|
|
d’Elias Khoury, «Ka annaha na'imah», Dar al-Adab, Beirut, 2007.
(Traduït de l'àrab [Líban] per Rania Samara, Actes Sud, París-Arles, 2007).
|
|
|
|
|
|
de Nuruddin Farah, «A naked needle», Heinemann International, Londres, 1976.
(En francès, traduït per Catherine Pierre-Bon, Editions d’en bas/L’Or des fous, Suïssa/França, 2007).
|
|
|
|
|
|
de Christoph Peters, «Ein Zimmer im Haus des Krieges», btb, Munic, 2006.
(Traduït de l'alemany al francès per Elisabeth Landes, «Une chambre au paradis», Ed. Sabine Wespieser, París, 2007).
|
|
|
|
|
|
de Sergio González Rodríguez, «Huesos en el desierto», Anagrama, Barcelona, 2002.
|
|
|
|
|
|
L'abundància de recents publicacions sobre Síria ha comportat també la manca de coneixement i d'anàlisi. Així, la varietat dels estils de vida, la complexitat de les dinàmiques socials i les mutacions econòmiques resten amagades per l'atenció exclusiva cap a un règim que lluita per la seva supervivència (1). Ben saludables són, però, dues obres col•lectives que fan caure aquesta perspectiva. La dimensió política també hi queda reflectida, però en lloc de dominar per damunt de totes les altres, n’és només una conseqüència.
Un número de la Revista dels móns musulmans i de la Mediterrània (2) reuneix tretze articles procedents d'investigacions acurades. S’agrupen en tres temàtiques: el món diari, que mostra les pràctiques econòmiques i el setge de l'espai públic per part dels ciutadans ordinaris (fonamentalment a través de les xarxes d'estalvi femenines), la dimensió "comunitària" –és a dir, l’ètnica i religiosa– en què es rellegeix el prisma del pluralisme escolar, el renaixement espiritual, i la mobilització (particularment de la societat kurda) que en resulta. Mostra, finalment, la discussió "al marge" en els àmbits associatiu i cultural i el traumatisme individual i col•lectiu que van causar dècades de repressió. El conjunt està remarcablement editat i introdueix una fina reflexió sobre la precarietat de les trajectòries socials i l'estabilització de les identitats comunitàries.
L’obra publicada per Actes Sud, «La Syrie au présent» (3), reuneix 69 articles heterogenis: vinyetes editades en viu, reportatges, síntesis, digressions literàries, temes d'actualitat i fins i tot articles d'investigació que parlen de temes d’alta volada (dret musulmà o lingüística). El conjunt mostra els "reflexos d'una societat" en un ampli calidoscopi. Molts dels articles són joies que ens fan comprendre les subtileses dels processos socials refinats i opriments, alhora que divisors i intuïtivament compresos per tothom. Hi ha articles que convergeixen, sobretot els de Religió i religiositat. D’altres divergeixen, com el text d'introducció a la part demogràfica que comenta les audaces estimacions de la repartició comunitària del país.
«La Syrie au présent» s’organitza al voltant de vuit estudis principals acompanyats tots ells per articles més curts: presentació del territori, demografia, fe religiosa, producció cultural, economia, dret, política interna i relacions internacionals. El primer estudi és particularment encertat: recorrent paisatges i medis des de la Mediterrània fins als confins de l'Iraq, presenta una Síria de condicions ecològiques i d'herències culturals extremadament diverses, encaminant-nos en el marc de les tensions socials i polítiques que s'hi despleguen. El cinquè estudi és una síntesi documentada i rigorosa sobre les mutacions econòmiques. Finalment (no hi podia faltar!), el setè és un estudi que tracta les transformacions de l'estructura i els mètodes de l'exercici del poder des de l'arribada al poder del Bashar al-Assad el 2000; proposa anàlisis concretes i informades. Si el conjunt no és exhaustiu (l'educació com a aposta i la burocràcia com a grup social estratègic bé haurien merescut un capítol), sí que proposa una "descripció extensa" de Síria alhora original i heurística, d’agradable lectura i sense complaences.
Elizabeth Picard
(1) Llegiu Philippe Droz-Vincent, «Moyen-Orient: pouvoirs autoritaires, sociétés bloquées», PUF, París, 2004.
(2) Sylvia Chiffoleau (dir.), “La Syrie au quotidien. Cultures et pratiques du changement”, Revue des mondes musulmans et de la Méditerranée, Edisud, Aix-en-Provence, 2006.
