|
|
La dotació que el Ministeri de cultura francès destina al conjunt de museus és més aviat modesta, tot i haver-se incrementat un 7% en relació a l’any 2006. En total es distribueixen 356 milions per als 1200 museus de França, els 34 museus nacionals, el Museu de Quai Branly (no és una estació), el Centre Pompidou, la Ciutat Nacional d’Història de la Immigració o el Museu de les Arts Decoratives, entre d’altres.
Les xifres no són totalment comparables, però s’ha de tenir en compte que el pressupost de funcionament del Louvre va arribar als 186 milions d’euros el 2006, quan era de només 26 milions abans de la renovació de 1989. Malauradament, aquest museu que segueix finançant-lo majoritàriament l’Estat, no podrà funcionar massa temps sense recursos propis (només el 40% del pressupost total).
En la primera etapa s’ha tractat de transformar els grans museus en establiments públics administratius (EPA): primer el Louvre l’any 1993, seguit del Museu de Versalles el 1995, el Museu d’Orsay i el Museu Guimet el 2004. El Centre Pompidou i el Quai Branly van ser directament constituïts com a EPA el 1997 i el 2006, respectivament. L’objectiu d’aquest nou estatus jurídic és dotar els museus d’una veritable autonomia de gestió sota la tutela de l’Estat. El Louvre va ser el primer establiment públic cultural en signar un contracte d’aquest tipus amb l’Estat (de 2003 a 2005) i renovat el 2006 sota el nom de “Contracte de manteniment”. Aquest ha esdevingut “la veritable columna vertebral en el mètode de gestió per objectius, seguit d’indicadors de gestió i de reporting regular [informes sobre resultats]”, tal i com assenyalen “les catorze raons [que tenen els mecenes] de triar el Louvre” que es pot llegir al web del Louvre. Aquest tipus de contracte s’estendrà ben aviat a altres museus.
Philippe Pataud Célérier
|
Comentaris
 |
|
|
|
|
Si l'exportació massiva d'obres del museu francès del Louvre a Atlanta va passar pràcticament inadvertida, la creació d'una filial a Abu Dhabi ha provocat un gran enrenou. Més de 3000 persones han signat el manifest «Els museus no estan en venda», davant la tendència cada dia més estesa de transformació de la cultura en espectacle. Amb els riscos que comporta la degradació del patrimoni, com el castell de Versalles.
Per PHILIPPE PATAUD CÉLÉRIER
Periodista
|
|
|
|
|
|
Per Stéphane Haefliger*
Les empreses esperen dels seus treballadors que simplement hi siguin presents. De totes maneres, els exigeixen que es mostrin transparents. Ahir, eren els cossos i els moviments a les fàbriques que Fréderic Winslow Taylor i Henry Ford observaven. De totes maneres, aquest són els valors dels col·laboradors, les seves creences, la seva interioritat, la seva personalitat, les que cobegen. Una evolució sociològica considerable. Sota la influència del management postmodern, la frontera entre l’esfera privada i l’esfera pública esdevé una postura de lluita històrica, igual que l’emissió Loft story que exposa mediàticament el que abans s’amagava, la seva intimitat.
Els gerents busquen l’eficàcia total, amb grans cops d’organització matricial, de lògica de xarxa, d’oficina virtual, de team, de task force, d’incentiu i també de fringe benefit (1). Aquest model de gestió correspon a un col·laborador mutant, una mena de superman amb unes qualitats personals (saber estar) que són tan importants per a la seva carrera com els seus talents professionals (saber fer).
Ahir, entre les seves preocupacions per les opinions polítiques i sindicals del seu futur usat, els caps de personal examinaven sobretot les capacitats tècniques dels candidats —provats per l’experiència i els diplomes, validats pels certificats de treball i sacralitzats pel plec de condicions. Actualment, els directors de recursos humans completen les seves investigacions estudiant amb una extrema atenció el perfil de personalitat del candidat potencial, les seves competències social, la seva intel·ligència emocional (QE) o la seva resistència, el seu talent per crear lligams, animar les xarxes internes, comunicar, gestionar els conflictes. En resum, per encarnar els nous cànons de l’excel·lència organitzacional...
De sobte, en les entrevistes específiques (contractes, avaluació, correcció, acomiadament), les empreses autoritzen el que abans estava prohibit: interrogar pseudocientíficament el col·laborador sobre els seus valors personals (sou dominant o submís?); el seu psiquisme (sou emotiu o racional); la seva intimitat (necessiteu que us valorin?; per què us heu divorciat?); les seves qualitats personals (naturalment, en resum els vostres punts forts); les seves creences (quins són els vostres valors?); la seva xarxa social (professió del pare, ofici de la parella, participació en clubs de servei (Rotary, Lions, Kiwanis?); la seva capacitat de seducció, d’organització, de comunicació (us considereu intel·ligent emocionalment?)...
|
|
|
|
|
|
|
Mercat, cultura i creació
Després d’haver fet fracassar el moviment dels intermitents de l’espectacle, que existeix des de fa un any i mig, el primer ministre, finalment, ha obert les negociacions. Però les propostes del Ministeri de Cultura continuen essent borroses. El Moviment d’Empreses de França (Medef) i la Confederació Francesa Democràtica de Treball (CFDT), signataris d’aquesta convenció injusta, rebutgen qualsevol idea de revisió. No obstant això, davant de la proximitat dels festivals, s’imposen els canvis.
