|
Les respostes a vegades precedeixen les preguntes...
Una mica de llàgrimes, dos dosis de compassió, tres rodatges petits de càmera... Cada any, els diaris examinen els pobres, abans de tornar a la seva feina. Aleshores desapareix aquesta desolació, amb aquestes esperances frustrades, i a vegades aquests desigs que encara brillen. Com es pot resistir a la multitud de murs que s’erigeixen així?
Per John Berger*
Article traduït per Rut Jou
1. El vent s’aixeca de nit i s’emporta tots els nostres projectes.
(Proverbi xinès)
2. Els pobres no tenen domicili. Tenen una llar, perquè es recorden de la seva mare, de la seva àvia o d’una tia que els va educar. Un domicili és una fortalesa, no una història; manté el salvatge a distància. En un domicili, calen parets. Gairebé tots els pobres somnien amb un domicili modest, com un somni de descans. Sigui quin vulgui el seu piló, els pobres viuen a l’aire lliure on improvisen, no domicilis, sinó indrets només per a ells. Igual que els seus ocupants, aquests llocs són protagonistes que tenen la seva pròpia història per viure i, contràriament als domicilis, no compten amb un altre per a això. Els pobres viuen amb el vent, amb la humitat, els remolins de pols, el silenci, el soroll insuportable (a vegades els dos —no són contradictoris—), amb les formigues, els animals grossos, les olors que vénen de la terra, les rates, el fum, la pluja, les vibracions que vénen de tot arreu, els rumors, la nit que cau, sense oblidar que viuen els uns amb els altres. Entre els habitants i aquestes presències, les fronteres són imprecises. Inextricablement confoses, formen el conjunt de la vida del lloc.
“El crepuscle queia; el cel cobert de la broma freda i grisa començava a desaparèixer entre les tenebres; i el vent, després d’haver passat el dia dispersant rostolls i arbustos pelats, morts per preparar l’hivern, s’adorm ara tranquil·lament als forats de la terra...”
No es pot entendre els pobres col·lectivament. No constitueixen només la majoria dels habitants del planeta, són arreu i l’esdeveniment més fútil parla d’ells. Per això els rics es passen avui en dia l’essencial del seu temps construint murs, murs de formigó armat, murs de vigilància electrònica, barreres de míssils, camps de mines, controls fronterers i pantalles mediàtiques opaques.
|
|
|
|
Delació, compassió, menyspreu social
Recentment, la lluita contra la pedofília, el terrorisme o l’antisemitisme ha conduït la majoria dels mitjans a estigmatitzar crims imaginaris i a aclaparar innocents (afers d’Outreau, de l’encarregat d’Orly, del RER D (Xarxa de Trens Ràpids). La premsa sacrifica altres informacions més importants per donar lloc a aquesta tractament cada vegada més irresponsable dels fets diversos. Podrà desentendre’s indefinidament dels seus defectes mercantils sobre els jutges, els policies o els electes?
Per Gilles Balbastre*
Article traduït per Carme Geronès / Carles Urritz
El 19 de maig del 2004, davant desenes de càmeres, entre elles les del telenotícies de les 20 h de TF1, l’agutzil de justícia Alain Marécaux es desfeia en plors a la sortida del tribunal de Saint-Omer. El moment era patètic: “Ho he perdut tot per aquest afer. Sabeu... m’han robat els meus fills. Han matat la meva mare. He hagut de vendre el meu estudi... vendre la meva casa... No tinc res més... Com voleu...”. El canvi brusc en l’audiència de la seva principal acusadora transforma de sobte aquest home en heroi, víctima segons la premsa unànime de la “derrota del sistema judicial”, experts psicòlegs “parcials”, assistents maternals “irresponsables”, i fins i tot de la paraula dels fills “manipulats”. En aquest moment precís, que encara es recorda, dos anys abans, l’11 de gener del 2002, el de les 20 h de TF1 mostrava a 9 milions de telespectadors la casa d’aquest mateix Alain Marécaux i de la seva dona, tots dos empresonats després del que, en aquella època, es presentava com un afer de pedofília monstruosa?
El Figaro del 20 de maig del 2004 tenia pietat de la sort del conductor de taxi Pierre Martel: “Abans de l’afer, duia una existència plàcida entre la seva família i la seva passió pel golf [...]. Va ser examinat per sis violacions a menors. També se’l va acusar d’haver conduït nens a Bèlgica per a sessions pedofíliques en una granja”. Aquest acusador apunta en efecte al Figaro de l’1 de gener del 2002. Ja que el diari evocava aleshores “un conductor de taxi que portava les petites víctimes a una granja de Bèlgica, prop d’Ypres, on es desenvolupaven vetllades especials enregistrades per dos propietaris d’un sex shop d’Ostende”. A la llista arborada pels mitjans responsables del patiment d’aquests “acusats per error” falta la professió de periodista (1).
Ja que, en el que convé anomenar l’afer d’Outreau, és legítim preguntar-se per la instrucció del jutge Fabrice Burgaud —de la qual no es privarà la premsa en conjunt—, com hauria estat necessari sotmetre a crítica el treball de la immensa majoria de mitjans. A part d’algunes acusacions molt boiroses de la premsa mediàtica, ràpidament associada a la pressió de l’opinió pública, ningú no va subratllar la duplicitat de la premsa. Els exacusats convertits en víctimes estan massa ocupats per tornar al seu traumatisme; els advocats i els responsables polítics, massa dependents de la publicitat mediàtica; les professions indexades, massa atemorides del poder acusatori dels periodistes.
|
|
|