Per Jean-Christophe Rufin*
Article traduït per Rut Jou
Descriure el que és o escriure el que vindrà? Acariciar la superfície dels esdeveniments, traçar-ne una cartografia de l’escorça o, al contrari, trencar la closca, extreure’n el nucli, la llavor dels temps futurs? Un dilema antic que oposa el treball dels polítics i el, més confús però d’una incomparable fecunditat, de tots els —novel·listes, cineastes, autors de dibuixos animats— que tenen l’audàcia d’atrevir-se amb els temps futurs.
Si ens atenim al mètode, és evident que només els observadors científics de política i d’Història poden pretendre el rigor i, en conseqüència, la credibilitat. D’altra banda, de quina pompa i quina altivesa es rodeja la ciència política oficial, prompta a retornar qualsevol que usi la seva imaginació a les tenebres del periodisme (petit insult) o a la literatura (l’últim ultratge). Els nostres professors, concelebrants i cooptats, disserten doctament sobre el que passa.
No obstant això, no senten que en dissecar d’aquesta manera el cos palpitant d’allò real, el maten. Els trossos refredats que ens serveixen de carns i no carn, privades d’aquesta incomparable qualitat de la vida que és el moviment, la metamorfosi, l’evolució. En el diari d’actualitat, aquesta falta passa desapercebuda. Però sobrevé a una ruptura important (l’esfondrament del comunisme soviètic, les primeres canonades a Dubrovnik, és a dir a les terres d’Europa, els atemptats de l’11 de setembre...) i la ciència política apareix en la seva nuesa. Pitjor, es comprèn que les seves veritats presumptament basades en la lògica i la raó són mentides o il·lusions.
Alexandre Soljenitsyn, al seu Discours de Stockholm (1), explicava que havia viscut en un món regit per la raó i la ciència on, tot i així, tots els discursos eren falsos. La veritat era la forma habitual de la mentida. I justificava així l’elecció que havia fet la novel·la. La ficció que es reivindica clarament com a mentida és, al contrari, una de les formes de la veritat. Aquesta veritat no es reconeix per la seva forma sinó per un “so” que l’orella humana pot distingir. Una novel·la “sona” just —o no— i porta a una comprensió més alta de la profunditat de les situacions i els actors.
Un Boeing 747 explota al Capitoli, provocant la mort del president, els membres del Senat i del Tribunal Suprem. Aquesta era la declaració de guerra d’un dictador islamista al “Gran Satanàs” americà. Ideològicament portador d’una visió americana de la geopolítica, la novel·la de Tom Clancy, una anticipació planetària, es va publicar el 1996, cinc anys abans de l’11 de setembre.
Curiosament, la cua del 747 estava intacta —o com a mínim el seu pla de deriva—, com una fletxa plantada al flanc d’un animal mort [...]. L’ala sud del Capitoli estava devastada. Encara es veien les escales, però les columnes i el sostre havien desaparegut i la Cambra dels Representants només era un cràter rodejat d’un piló de pedres ennegrides pel sutge [...].
El subdirector adjunt (de l’FBI), Daniel E. Murry, va ser el setzè a arribar, sense corbata i vestit d’esport. L’oficial superior de permanència era el seu vell amic, l’inspector Pat O’Day [...].
El terrorisme, tan vell com la humanitat, pertany a tots els temps, tots els continents i totes les confessions. Seria això el que explica l’obsessió per la seguretat de què som testimonis actualment, davant un enemic invisible i tentacular que imaginem darrere de qualsevol atemptat per tot el món? Les masmorres de la Història tanquen períodes on el terrorisme i l’angoixa es confonien en situacions semblants en molts punts de la nostra època.
El 24 de juny del 1894, un immigrant italià anarquista, Caseria, abatia el president francès Sadi Carnot. Aquesta atemptat va marcar l’apogeu d’una sèrie perpetrada, a França, pels anarquistes. La comunitat internacional sencera se sentí amenaçada, ja que França no era l’única víctima dels atemptats.
El 1881, durant un congrés revolucionari internacional celebrat a Londres, el príncep P’otr Kropotkin (1) havia advocat a favor de l’acció violenta, una propaganda pel fet. Uns anys abans s’havien perpetrat els primers atemptats de gran valor simbòlic: contra Guillem I d’Alemanya, contra el rei d’Espanya i contra el rei d’Itàlia.