Per Guy Scarpetta *
La crisi oberta, a França, per la reforma del règim d’indemnització dels intermitents de l’espectacle sens dubte no és a punt de tancar-se. Ja que, més enllà de les reivindicacions purament de categoria, la seva aposta afecta l’antagonisme entre el món de la creació artística i la lògica de l’economia liberal (1), l’objectiu explícit de la qual és fer triomfar, en el màxim de sectors d’activitat, les preteses “lleis de mercat” (2).
La situació és coneguda: aquest estatut especial, destinat a assegurar un benefici mínim a una professió sovint condemnada a treball episòdic, hauria de beneficiar, en principi, els artistes i els tècnics de l’espectacle vivent (teatre, dansa, òpera, cinema, música). Ara bé, ha estat objecte, progressivament, d’una desviació formidable, posant en perill l’equilibri financer de les caixes d’assegurances d’atur que en suporten el pes: des de llavors, són principalment aquestes societats de producció audiovisual que en treuen benefici, fent pagar per la caixa dels intermitents les retribucions precàries dels seus treballadors.
|
|
|
|
|
|
Un moviment legítim que cobegen alguns usurers
La invasió publicitària continua. Ja hi ha molts restaurants, cafès i supermercats que imposen un toc suplementari de reclam entre dues músiques d’ambient. Ara és qüestió de moderar la directiva europea de televisió sense fronteres per permetre als animadors fer promoció d’una marca en les seves emissions. El desenvolupament del moviment antipub dóna testimoni a la seva manera del rebuig creixent d’aquesta degradació comercial en l’espai públic.
Per François Brune*
De sobte, a la darreria de l’any passat, els mitjans es van adonar que hi havia publicitat al metro. Que els grups de joves, excedits, s’havien llançat a l’assalt dels cartells per bombejar-hi les seves consignes alliberadores. I que el control autònom dels transports parisencs (RATP), a més, reclamava un milió d’euros a una seixantena d’activistes afectats pel fet. Diaris i revistes van multiplicar els reportatges convertint l’assumpte en un tema de tendència, amb el risc de preocupar els anunciadors que els finançaven. D’aquest fet van sorgir aquestes brigades que ataquen de sobte l’ordre publicitari? I per què els mitjans han semblat orquestrar la denúncia del sistema que els fa viure?
El 17 d’octubre del 2003, aproximadament tres cents pintadors es troben al metro per cobrir-lo de pintura, de creus negres i aforismes venjadors de centenars de panells publicitaris (“En lloc de dispensar: penseu!”). Han respost a la crida d’una pàgina d’Internet, creada pel col·lectiu Stopub, que es constitueix amb intermitents de l’espectacle, estudiants, professors, aturats, precaris, etc. Tots denuncien la comercialització del món i els pensaments, dels quals les publicitats són a l’hora la vitrina i el vector. Tots, rebutjant a la personalització mediàtica del moviment, es presenten irònicament sota el mateix nom: Robert Johnson. Aquesta primera acció fou seguida d’una altra el 7 de novembre, amb poc eco en la premsa, a cap televisió.
|
|
|
|
|
|
Muautonomia dels establiments d'ensenyament, mobilitat dels estudiants
Molts governs europeus (el Regne Unit, Alemanya, França) invoquen un retard en relació amb els Estats Units a l’hora de plantejar un sistema educatiu, clarament gratuït, incapaç segons ells de reformar-se. Demanen a les universitats que ho facin millor amb menys i contraguin associacions amb el sector privat. La mobilització dels investigadors francesos i el primer retrocés que han imposat al Govern mostren que hi ha d’altres perspectives que no s’exclouen.
Per Abélard *
Les reformes educatives iniciades per molts governs de la Unió Europea, entre els quals hi ha el del Sr. Jean-Pierre Raffarin, corresponen a les transformacions recents induïdes alhora per la mundialització, la relativització del paper dels estats nacions, la reducció del perímetre del sector públic. La universitat no escapa del corrent de fons neoliberal que intenta reorganitzar-ho tot segons els criteris mercantils, individualistes i a curt termini.
A França, aquesta transformació s’opera gràcies a un sistema articulat de tres reformes: la reforma LMD (llicenciatura, màster, doctorat), que ja ha entrat en aplicació en algunes universitats; l’anomenada modernització de les universitats (l’antiga Llei d’autonomia), i finalment, la de l’estatut del personal de les universitats (1).
|
|
|
|