(3) Baudouin Dupret, Zouhair Ghazzal, Youssef Courgabe, Mohammed AL-Dbiyat (dir.), “La Syrie au présent, reflets d’une société”, Sindbad Actes Sud, Arles, 2007.
|
Comentaris
 |
|
|
|
|
"Enlloc del món la globalització no suposa la igualtat d’oportunitats i econòmiques. A tot arreu engrandeix i polaritza les diferències. [...] Les formes tradicionals d'organització social han estat suplantades per aquesta piconadora acultural de l'economia. Els sectors solidaris de base s'han dissolt a mesura que el mercat ha anat estenent la seva influència en totes les esferes de l'organització social i ha incidit en la vida quotidiana de la població. La qüestió social, alimentada per la misèria cultural i les desigualtats mai abans vistes, està al roig viu.
En aquest context, a l'Àfrica se li ordena que es refaci i comenci a comptar amb les seves pròpies forces. De fet, la lluita pel manteniment d'un cert estil de vida només deixa opcions a la solidaritat internacional. Assistirem a l'esgotament d'aquestes fonts de solidaritat quan s’esgoti el nivell de vida de les societats desenvolupades.
Les diferències entre societats i els fracassos d'algunes d'elles per a desenvolupar-se, així com la crisi del model occidental, han contribuït a la renovació dels enfocaments des d’una òptica de presa de consciència d’altres factors, sobretot culturals. [...] Aquesta presa de consciència ha resultat un fracàs per part de certs governs, d’experts, de les institucions internacionals com l'ONU i d'altres organismes que han intervingut particularment en els països anomenats del tercer món. [...]
És més, des de finals dels anys 80 i inicis dels 90, es van desenvolupar noves aproximacions que van posar de relleu l'univers dels camps simbòlics de les societats afectades per les polítiques de desenvolupament. El mite economicista radical les lleis del qual s’havien d’aplicar arreu va topar, per així dir-ho, en les incoherències i les resistències de moltes realitats socioculturals.”
«L’Afrique en attente?»
|
| Comentaris
|
|
|
|
|
"El joc de la demagògia a l’Àfrica subsahariana, criminal i víctima, explotada i suïcida, ofereix una àmplia gama de prejudicis. Els prejudicis, procedents de les projeccions occidentals, de les explicacions del retard africà i de les revaluacions memorials, però també dels enfrontaments al voltant del desenvolupament, s’han anat repetint de manera obsessiva des de l'època colonial sense que veritablement hagin evolucionat o rediscutit. Es reenvien tant als coneixements adquirits com a la ignorància científica, cap a l'aprehensió del continent, en cas de necessitat de reconeixement d’uns i altres i al cara a cara entre europeus i africans, que prossegueix a través de grans relats de veritats que es reflecteixen en un mirall. Fins al punt que l'Àfrica subsahariana es tanca amb molt de gust en una especificitat gairebé irreductible, oblidant sovint la universalitat de les seves aspiracions i del seu comportament i la seva antiga obertura a les idees i a l’intercanvi.
Més prosaicament, aquestes representacions afecten l’esfera vital, la diària, la forma de funcionament de les societats i les modalitats de canvi que hi tenen lloc. Les representacions visualitzen les relacions del visible i de l’invisible, les generacions entre elles, l'exercici del poder en la família, la comunitat i l'Estat com a forma de control social, les relacions entre naturalesa i cultura, l'ús de la violència, la resolució de conflictes o el repartiment de les tasques, etcètera. Descansen sobre l'avaluació dels comportaments dels actors (pagesos, pastors, empresaris, emigrants, comerciants, funcionaris, dones, joves...), sobre les realitats que es revelen en certs temes sensibles (endeutament, corrupció, gestió de recursos, etnicitat, democratització...) i l'anàlisi dels factors de desenvolupament o de canvis (organismes genèticament modificats, regadiu, organització camperola, fecunditat, industrialització, fugida de cervells...)
El conjunt d'aquests atributs pertany a una Àfrica mítica, però aquest continent és plural en la seva geografia i la seva història, les seves societats i la seva economia, els seus llocs de memòria i les seves mitologies. És difícil de reduir-la en tipologies o classes còmodes que puguin ser atribuïbles a tant alta diversitat..."
