Gràcies!!!!

Aquesta vegada sí, CiU governarà Catalunya i Artur Mas serà el president. Cal administrar la victòria sense sectarisme ni ànims de revenja, però sempre tenint present qui som i d'on venim. Com a diputat electe us dic gràcies a tots i a totes pel vostre suport i em comprometo a fer els impossibles per estar a l'alçada del que se'ns ha demanat. Visca Catalunya i visca l'Empordà!

Tu decideixes: o Mas o Montilla, no hi ha més opcions

S’acosta l’hora de la veritat. Estem ja a només 48 hores de la jornada electoral, de les eleccions, penso, més importants d’ençà la recuperació de l’autogovern l’any 1980. Demà passat sabrem si continua el tripartit amb Montilla al capdavant o si, al contrari, Catalunya valida un canvi de rumb liderat per en Mas. Si alguna cosa ha quedat clara en aquesta campanya i la seva massa llarga precampanya és que el país no necessita només un canvi de govern, canviar noms i cares, sinó un canvi de maneres de fer. La CiU d’Artur Mas ha fet una campanya en positiu, presentant propostes i no caient en cap moment en la provocació d’aquest obscè tots contra un en que ha derivat la campanya, en que el govern ha semblat oposició i l’oposició govern. Era el que exigia la gent, menys insults i discussions entre partits i més propostes per ajudar a sortir de la crisi. Aquesta ha estat l’obsessió de CiU, explicar quines han de ser les prioritats d’un nou govern i la necessitat d’un govern que tingui les mans lliures per aplicar les mesures que cal aplicar. Per això cal una majoria àmplia, el més àmplia possible, per evitar passar d’un tripartit liderat pel PSC a un bipartit liderat per CiU. No és el moment de repetir invents, és el moment de tenir un govern fort, amb un lideratge sòlid, que faci el que cal fer i ajudi al país a recuperar la seva autoestima. Més enllà dels indicadors econòmics, Catalunya, la seva gent, pateix una crisi de confiança, fins i tot d’autoestima, m’atreviria a dir. L’emprenedor, que és qui hauria d’estirar el país, està desencisat perquè s’ha trobat sol, sense un govern al costat que li donés un cop de mà. L’esquerra d’aquest país ha estat incapaç d’entendre que per repartir la riquesa primer s’ha de crear, que a la vaca no se la pot munyir i prou, que també se l’ha d’alimentar.

En temps de crisi, de desconcert, és quan calen els lideratges polítics i aquí no n’hem tingut. Hem tingut un govern tripartit més preocupat en els seus equilibris interns que en el país i prova d’això és que els seus principals avaladors, Montilla i Puigcercós, en reneguen públicament. El tripartit ha estat una experiència negativa pel país i el país no es pot permetre una tercera part d’aquest desgavell, estan en joc massa coses. Catalunya ha d’afrontar la forta crisi però també ha de posar mesures per acabar amb aquest fracàs escolar del 31%, que dobla la mitjana europea i que és com una espasa de Damocles sobre el seu futur, igual que el divorci actual entre escola i empresa. I paral•lelament, haurà d’afrontar les relacions amb Espanya després d’una sentencia del Tribunal Constitucional que, recordem-ho, ens diu que en l’actual marc jurídic Catalunya no pot anar més enllà, no pot augmentar el seu autogovern. El pacte fiscal serà un element fonamental per decidir finalment quin serà el camí que haurem de seguir els catalans perquè l’asfixia econòmica que suposa que un 10% del nostre PIB se’n vagi cap a Madrid no es pot continuar aguantant. En cap altre estat federal europeu passa una cosa similar ni per aproximació. Les regions i les nacions sense estat són totes solidaries amb el conjunt però mai poden ser expoliades. Això afecta la nostra competitivitat, les nostres possibilitats de futur i així és impossible avançar.

Per tant, diumenge cal que la ciutadania s’aboqui a les urnes, Cal anar a votar, es voti el que es voti, però ara no val quedar-se a casa i dir que ja s’ho faran. I tant que s’ho faran, i si hi ha una participació baixa, si la gent que entén que cal canviar les coses es queda a casa, és molt possible que s’ho facin els mateixos que s’ho fan ara. Perquè tinguem clar que per molta abstenció que hi hagi el 28, el 29 hi haurà govern. La democràcia ens dóna una eina única per decidir el futur, que és el vot, i per responsabilitat s’ha d’utilitzar. La situació del país no penso que estigui en aquests moment com per dimitir de les nostres funcions de ciutadania i quedar-nos a casa. Diumenge triem continuar com estem amb en Montilla i companyia o un canvi amb un govern seriós liderat per en Mas. Que cadascú decideixi, però decideixi exercint el seu dret a vot, el seu deure com a ciutadà.

