|
Cada any al món 80 milions de dones s’enfronten a un embaràs no desitjat; 45 milions experimenten una IVG; un 97% dels avortaments d’alt risc es practiquen als països en vies de desenvolupament (1). El 2004, any amb les xifres més recents, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) estimava que 68.000 defuncions estaven vinculades a l’avortament clandestí (2). Però aquestes xifres se subestimen sistemàticament. Un 13% de les morts maternals són el resultat d'avortaments de risc, gairebé la meitat a l’Àsia.
Segons l'OMS, un avortament de risc és aquell que es practica a través de procediments efectuats per individus que no tenen la qualificació necessària o, també, quan s’efectua en un entorn que vulnera les normes sanitàries bàsiques, o totes dues alhora (3). A l'Àfrica, un 25% dels avortaments de risc es practiquen a adolescents. Les adolescents estan més exposades que les adultes a patir un embaràs no desitjat com a conseqüència de mantenir relacions sexuals forçades. També tenen més probabilitats de patir complicacions donat que el seu organisme és més fràgil.
No només l’avortament clandestí mata les dones, sinó que també malmet la seva salut, sovint de manera irremeiable: infeccions cròniques, lesions d'òrgans interns com a resultat de la inserció d'objectes estranys a la vagina, esterilitat. Seqüeles com aquestes continuen sent corrents als països en vies de desenvolupament.
No passa el mateix en la majoria dels països industrialitzats. Tanmateix, són preocupants les dades segons les quals 400.000 avortaments practicats a l’Europa de l’est presenten riscos sanitaris, segons l’OMS. Entre un 8 i un 16% de les dones tenen complicacions postoperatòries.
A. D.
(1) Anna Glasier, Metin Gülmezoglu, George P. Schmidt, Claudia Garcia Morena, Paul FA Van Look, “Sexual and reproductive health: a matter of life and death”, The Lancet Sexual and Reproductive Health Series, Londres, octubre del 2006.
(2) Wordh Health Organisation (WHO). “Unsafe abortion, Global and regional estimates of the incidence of unsafe abortion and associated mortality in 2000”, Ginebra, OMS, 2004.
(3) David A. Grimes, Janie Benson, Susheela Singh, Mariana Romero, Bela Ganatra, Friday E. Okonofua, Iqbal H Shah, “Unsafe abortion: the preventable pandemic”, The Lancet Sexual and Reproductive Health Series, octubre del 2006.
|
Comentaris
|
|
|
A Itàlia, un periodista conservador acaba de proposar la idea d'una “moratòria sobre l'avortament”, mentre que un diputat de Forza Italia, el partit de Silvio Berlusconi, ha presentat una moció parlamentària per discutir la llei que despenalitza la interrupció voluntària de l'embaràs (IVE). A Europa, les tesis dels antiIVG experimenta una recuperació d'influència. Als Estats Units paren l'orella de la Casa Blanca. I la degradació dels sistemes de sanitat pública contribueix a posar en perill el dret de les dones a decidir la seva maternitat.
Per ANNE DAGUERRE
Investigadora a la Universitat de Middlesex, Londres, i investigadora associada al CERI, Ciències Polítiques, París.
|
|
|
|
Cada mes, sis dones moren de violència conjugal, a França
No és del desconegut, del que les dones han de tenir por. Molt sovint, són apallissades, violades o mortes pel seu company. Si ve d’un entorn acomodat, el criminal és tractat amb benevolència pels mitjans. Si ha sorgit d’un estrat desfavorit, i encara més d’una família immigrada, l’estigmatització és de rigor. No obstant això, la violència afecta les dones dels barris bons igual que les de les perifèries. Rebutjar examinar-ne les causes contribueix a perpetuar-ne el fenomen.
Per Mona Chollet*
Article traduït per Rut Jou
Quan es troben, li prohibeix continuar treballant. La força a tenir un nen, després, quan queda embarassada, la vol obligar a avortar. Li imposa la presència de les seves amants, però li prohibeix tenir-ne. Quan fuig i intenta refer la seva vida amb un altre home, la troba i “l’apallissa amb sang”... La lletania espantosa d’abusos relatada per Tarita, la vídua tahitiana de Marlon Brando, a la seva autobiografia recentment publicada, no ha impedit a les revistes que en publicaven unes fulles titular: “El meu amor boig amb Brando (1)”. Ningú no dubta que si l’actor hagués estat una mica més bru, s’haurien afanyat a adreçar-se a la desgraciada Tarita a la secció més propera de Ni Putes ni Submises.
