Fi de fuga de dos bandits llegendaris
Butch Cassidy i la seva banda salvatge van saltar a les pàgines dels diaris dels Estats Units a les acaballes del segle xix. Se’ls acusava d’atacar els bancs per finançar la revolució anarquista. La banda va ser delmada, però Butch i el seu amic Sundance Kid van aconseguir fugir i entrar d’aquesta manera a la llegenda. Hollywood li va dedicar, el 1969, una pel·lícula que es va fer cèlebre, que situa la fi de la seva fuga a Bolívia. Aquí, l’escriptor Luis Sepúlveda demostra que és fals, que va trobar les seves passes i les del seu perseguidor implacable, el xerif Martín Sheffields, al fons de la Patagònia argentina.
Pel nostre enviat especial Luis Sepúlveda*
Article traduït per Rut Jou
Érem al sud de l’Argentina, prop d’El Bolsón, una ciutat pintoresca al límit de les províncies de Río Negro i Chubut. El vent feia inclinar els pollancres gegantescos que rodegen el cementiri, i el seu fullam formava una cúpula immensa protectora de pau pels que reposaven allà, gent que alguna vegada van arribar al sud plens de somnis, ambicions, esperances, plans, amors, odis, de materials elementals que forgen el breu pas per la vida. Van arribar de tot arreu amb els seus costums i el seu llenguatge, i aquí van acabar, en un cementiri oblidat, escombrat pel vent, units en la quietud subterrània i per l’idioma universal de la mort.
Un home amb una cigarreta penjant dels llavis ordenava algunes flors resseques prop d’una sepultura.
— Ens van dir que aquí hi ha enterrat Martín Sheffields.
— El xèrif. Per aquí hi ha aquest mala bèstia —va comentar.
Era un tipus d’edat indefinible, el seu rostre colrat pel vent i el sol podia tenir qualsevol edat.
— Sap quina és la tomba? —vaig insistir.
— Ho sé, però s’hi ha d’acostar amb cura perquè a aquell bastard el van enterrar amb dos revòlvers a les mans, i si està de mal humor ens rep a trets —va respondre mentre començava a caminar.
El vam seguir passant entre tombes de polonesos, italians, gallecs, jueus, russos, gal·lesos i també criolls.
|