Però els anys 1890 van constituir una veritable dècada de la bomba: es van succeir els atemptats amb dinamita —tot un invent nou — contra els reis, presidents i ministres. Altres van apuntar edificis oficials. A França, van despuntar el 1892. El cèlebre terrorista francès Ravachol (2), heroi de llegendes i cançons populars, va esdevenir el símbol, segons la historiadora Barbara Tuchman, de “la inspiració de l’odi i la resistència (3)”. Molts intel·lectuals i plançons de bona família van flirtejar amb la violència.
La simultaneïtat dels atemptats en molts països va donar la impressió que una poderosa Internacional Negra estava en marxa. A Rússia, un important punt d’agitació, l’atemptat del 1881 contra el tsar Alexandre I i altres accions de la Narodnaya Volya (‘Voluntat del Poble’), van servir de font d’inspiració per als anarquistes de tot Europa. Els Estats Units no es van escapar de la violència terrorista: en una atmosfera social tensa, el president William McKinley va ser assassinat per l’anarquista Léon Czolgosz el setembre del 1901. Tant per les autoritats com per l’opinió pública, era evident que Amèrica s’enfrontava al seu torn a una nova amenaça internacional.
L’organització Al-Qaida existeix realment? La qüestió, seriosament apuntada per bons autors com Jason Burke (1), mereix ésser plantejada tenint en compte tot el que s’atribueix al grup del Sr. Ossama bin Laden des de l’11 de setembre del 2001: els atemptats de Madrid l’abril del 2004, les accions dirigides a l’Iraq pel Sr. Abu Mussab al-Zarqawi (que tenia la base a Fal·luja, però que també va ser acusat de l’atac de Madrid), els atemptats de Bali (l’octubre del 2002), de Casablanca (el maig del 2003), d’Istanbul (el novembre del 2003), i recentment els que van afectar l’Aràbia Saudita (el juny del 2004). A això s’hi afegeix l’arrest al Regne Unit i al Pakistan de presumptes responsables de la xarxa d’Al-Qaida (l’agost del 2004). Quina és la relació entre tots aquests esdeveniments?
La trajectòria de les persones implicades en els atemptats o dels intents d’atemptat permet mesurar l’esfera d’influència d’Al-Qaida, ja que la xarxa ja era història. Tot i així, cal prudència: els càrrecs retinguts contra els individus etiquetats de combatents d’Al-Qaida, internats a Guantánamo (com els quatre francesos extradits cap a París el juliol del 2004) o diferits davant els tribunals (el Sr. Mounir el-Motassadeq a Alemanya (2)), sovint han resultat molt fràgils i no s’han presentat davant els tribunals ordinaris.
Naturalment, alguns afirmen que només es coneix una part petita de l’iceberg: Al-Qaida seria una organització tentacular estructurada abans de l’11 de setembre, amb unes xarxes adormides disposades a actuar segons les instruccions del centre enviades amb missatges furtius que circulen per Internet. És creïble? Per què Al-Qaida espera per actuar? Si no és que la causa sigui una recuperació de les condicions tècniques (reclutament, obtenció de material, desviació de les mesures de seguretat), el que mostraria que l’organització està més afeblida del que vol admetre l’administració Bush.
Al-Qaida no sembla que tingui un calendari basat en una estratègia política precisa (atacar en un moment determinat pot influir en el curs dels esdeveniments), però al revés d’una visió activista i oportunista: atacar en qualsevol moment per mantenir un clima de terror i demostrar que totes les intervencions militars, de l’Afganistan a l’Iraq, són ineficaces. L’atemptat de Madrid no constitueix una excepció, tal com subratlla Lawrence Wright (3): la programació dels atacs només es relaciona per accident amb les eleccions polítiques espanyoles —i, si no hagués estat per la poca traça insígnia del govern del Sr. José Aznar, hauria pogut produir l’efecte contrari en l’opinió.
Qualsevol que entengui ni que sigui una mica com funcionen les cultures sap que el fet de definir una cultura, de dir el que representa als ulls dels seus membres, sempre dóna lloc a una justa major i democràtica, fins i tot en les societats no democràtiques. Cal seleccionar les autoritats canòniques, sotmetre-les regularment a la crítica, fer-les debatre, designar-les de nou o acomiadar-les. Cal precisar, discutir i tornar a discutir la idea del bé i el mal, de la pertinença o no (l’igual i el diferent) i les jerarquies de valors, i arribar o no a un acord en aquestes qüestions, segons el cas.