PSC, ERC i ICV són govern encara que en campanya s'avergonyeixin de la seva obra

Quan passem per l’equador de la campanya penso que hi ha alguns punts a destacar. El més xocant, que sembla que el govern sigui l’oposició. Quedes força al•lucinat quan escoltes els missatges dels membres del tripartit, sigui en un debat o en un acte electoral, criticant CiU en comptes d’explicar el que han fet al govern els darrers 4 o 7 anys. Hi ha moments en que sembla que cap dels tres, ni PSC, ni ERC, ni IC, hagi governat i sigui en Mas qui ha estat el president. Que reneguin ara del tripartit és la prova palpable de la trista feina que han fet. Ara bé, ull!, PSC i ERC en reneguen però si el dia 28 sumen, tindrem tripartit 3a part, que ningú no en dubti. Podem veure moltes amnèsies el dia 29 al matí, esperem però que no passi i toquem fusta perquè el país no està per aguantar més aventures. Ni per pagar-les, tampoc.

Enmig d’aquest surrealisme polític destaca una figura entre totes, la de José Montilla, reclòs a l’àrea metropolitana de Barcelona. Mai un president en exercici s’havia posat a la boca tantes vegades el líder de l’oposició com està fent ell aquests dies. De fet, la seva campanya és pròpia d’un líder de l’oposició, de d’un president. Fins i tot abans d’ahir l’escoltàvem dir que el seu primer gest com a president seria convocar un pacte contra la crisi i per a l’ocupació. Molt bona idea! Llàstima que faci quatre que és president, i llàstima també que la crisi jo diria que ja fa un cert temps que la tenim instal•lada a casa nostra. Ara ens despertem? Com es pot ser tan patètic?

Montilla però, ha fet encara una altra cosa que no està a l’alçada del càrrec que ocupa, jugar amb la por, aixecar el vot de la por. Primer van ser els jubilats: ull! Compte! Que la dreta traurà prestacions, que hi ha una agenda oculta... Ho diu el mateix que va donar suport a la congelació de les pensions. Ara han estat els aturats: ull amb la dreta! compte! Que es preparin, que perillen les prestacions... Com es pot ser tan cínic, deixar les xifres d’aturats als nivells que les deixa el tripartit i encara tenir la pocavergonya de dir-los “compte que ve la dreta”? El que ha de preocupar als aturats és que continuïn governant els mateixos que no han fet res per intentar evitar que perdessin el seu lloc de treball. Molt trist tot plegat.

Una vegada més, alguns partits i alguns líders no estan a l’alçada del que demana, del que exigeix, la ciutadania. No és el moment de baralles inútils, ni de vídeos estúpids o jocs inqualificables sinó que és l’hora de les propostes en positiu, d’optar per un govern que torni a generar confiança i permeti al país recuperar també la confiança en ell mateix. M’apunto a la frase de l’Artur Mas: a cada insult, una proposta! És la millor manera que la gent vegi que, en política, no tots som iguals.

