L'Àfrica de l'oest sota tensió
Els acords d’Accra (Ghana) ratificats per les diferents parts en conflicte, el passat 30 de juliol, van portar finalment a la signatura personal del president Laurent Ghagbo, contraris als acords de Marcoussis del gener del 2003 que el cap d’Estat no havia acceptat mai realment, els assimilava a una imposició de París. Els ministres de l’oposició van ser reintegrats al Govern. Tot i així, continuen en suspens els dossiers durs: la xenofòbia, el desarmament dels rebels, la qüestió de la hisenda i el redreçament del país, el pulmó de l’economia regional, tocats per dos anys d’una crisi que va tallar profundament un model d’integració pluricomunitària, triomf històric del desenvolupament ivorià.
Per la nostra enviada especial Colette Braeckman*
Article traduït per Carme Geronès / Carles Urritz
Dos anys després del principi de la revolta, els ivorians estan cansats. Encara que els patriotes partidaris del president Laurent Gbagbo s’esgargamellin pels carrers d’Abidjan, incriminant els francesos i, a una escala més àmplia, tots els qui tenen la pell blanca, els ciutadans senzills, retrocedint amb prudència, sospiren assegurant que “aquesta gent ha estat comprada per manifestar-se”.
Suposant que la capital, amb els seus aires de Manhattan africà, encara pugui enganyar, un viatge cap al nord permet prendre la mesura d’aquest cansament generalitzat. A cada barrera, els combois de camions que uneixen el port d’Abidjan amb els països veïns, Mali i Burkina Faso, han de pagar 1.000 CFA per camió (1), i de vegades algun suplement i tot a uns homes armats que estan a la que salta.
A l’entrada de Bouaké, un cop traspassada la zona de confiança on patrullen els soldats francesos de l’operació Licorne, els exrebels, convertits en Forces Noves, controlen el territori. Uns homes molt joves, amb samarretes descolorides, les municions a tall de bandolera, estan en guàrdia davant de les barreres rematades amb amulets i fetitxes. T’escorcollen encara amb més minuciositat que a la banda governamental, i les sagnies són molt més considerables.
L’ÀFRICA DE L’OEST SOTA TENSIÓ
El terrible cansament dels ivorians
Normal: al principi, els soldats tenien paga, però d’ençà que els sous escassegen, la tropa viu de l’habitant, o del viatger. Els oficials s’expressen amb cortesia, però els combatents normals i corrents —ulleres fumades i amulets— recorden les bandes de Libèria o de Sierra Leone.
A Bouaké, els serveis sanitaris, l’aigua potable, l’electricitat, es van desballestant a poc a poc, no es cuiden els carrers; de nit, ressonen els trets. Tot i així, el trànsit continua sent important, ja que els funcionaris —com ara els mestres que han mantingut la plaça a les zones ocupades— han de baixar a Abidjan o a Yamoussoukro a cobrar el sou que els paga el Govern central. Travessar Bouaké representa cada cop una etapa arriscada, que solament es pot salvar pagant en les diferents barreres.
|