|
(4 d’abril de 2003)
En un any, de 2001 a 2002, el nombre “d’actes racistes” s’ha multiplicat per quatre, i el dels “actes antisemites” per sis, aquests últims representen des d’ara un 62% del total. En quant a les “amenaces racistes”, gairebé s’han triplicat, les amenaces antisemites quadruplicat (són un 73% del total) (1). Aquestes són les dades principals de l’informe anual de la Comissió Nacional Consultiva dels Drets de l’Home (CNCDH), fet públic el 28 de març de 2003. Aquestes xifres, precisa, estan basades en les estadístiques de la informació general del ministeri de l’interior.
|
|
|
Després d’haver analitzat dues setmanes d’informació Americana tot “codificant” cada una de les 393 “fonts” enquestades pels diaris del vespre de ABC, CBS, NBC i PBS (el canal públic), l’organització d’anàlisi i crítica dels mitjans Fairness & Accuracy in Reporting (FAIR) ha finalitzat: “En el transcurs de la crisi iraquiana, les “networks” serveixen de megàfon pels punts de vista oficials (1)”. L’estudi de FAIR s’ha realitzat durant un període marcat per la intervenció del Sr. Colin Powell davant les Nacions Unides, el passat 5 de febrer. El moment estava ben escollit ja que durant aquestes dues setmanes, l’opinió i els governs del planeta han debatut en efecte la possibilitat d’un recurs immediat a la força armada contra Iraq.
|
|
|
El 6 de febrer de 2003, el Senat francès adoptava, una primera lectura, un projecte de llei que reprimeix l’activitat de mercenari, dipositat a principis de l’any 2002 pel govern precedent. En aquest registre, els “gossos de guerra” de les dècades passades s’han substituït per empreses privades de seguretat que es mouen sense control i pel Pentàgon – de Bòsnia a Colòmbia, de Burundi a Kuwait.
Per Pierre Conesa *
|
|
|
Fins avui, els Estats Units han fet que la resta del món financi la seva creuada. Aquesta real excepció econòmica, havia contribuït a la seva prosperitat, arriba a la seva fi? La ràpida alça dels costos de guerra afegida a l’endeutament públic i als desequilibris de la seva economia comencen a preocupar fins i tot als mercats financers.
Per Frederic F. Clairmont *
|
|
|
Des de finals de març, els britànics han començat a preocupar-se pel cost de la seva participació a la guerra, xifrat en 14,7 mil milions d’euros. El president americà, ha demanat al Congrés una ampliació de 74,7 mil milions de dòlars. Al 2004, les despeses militars dels Estats Units superaran les de la resta de països del planeta.
Per Ibrahim Warde *
|
|
|
Després dels primers bombardeigs, alguns mitjans occidentals han donat per mort o ferit al Sr. Saddam Hussein. El 24 de març, pronunciava un discurs per la televisió iraquiana! Un rumor que s’inscriu en una llarga llista d’informacions arriscades.
Per David Baran *
|
|
|
|
Les instal·lacions petrolieres del sud d’Iraq estan controlades a partir d’ara per les tropes americanes i britàniques, i els avituallaments de petroli a partir del Golf continuen amb la seva normalitat. Contràriament a una idea llançada de que l’or negre es troba al cor de la guerra, les grans multinacionals del petroli no troben en l’origen d’aquest conflicte.
Per Yahya Sadowski *
|
|
|
“La SDN ha mort, visca l’ONU!”. Són els mots amb els quals el britànic, lord Cecil, un dels animadors més fervents de la Societat de les Nacions, comentava la seva dissolució, a l’abril de 1946. Però el president de la seva assemblea, el noruec, Karl Hambro, havia declarat : “No ignorem que sovint hem pecat de coratge moral, que sovint hem dubtat quan hauríem d’haver actuat, que a vegades hem actuat quan hauria estat intel·ligent dubtar”. En canvi, pel flamant, Joseph Paul-Boncour, representant de França, la SDN no ha fallat; eren els governs els que no havien sabut elevar-se per sobre dels seus interessos particulars. I anomenar els “èxits” del principi: prevenció de conflictes als Balcans, ajuda a la reconstrucció de l’economia austríaca, fonaments d’una política real de desarmament...
|
|
|
Entre 1916 i 1922, l’Imperi Otomà i les seves fronteres van ser objecte d’intenses negociacions entre francesos i britànics. Després de 1918, els Estats Units es van proposar com a àrbitres, en nom del “dret de les persones”. Malgrat tot, en cap moment, no van consulta realment a les poblacions locals. La divisió territorial va ser fragilitzada de manera duradora.
Per Henry Laurens *
|
|
|
Just abans de l’inici dels bombardeigs, el Pentàgon ha anunciat que posaria a punt una súper bomba anomenada “termobàrica”, la més forta que s’ha fet mai. La seva germana petita es va utilitzar a Afganistan, al 2002. El Pentàgon calcular provar-la bé a escala natural d’altres armes noves, com la bomba de microones, “l’e-bomba”, apta per destruir les xarxes d’ordinadors i presumptament “no letals”.
Per Karyn Poupée *
|
|
|
Mentre que les forces angloamericanes continuen la seva avançada cap a Bagdad, els “grans de sorra” no paren de clavar la formidable màquina de guerra desplegada a Iraq per acabar amb el president Saddam Hussein. En moltes ciutats, els combatents resisteixen als invasors: les tropes americanes no són rebudes com a alliberadores; un sentiment patriòtic més que el suport al règim, anima a molts iraquians. La Casa Blanca ho reconeix, el conflicte podria durar més temps del previst. Les riscs d’un desastre humanitari, agreujat per la magnitud dels bombardeigs, que s’han intensificat a les principals aglomeracions, susciten una gran emoció internacional. Per tot el món, l’opinió condemna d’aquesta guerra d’agressió i les manifestacions es multipliquen per confirmar l’amplitud del revés diplomàtic a Washington. Durant llargs mesos, els Estats Units han intentat convèncer a les Nacions Unides que donin el seu aval a l’estratègia guerrera del president George W. Bush. Malgrat tot els esforços mantinguts, malgrat totes les múltiples pressions als seus aliats, Washington ha fracassat. Un fracàs que tindrà greus conseqüències per l’ordre internacional.
Per Pau-Marie De La Gorce *
|
|
|