Hem de plantar cara a l'atac contra el català

La sentència del tribunal constitucional sobre l’estatut va ser el tro i ara ha començat la pedregada. L’anul•lació encara que sigui cautelar dels preceptes dels reglaments d’ús del català de l’ajuntament de Barcelona i la diputació de Lleida són d’una gravetat extrema. De fet, de confirmar-se via sentència suposen el cop més dur al reconeixement oficial de la nostra llengua des de la fi del franquisme i dóna més arguments als que entenen que la coexistència amb Espanya és ja impossible. El moll de l’ós de la cultura catalana, del nostre ser com a poble, és la llengua. És el nostre principal signe d’identitat i és el que posa més nerviós a l’integrisme espanyol, que intenta eliminar-lo des de 1714 (per no dir abans) sense èxit. Des de la mort del dictador, passant per la transició i fins arribar al dia d’avui, a Catalunya no hi ha cap conflicte lingüístic. N’hi ha que volen fer veure que hi és, fins i tot intenten provocar-lo de forma artificial però no se n’han sortit mai. Tota la normativa lingüística catalana dictada pel Parlament de Catalunya d’ençà el 1980 ha estat recorreguda al Constitucional, que sempre l’havia avalada. La immersió a les escoles n’és l’exemple principal. Ara però es donen els primers passos per començar a canviar la cosa en aquesta ofensiva político-judicial de l’espanyolisme més radical i tronat, un espanyolisme de filosofia balcànica que té com a únic objectiu l’assimilació de tot fet cultural diferent dins l’estat. S’agafa la sentència de l’Estatut i es fa servir de coartada per una relectura interessada de tota la normativa vigent en el tema de la llengua amb l’únic objectiu de liquidar el concepte del català com a llengua pròpia del país i, de passada, la convivència lingüística. O sinó, què es busca intentant crear una doble línea escolar, classes de catalanoparlants separades de classes de castellanoparlants, que es busca sinó en trencament de la convivència? No serveix de res que l’actual sistema garanteixi de forma empírica que el nano surti de l’escola amb perfecte coneixement d’ambdues llengües oficials a Catalunya, és igual, no entra en el cervell de cap defensor de l’Espanya talibana que la llengua vehicular de l’ensenyament pugui ser una que no sigui el castellà. És igual quins siguin els resultats i és igual la realitat, el nacionalisme espanyol ha estat sempre de baioneta, no de lletres. I tampoc no és cap casualitat que tot plegat passi ara, quan la gent té altres preocupacions al cap com les derivades de la crisi econòmica i l’atur.

Què hem de fer des de Catalunya? Plantar cara, les institucions però també els ciutadans. Si no fóssim capaços de plantar cara a aquesta ofensiva judicial, motivada en la majoria de casos pel PP i entitats feixistes i amb molts silencis còmplices del PSOE, estaríem morts com a país. Catalunya ha sobreviscut com a cultura a dictadures sagnants i a tots els intents colonitzadors espanyols que ha sofert, que no han estat pocs, i ara no pot ser diferent. L’atac a la llengua, en el fons, ha estat històricament un element aglutinador a casa nostra perquè la defensa del català ha unit dretes i esquerres, nacionalistes i no nacionalistes. Aquest avís judicial cap a l’ús normal del català que hem viscut aquests dies i que s’anirà repetint en el temps ens ha de fer estar més alerta que mai i ens ha de fer tenir clar que la relació amb Espanya ha de canviar, que després de 32 anys de Constitució no podem encara estar parlant del que parlem i, molt menys, fer passos enrera com els crancs. És penós.

Diu sovint l’alcalde de Figueres, en Santi Vila, que corren mals temps pels moderats en aquest país i té tota la raó. Els defensors de la convivència amb Espanya, de que Catalunya pot ser plena com a nació dins una Espanya plurinacional, ens hem quedant sense arguments. Parlar avui d’Espanya plurinacional sona a acudit de mal gust, a quimera que fins i tot ha desaparegut de l’imaginari. Els separadors estant anant més enllà que els separatistes. Cal replantejar les regles del joc, l’encaix de Catalunya, si és que aquest encaix encara és possible. Jo en tinc els meus dubtes quan està passant el que està passant una trentena d’anys després d’aprovar-se la Constitució i l’Estatut de Sau, però també penso que malgrat tot s’ha d’intentar, que per nosaltres no ha de quedar. Permeteu-me però que expressi el meu profund pessimisme sobre el resultat final de tot plegat. Dir això però, aquí hem d’anar units, Catalunya ha d’anar unida, la unió és la nostra principal força juntament amb la raó. No hem de tolerar ni un pas enrera perquè quan n’acceptem tan sols un, serà el principi de la fi. Ens podem permetre ser pessimistes però no ens podem permetre deixar de ser ferms, de plantar cara per defensar una cultura i un país que és el nostre.

Comença el canvi!!!

Ja hem enganxat el primer cartell de campanya al Baix Empordà! A la comarca, el canvi per a una Catalunya millor s'ha iniciat a la Bisbal. Queden per endavant 15 dies per explicar a la gent tot el que ens juguem en aquestes eleccions i la necessitat que Catalunya tingui un govern fort per afrontar els reptes plantejats. El 28-N no val quedar-se a casa (fora que s'estigui content i satisfet amb la situació que vivim, és clar) perquè algú gestionarà el 29-N i els quatre anys següents.

No val quedar-se a casa si vols un canvi

D'aquí a una hora comença la campanya. Important per a CiU però sobretot per al país. El 28-N no val quedar-se a casa, cal mullar-se si hom considera que la situació és dolenta i cal un canvi. El canvi no el porta ni l'abstenció ni el vot en blanc, el porta el compromís. Algú gestionarà el nostre govern a partir del 29 i serà en Mas o en Montilla, la resta és filosofia molt respectable. Per tant, tu tries.