Quan una dona és maltractada o morta pel seu company o excompany, o per un pretendent rebutjat, la interpretació de l’acte depèn de la pertinença cultural del culpable. A l’octubre del 2004, la mort a cops de pedra de la jove marsellesa Ghofrane Haddaoui, per part d’un menor al qual havia, sembla, rebutjat les insinuacions, va suscitar un inici d’acceleració mediàtica quan va circular el terme lapidació– “La meva filla ha estat lapidada”, titulava així France-Soir (2). “És difícil no pensar en la lapidació que encara es practica en els països que apliquen la xara” comentava també la revista Elle en el seu editorial (3), indignant-se que un crim així tingués lloc a França, i queixant-se, amb raó, que calgués “encara, i sempre, i incansablement, lluitar per la dignitat de les dones, contra les violències que se’ls fan”. El setmanari sobreentenia així que només els estrangers o els nens immigrats eren susceptibles de no tolerar “les nenes massa lliures o massa boniques, que volen viure com els sembla, que saben oposar-los resistència i dir-los que no”, i que només, en aquest país, maten les dones. No obstant això, quan Libération, basant-se en els lliuraments de l’Agence France Presse, va comptabilitzar les morts de dones pel seu company durant el mes de juliol i agost del 2004, es va mostrar que l’assassí era d’origen estranger en només dos casos de vint-i-nou (4). Aparentment, no hi ha cap oportunitat per aquestes vint-i-set mortes anònimes de tenir els honors d’una editorial d’Elle.
Crim passional o crim ordinari
Amb el seu èxit mediàtic, l’associació Ni putes ni Submises, nascuda el 2003, ha contribuït a acreditar la idea que la violència envers les dones no existia només a les perifèries, ni s’explicava per la cultura dels homes joves d’origen magribí. La feminista Christine Delphy, l’antropòloga Christelle Hamel, i també els sociòlegs Laurent Mucchielli (5), Nacira Guénif-Souilamas i Eric Macé (6), han analitzat aquesta instrumentalització del feminisme amb fins d’estigmatització incrementada d’una població. “De víctimes, les habitants de les ciutats esdevenen acusades, pel bé més gran dels decisors que han deixat degradar la situació social”, denuncia també el politòleg Hicheme Lehmici (7).
Dirigida per Horia Kebabza (8), una investigació sociològica dels habitants del Mirail, a Tolosa, ha sabut tractar, no obstant això, els problemes específics que es plantegen entre sexes a les perifèries, unint-los al sexisme ambient en el conjunt de la societat, i prohibint tot essencialisme dubtós. S’hi veu com la monofuncionalitat de l’espai en la ciutat tendeix a reduir per complet un espai privat (una de les entrevistades narra que va a comprar el pa en pijama), el que afavoreix el control dels comportaments pel veïnatge; com la xafarderia esdevé l’única diversió a l’enuig que regna, i la reputació, l’única manera de distinció accessible per a una població amb mal reconeixement. Amb l’afirmació d’una virilitat exacerbada, els homes joves intenten compensar la seva relegació social i econòmica.
|
|
|
El paper de les LLARS D’INFANTS a Europa
A França, la penúria de les guarderies assoleix un nivell tal que els grups privats comencen a olorar el negoci. Mentre el Govern i les col·lectivitats locals en poden finançar la construcció i l’equipament al voltant d’un 80%. Sovint, són aquestes dones que, davant els problemes per atendre els nens, estan obligades a abandonar, almenys parcialment, la seva feina. De totes maneres, la pressió és menys forta a França que al Regne Unit o Alemanya.
Per Anne Daguerre*
Article traduït per Rut Jou
Contràriament al que es pot pensar, la conciliació entre vida familiar i vida professional continua essent un dilema per a les dones en edat de procrear a l’Europa occidental. Segons un estudi de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) (1), la seva participació al mercat de treball depèn directament de les seves responsabilitats familiars. Al país on l’estat inverteix poc en l’acollida de nens, la maternitat segueix essent un obstacle per a l’entrada o el manteniment en el mercat de treball per a les dones d’edat entre vint-i-quatre i vint-i-nou anys. I aquesta inversió està íntimament lligada a les percepcions del paper de les dones —mares o treballadores— en els diferents països europeus. Aquests es poden classificar en dos grups.
En el primer, que inclou Alemanya, Suïssa, els Països Baixos i el Regne Unit, guardar els nens es tracta com un afer privat. Les dones són, en primer lloc, valorades pel seu paper tradicional de generadores i guardianes de la llar. Al Regne Unit, l’informe Beverdige (1942), que es troba en la base del sistema social de postguerra, considera que les dones poden treballar abans del naixement dels nens però, després, la seva responsabilitat principal consisteix a ocupar-se de la seva progènie. L’informe no fa cap menció a una inversió pública en les estructures de guàrdia com ara llars d’infants o escoles de pàrvuls.
Aquest consens es basa en la idea de la potència maternal en la relació amb el nen que no s’hauria de confiar a estranys. Segons les teories sobre l’educació de l’època, i sobretot els treballs del psiquiatra John Bowlby (2), la privació maternal (maternal deprivation) comportaria al nen patologies mentals com l’ansietat, la depressió, el desenvolupament de comportaments asocials. D’aquest fet sorgeix el subequipament col·lectiu en matèria de cura dels nens. Malgrat aquestes dificultats, la taxa d’activitat femenina ha continuat augmentant, passant d’un 49% a un 69% entre el 1959 i el 1999, però un 41% de les que tenen un nen treballen a temps parcial —un 61% de les que tenen dos nens.
|
|
|