat, calia una dosi perillosament creixent de mala fe —o aleshores d’encegament venturós— per recolzar que els dos textos són estranys un per a l’altre. Per un argument passablement maldestre, els partidaris del sí s’imaginen en efecte dissipant les temors recordant que la problemàtica part III no fa una altra cosa que compilar els tractats anteriors. Però com es pot dir millor la identitat liberal competencial d’una construcció europea, el projecte desregulador de la qual es remunta als mateixos orígens? També la referència al tractat de Roma del 1957, visiblement fet per calmar les inquietuds per la reminiscència afortunada dels anys seixanta, està alhora factualment fundada i és políticament inepta. És cert que és més fàcil anestesiar el cos electoral reconduint-lo a un passat simple i de cotó que intentant posar llum a una història plena de paradoxes i amenaces.
Tot i que en la majoria de països membres de la Unió, la ratificació del tractat de Constitució Europea es desenvolupa amb una certa indiferència, a França, la campanya del referèndum és més dinàmica del que s’havia previst, en part perquè no s’exclou una resposta negativa el 29 de maig. Aquest no ressonaria com un imprevist. No obstant això, els partidaris del sí ocupen l’escena: el president de la República, els principals partits, la pràctica totalitat del món patronal, els grans mitjans, es mobilitzen per defensar un text d’essència liberal. Com durant el tractat de Maastricht el 1992, els incondicionals del sí intenten guanyar la convicció prometent un demà social que canta... Se sap què ha passat amb aquests compromisos. Davant aquest no que pot fer trasbalsar Europa, la propaganda mediàtica es desencadena fins al paroxisme. I els periodistes dominants, desorientats per una opinió que juga amb els seus comentaris, acaben d’unir-se als tigres de paper.
Per Serge Halimi
Article traduït per Rut Jou
És imprudent infantilitzar els adults. Quan un escrutini els dóna la paraula, la seva sinceritat també pot ser contagiosa: “Valéry Giscard d’Estaing només ha comès un error: anomenar el text del tractat Constitució —observa a Le Figaro Alain Minc, aleshores animador de l’emissió “Davant Alain Minc”, a la nova cadena Direct 8—. Precisament aquesta denominació és el que ha impedit una ratificació per la via parlamentària. El referèndum és similar a una verola antidemocràtica que França hauria propagat al conjunt d’Europa (1)”.
Pels barons del periodisme, la via parlamentària hauria estat menys delicada i més avantatjosa. Menys delicada: durant la sessió del Congrés, el 28 de febrer del 2005 a Versailles, el projecte de llei constitucional previ a la ratificació del tractat europeu per via del referèndum va ser adoptat per un 91,70% dels vots expressats, entre ells el del senador Serge Dassault, propietari d’una bona part dels títols de la premsa francesa. Més avantatjosa: una vegada l’afer europeu s’hagi tancat en el sentit confiat, la premsa hauria pogut tramar els seus nous dossiers sobre les oportunitats de Nicolas Sarkozy el 2007 i imaginar les peripècies que l’oposarien llavors a Jacques Chirac, François Hollande o Jack Lang. Per desgràcia, una petita revolta popular obliga la majoria de decisors a tancar les files, a unir-se, a defensar amb el mateix ardor “l’economia social de mercat”. I els comentaristes han de sobrevolar ara un text amfigònic que parla de moneda, de circulars, de serveis “d’interès econòmic general”... Seriosament, però així d’enutjós.
Enutjosament, precisament no. És una mica el problema. Allà on els grans mitjans esperaven apatia, les generalitats ràpidament animades per la pau i el cel blau d’Europa, l’interès esdevé viu, el saber assegurat i indomable: quan l’elector havia de respondre sí amb tanta indolència unanimista dels parlamentaris, amenaça de fer el contrari. Però això només pot ser per ignorància. “El referèndum ha caigut en una França somnàmbula —es lamenta per LCI Claude Imbert, fundador i editoralista del Point—. Un sistema de democràcia representativa hagués estat el més prudent. Hi ha un noi que penca tot el dia en una fàbrica al costat de Nancy. Torna tard de nit. M’agradaria dir-vos que té ganes de beure una cervesa, no mirarà la Constitució en detall. Per què serveixen els parlaments (2)?”.
Per imprimir els articles de les edicions lliures has d'estar registrat, és fàcil, ràpid i gratuït. Si desitges
convertir-te en un altre lector de Le Monde diplomatique en llengua catalana. REGISTRA'T AQUÍ. Problemes amb l'entrada (cookies)
Subscriu-te a la
versió digital de
Le Monde Diplomatique en català.
COPYLEFT: Aquesta publicació és copyleft. El text es pot difondre, citar i copiar literalment, amb qualsevol suport (digital o analògic) i amb qualsevol finalitat, sempre que s'enllaci de forma clara la pàgina on va ser publicat originalment.
De totes maneres, agraim que se'ns avisi de qualsevol ús del material, gracies.
Aquesta obra está amb una llicencia de
Creative Commons.