Uns mals pressupostos que no ajudaran a sortir de la crisi

Aquesta setmana hem vist com tirava endavant la tramitació dels pressupostos generals de l’Estat gràcies a bascos i canaris. Curiosament, el PNB ha salvat Zapatero qui ha condemnat al país amb uns pressupostos dolents i el manteniment d’unes polítiques econòmiques que ens allunyen de la sortida de la crisi. Els bascos han practicat pura i dura la política del peix al cove que tant s’ha criticat a CiU en el passat, això sí, sense cap mena de “sentit d’estat” però es veu que això només es demana als catalans als bascos és igual. Sigui com sigui, la realitat és que tira endavant un projecte de pressupost que no serviran per recuperar l’activitat econòmica ni crear llocs de treball, quan hauria de ser la prioritat. En comptes d’aprimar l’estructura política de l’administració, es retalla la inversió. Com es pot reactivar l’economia d’un país si la despesa en infraestructures es redueix un 40%? Les inversions més eficients i més necessàries per a la competitivitat, sigui el corredor del Mediterrani o sigui en investigació, caldria no només no aturar-les sinó fins i tot accelerar-les.

Però l’obsessió del govern socialista per la reducció del dèficit, que és important, no pot oblidar-se de l’atur, el tancament d’empreses, la morositat i el desànim que tot plegat provoca. Ni tampoc el dèficit, mentre hi hagi altres polítiques per fer, pot ser excusa per retallar drets socials com les pensions. No es poden congelar les pensions, és un error greu que afecta un dels col•lectius més vulnerables de la societat. Ni tampoc es pot reduir dèficit a costa de deixar de fer polítiques per crear ocupació. Com poden aprovar-se uns pressupostos que només preveuen crear 43.000 llocs de treball en un any quan arrosseguem 4milions i mig d’aturats, el percentatge més alt de la Unió Europea? Una empresa que dona feina a una persona que està a l’atur és evident que treu una càrrega a l’estat, que deixa de pagar la prestació a aquesta persona. Doncs no seria lògic bonificar d’alguna manera aquest fet, amb una subvenció directa i amb bonificacions a les cotitzacions? O, un altre exemple, perquè no es pot capitalitzar el 80% de la prestació a la qual es té dret si un aturat vol muntar el seu negoci i autoocupar-se? És millor tenir la persona dos anys asseguda en un sofà o visquent de l’economia submergida? Pot a dia d’avui un govern responsable rebutjar mesures com aquestes quan estem al 20% d’atur? Costa d’entendre perquè no s’és més valent en aquest terreny.

I si a nivell global, el trist panorama és aquest, pel que fa a Catalunya tornem a veure com se’ns rifen mentre el PSC xiula i mira enlaire. Resulta, per variar, que els pressupostos només preveuen un 15,2% d’inversions a Catalunya quan n’hauria de venir el 18,59% del total. Si a aquesta per al 2011 li sumem que el 2010, enguany, l’estat deixarà d’executar a casa nostra el 26,5% de la inversió pressupostada, la disbauxa és complerta. Donat que les sumes són fàcils de fer ens trobem que que l’estat deu a Catalunya gràcies als incompliments reiterats de la ja famosa disposició addicional tercera de l’Estatut entre el 2007 i el 2010 la xifra (agafeu-vos a la cadira), la xifra de 2.755,4 milions d’euros. Però per acabar-ho d’arreglar, dels diners previstos per l’estat d’inversió (que ja hem vist que no són els que toquen) doncs d’aquests, des del 2005 cap aquí s’han deixat d’invertir 3.124 milions d’euros. O sigui, que cada 5 anys l’estat s’estalvia un any d’inversió, que aviat és dit. Per si les xifres no són prou escandaloses i no indignen prou, afegirem que els pressupostos, per exemple, sí que preveuen complir estrictament amb el que toca a Andalusia, per exemple, o donaran a Castella i Lleó el doble d’inversió de la que li pertocaria. Això sí, els insolidaris continuarem sent nosaltres, més faltaria.

Si amb la que està caient, encara queda algú a part de Montilla que considera que no ens hem de seure amb Espanya i dir, senyors, fins aquí hem arribat: o girem això com un mitjó de forma immediata o ja us ho fareu, si encara queda algú que pensa que el que passa és normal, que s’ho faci mirar.