«L'Afrique des idées reçues»
|
| Comentaris
|
|
|
|
|
|
Per AUGUSTA CONCHIGLIA
Periodista.
|
|
|
|
|
|
Àngel Parra. «Manos en la nuca». Madrid, Tabla Rasa, 2005.
|
|
|
|
|
|
Ramon Usall, «La tempestuosa mar blava. Una aproximació als conflictes de la Mediterrània», Onada Edicions, Benicarló, 2006.
|
|
|
|
|
|
António Lobo Antunes, «Cartas de la guerra. Correspondencia desde Angola». Barcelona, Debate, 2006.
|
|
|
|
|
|
Es pot compilar en un llibre l’agitada història de Txetxènia? És el desafiament que es va marcar brillantment Moshe Gammer, un expert reconegut del Caucas nord, en la seva obra «The Lone Wolf and the Bear» (El llop solitari i l'ós[1]). L’obra explica la història dels txetxens des dels orígens fins a l'assassinat del President independentista Aslan Maskhadov. Existeixen nombroses obres sobre Txetxènia, però sobretot concentrades en l'anàlisi del conflicte amb Rússia en els anys posteriors a la fi de l'URSS. El llibre de Gammer és el primer que relata extensament el destí d'aquest poble tossut. Utilitza totes les fonts d'informació disponibles, incloent-hi tot allò que ha estat publicat a Txetxènia des de 1991.
Els documents que relaten les experiències colonials sovint donen el punt de vista del dominant. Ben pocs són produïts des del prisma de les poblacions sotmeses. En el cas de Txetxènia, els recursos locals han estat sistemàticament destruïts. Gammer reconstrueix la història: l'arribada dels exèrcits tsaristes, la revolta capitanejada pel xeic Mansur, les massacres, les deportacions massives, la resistència... La sovietització que no va comportar la pau: la col·lectivització forçosa seguida de les purgues en la «intelligencija». Però l'esdeveniment més dramàtic, sobretot per les conseqüències a posteriori, va ser la decisió d’Stalin el 1944 de deportar el conjunt de la població a Sibèria i a l’Àsia central. Molts hi van trobar la mort a causa del fred i de la gana. Les fonts txetxenes avancen la xifra d'un 60% de pèrdues i evoquen el terme genocidi. La traumàtica deportació explica l'esperit de resistència obstinada que anima aquest poble en les relacions amb Rússia. La guerra iniciada el 1994 es podia haver evitat? Segons Gammer primer hauria calgut que Moscou hagués canviat d'actitud al Caucas i a Txetxènia.
És un angle molt diferent de l’escollit per l'historiador Stephen Jones per relatar la història de Caucas: Jones analitza el paper particular que hi va jugar la socialdemocràcia georgiana entre 1883 i 1917 i el que representa en la història política europea[2]. Les arrels més profundes del menxevisme rus es troben, en efecte, en aquesta regió i sobretot a Geòrgia. És a Geòrgia on els socialsdemòcrates es van desplegar a partir d'una petita «intelligencija», van seduir el món obrer urbà i van aconseguir mobilitzar el món camperol en la revolta.
El moviment dels Social Demòcrates Georgians (SDG) es va constituir a partir d'un pensament nacionalista. En aquell temps, els pagesos georgians i la noblesa empobrida intentaven trobar en les ciutats els mitjans per millorar el seu futur, però l'administració dominada pels russos els ho impedia: el món dels comerciants i dels industrials, principalment armenis, els era tancat. A la pregunta per què el socialisme va tenir aquest èxit a Geòrgia, Jones respon: “El socialisme no és a Geòrgia un fenomen universal, sinó una qüestió nacional”.
«Socialism in Georgian Colors» (El socialisme en colors georgians) constitueix una font important d'instrucció no només per la història política del Caucas modern, sinó també per les lluites postcolonials en general. Ensenya el desenvolupament d'una ideologia socialista europea que va desembocar en un moviment d'alliberament nacional. L’experiència georgiana constitueix també la temptativa d'una tercera via que combina la democràcia local, la propietat privada i la ideologia socialista.
VICKEN CHETERIAN
[1] «The Lone Wolf and the Bear, three centuries of chechen defiance of russian rule», Hurst, Londres, 2006.