A més, cada cultura definia els seus enemics, el que existia més enllà del seu espai i que l’amenaçava. Per als grecs, començant per Heròdot, qualsevol que no parlés el grec era automàticament un bàrbar, un Altre que calia menysprear i combatre. En una obra recent, Le Miroir d’Hérodote (1), l’especialista en llengües clàssiques François Hartog mostra amb gran precisió com Heròdot emprèn deliberadament i minuciosament la construcció de la imatge del bàrbar Altre en el cas dels escites, i encara més dels perses.
La cultura oficial és la dels sacerdots, acadèmics i de l’Estat. Dóna una definició del patriotisme, la lleialtat, les fronteres i el que jo anomeno pertinença. És aquesta cultura oficial que parla en nom del conjunt, la que intenta expressar la voluntat general, la idea i l’ètica general, que ostenta el passat oficial, els pares i els textos fundadors, el panteó dels herois i els traïdors, i que purga aquest passat del que és estranger, diferent o indesitjable. D’aquest fet ve la definició del que es pot o no es pot dir, de les prohibicions i proscripcions necessàries per qualsevol cultura que vulgui tenir autoritat.
Per Alain Gresh
Article traduït per Carme Geronès / Carles Urritz
L’Iraq crema. S’hi veuen les conseqüències de la ignorància dels Estats Units quant al terreny —Fal·luja s’assembla ben poc a una ciutat de Texas, i encara menys a Marsella o a Toló, alliberades el 1944— o de l’arrogància d’una gran potència. Però anant més al fons, aquesta contrarietat és la conseqüència directa de la idea de “guerra contra el terrorisme”, llançada pel president George W. Bush l’endemà de l’11 de setembre.
Dins d’aquest marc de plantejaments, cada incident a l’Iraq s’ordena lògicament: els atacs dins del triangle sunnita només poden correspondre als nostàlgics del règim de Saddam Hussein o als terroristes internacionals vinculats a Al-Qaida; la resistència de Moqtada Al-Sadr, al resultat de la influència iraniana, un dels membres de l’Eix del Mal; tota acció armada és la prova que ells odien els valors occidentals. Tal com ho explica ingènuament un caporal dels Estats Units a l’Iraq: “Hem de matar els dolents (1)”. Però com més “dolents” maten els Estats Units, més en surten de cada immoble bombardejat, de cada poble sotmès als escorcolls sistemàtics.
També es podria entendre el drama iraquià d’una manera diferents i molt més simple. Contents d’haver-se tret del damunt una dictadura particularment odiosa i d’haver acabat amb unes sancions que, durant tretze anys, han llevat al país la seva substància, els iraquians solament aspiren a viure més bé, a viure lliures i independents. No s’ha complert ni una de les promeses de la reconstrucció, l’electricitat continua tallant-se sovint, la inseguretat perdura, la misèria s’escampa. Les tropes dels Estats Units han donat el cop de gràcia a un estat ja afeblit pels múltiples embargaments, en deixar cremar els ministeris i dissolent l’exèrcit, segons el model que havien aplicat el 1945 al... Japó. D’altra banda, els iraquians no volen viure sota el jou d’un ocupant que, segons sospiten ells, hi té tan sols interessos petroliers i estratègics. S’ha acabat l’època de la colonització. A l’Iraq, la revolta dels anys vint contra l’ocupant britànic, celebrada durant dècades, ha impregnat els records amb una marca tan indeleble com la Resistència o l’Alliberament a França.
Aquesta aspiració a la independència, els iraquians la comparteixen amb els altres pobles, i per concebre-la no cal sondejar la seva psicologia o la seva ànima, ni sotmetre l’Alcorà i l’islam a unes complexes exegesis; tampoc no cal veure en aquest país un post avançat de la croada contra el terrorisme internacional. El comportament dels iraquians és totalment racional i l’única solució, una retirada ràpida de les tropes dels Estats Units i el retorn del país a la plena sobirania.
COPYLEFT: Aquesta publicació és copyleft. El text es pot difondre, citar i copiar literalment, amb qualsevol suport (digital o analògic) i amb qualsevol finalitat, sempre que s'enllaci de forma clara la pàgina on va ser publicat originalment.
De totes maneres, agraim que se'ns avisi de qualsevol ús del material, gracies.
Aquesta obra está amb una llicencia de
Creative Commons.
