Com una aportació al debat sobre el Tractat-Constitució, l’assumpte dels paradisos fiscals vinculats a la UE mereix ésser considerat. En la seva intervenció al recent Congrés del laborisme britànic, en Gordon Brown, Ministre d’Economia del Govern Blair i el seu previsible successor, va manifestar un cop més que no vol sentir parlar d’harmonització fiscal a l’àmbit europeu. I és que aquest assumpte resulta escabrós, perquè els diferents nivells de despesa pública i de protecció social segueixen sent dispars, cosa que té difícil solució mentre Europa sigui en primer lloc un mercat comú on competir. Mentre el liberalisme neoconservador del model nord-americà sigui la doctrina dominant, els sistemes tributaris seran una eina més per la competició fiscal, com saben molt bé els nous membres de l’Est. Sense canviar aquella filosofia, però per què al menys la competició fos equilibrada, l’OCDE va aprovar al 1998 un Projecte contra les pràctiques fiscals perjudicials pels altres països, fixant uns criteris de identificació dels paradisos fiscals com a casos extrems i un pla per la seva supressió abans de 2006, cosa que la pressió de l’Administració Bush ha aconseguit descafeïnar.

Crear el mercat social?

El mercat social no pot néixer espontàniament. Igual que als anys 30 del segle passat, ha de ser impulsat des de les organitzacions representatives dels sectors cooperatius, de l'economia social i del consum responsable, així com per la part més conscient de cada sector. Tenim diversos exemples que avalen aquesta necessitat d'impuls conscient. Pensem, per exemple, en el Grup Empresarial Cooperatiu Valencià (GECV). Aquest grup va néixer gràcies a l'impuls de l'anomenat Departament d'Activitats Comunitàries, finançat per una cooperativa, COINSER, el 1969, que després es va convertir en la Divisió Empresarial de la Caixa Popular, i que a principis dels 80 aglutinava una trentena de cooperatives.

El Fòrum Social Europeu de Londres va tenir com a ponent per part d’ATTAC-Espanya a la sessió plenària del 15 d’octubre de 2004, a l’ex Fiscal Anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo, l’exposició del qual recollim un ampli extracte. La Declaració del Mil·leni de Nacions Unides (8/9/2000) proclama com a valor fonamental de les relacions internacionals, entre altres, el de la solidaritat, de tal forma que “els costos i les càrregues es distribueixin amb justícia, conforme als principis fonamentals de l’equitat i la justícia social”. I assenta la seguretat, entre altres objectius, en la “lluita contra la delinqüència transnacional en totes les seves dimensions... i el blanqueig de diners”. Així mateix, planteja com una de les condicions pel desenvolupament i l’eradicació de la pobresa “la transparència dels sistemes financers, monetaris i comercials”, que, entre altres requisits, ha d’estar “basat en normes”. Estableix, per tant, un marc de programació que associa la justícia social a una triple exigència, un sistema financer transparent, aplicable als moviments internacionals de capital, fer front a la delinqüència transnacional i, per descomptat, una regulació eficient. Davant d’aquesta realitat el Tractat de la Unió Europea, segons expressa el seu Preàmbul, impulsa un espai de llibertat, seguretat i justícia a partir de la promoció del “progrés social i econòmic dels seus pobles” i del “principi de desenvolupament sostenible”. Pressupostos que han de informar el procés d’aproximació dels ordenaments nacionals per garantir millor i fer més eficaç la cooperació policial i judicial davant diverses formes de delinqüència i, en particular, la “corrupció” i el “frau”.

Diverses ONG qüestionen que la condonació d'aquest deute vagi condicionada a aplicar dures polítiques de l'FMI i que s'hagi prioritzat pels interessos de les grans potències, que es neguen a aplicar cancel·lacions a altres països. La condonació del deute de l'Iraq per part del Club de París s'ha negociat amb un Govern imposat per una força occidental ocupant i no legitimat a les urnes. Malgrat ser un deute odiós no s'ha anul·lat en la seva totalitat i la seva cancel·lació està condicionada a l'aplicació de rigorosos programes del Fons Monetari Internacional (FMI). A més, al deute iraquià se li ha donat un tracte preferent a causa dels interessos estratègics dels països occidentals, que no obstant es neguen a condonar deutes d'altres estats per als quals aquesta càrrega representa un important obstacle per al seu desenvolupament.