[2] «Socialism in Georgian Colors, the european road to social democracy 1883-1917», Harvard University Press, 2005.
|
| Comentaris
|
|
|
|
|
La tesi central del llibre del periodista britànic Simon Jenkins és que sota els tres governs de Margaret Thatcher (1979-1991) el Regne Unit va experimentar una doble revolució[1]. La primera –la bona segons el conservador Jenkins– és la que "va alliberar el mercat" d’una economia moribunda pels tres decennis d'intervencionisme socialdemòcrata. El programa de privatitzacions que Thatcher va dubtar a posar en marxa per temor a les reaccions populars, no es va visualitzar realment fins al seu segon mandat (1983-1987), un cop assentat el poder del primer Ministre després de la guerra de les Malvines de 1982. Així, va posar fi a l'economia mixta heretada de les nacionalitzacions laboristes de la postguerra. Una sèrie de lleis draconianes, iniciades modestament el 1980 i continuada al llarg dels 80, estrenyia jurídicament l'activitat sindical, paralitzant així tota oposició a les ofensives thatcherianes. No obstant això, la gran vaga minera de 1984-1985 expressarà la resistència dels sectors populars. Jenkins ens acosta acuradament a l'equip governamental que va preparar, i esperar, aquesta crisis per infligir a aquests obrers una derrota històrica que serviria de lliçó per al conjunt del moviment social britànic.
La segona revolució és la que Jenkins es dedica a denunciar: la que va permetre Thatcher concentrar a les seves mans un poder desorbitat aprofitant el buit jurídic obert per l'absència d’una Constitució escrita a l’altra banda del Canal de la Mànega. S'atribueix el control de tots els contrapoders institucionals –des de la BBC fins a les autoritats locals, passant fins i tot per l'Església d’Anglaterra. La Premier instal·la un règim de tipus presidencial, autoritari en la seva imatge, donant poc espai al debat parlamentari i reduint el seu gabinet a una cambra d’anotació. És el doble heretatge que continuaran els seus successors –els seus fills simbòlics– al 10 de Downing Street: el desgraciat John Major, un dels més oblidables caps de govern britànics, i Tony Blair. El darrer sabrà trampejar l'heretatge thatcherià i perllongar, segons l'anàlisi de l'autor, les dues revolucions: la del mercat lliure de traves, seguint amb el programa de privatitzacions (presons, control aeri, el transport metropolità de Londres); i la de l'Estat autoritari, introduint una legislació cada vegada més restrictiva en termes de llibertats públiques. La feblesa del llibre de Jenkins, però, és negar-se a veure que és la segona revolució, l’autoritària, la que ha permès la perennitat de la primera, la liberal.
D’altra banda, el petit i polèmic llibre de Tariq Ali, que es posiciona a l’altra banda del tauler polític[2]. Tariq Ali és, en efecte, un ex dirigent trotskista i avui escriptor i editor de la New Left Review. Internament, l'anàlisi d'Ali s’uneix a la de Jenkins per la comprovació d'una economia àmpliament privatitzada i d'un Estat menys respectuós amb les llibertats individuals administrat per l'equip neolaborista, fidels incondicionals de l’ideari thatcherià. Però l'interès principal del seu llibre recau en un altre aspecte: en l'anàlisi que dedica a la política exterior de Blair des de 1997, polític que l'autor relaciona amb la vella tradició imperial britànica. Aquella tradició que s'expressava encara amb força a Irlanda del Nord durant el període, bastant recent, dels Troubles (problemes). Amb una gran eloqüència, Ali denuncia les derives autoritàries del blairisme i la submissió incondicional al bel·licisme nord-americà de George Bush. Sense oblidar detallar l'extraordinària passivitat de l'esquerra institucional britànica, mediàtica, política i intel·lectual, silenciosa a l’hora d’oposar-se a un govern que ha trencat amb totes les tradicions de l'esquerra.
KEITH DIXON
[1] Simon Jenkins, «Thatcher & Sons. A Revolution in Three Acts», Allen Lane, Londres, 2006.
[2] Tariq Ali, «Quelque chose de pourri au Royaume-Uni. Libéralisme et terrorisme», Raison d’Agir, París, 2006.
|
| Comentaris
|
|
|
|
|
Al·legat per la integració
Apostaria fort que la última de les obres de Tariq Ramadan (1) serà prohibida a la majoria dels Estats àrabs. Corre el perill d’estar acusat d’heretgia per alguna institució religiosa per haver reinterpretat els llibres sants de l’islam. Aquest jove ginebrès, de 40 anys, professor d’islamologia i de filosofia a les universitats suïsses és malgrat tot profundament creient, practicant i militant de la causa musulmana. Fills i nets de dirigents “històrics” dels Frares Musulmans egipcis, amb els quals ha, és cert, pres certes distàncies, és malgrat tot en aquest llinatge de reformistes islàmiques que han marcat el final del segle XIX i la primera meitat del XX, fidel encara a l’ijtihad (esforç d’interpretació) que els savis de l’islam reconeixen com legítim, encara que no el practiquen.
|
|
|
|
