Per José Kagabo *
Cada any, el setè dia del mes d’abril, Rwanda commemora el genocidi d’aproximadament un milió de tutsis i hutus de l’oposició entre l’abril i el juliol del 1994 (1). No obstant això, abans de convertir-se en objecte de memòria, aquest genocidi va ser discutit en la seva mateixa realitat, una negació destinada a acusar la legitimitat del nou poder rwandès: una coalició de membres del Front Patriòtic Rwandès (FPR) i dels representants dels partits que s’oposaven a la solució final. En efecte, algunes potències europees van intentar imposar a Rwanda una sortida de la crisi negociada, entre els vencedors de la guerra de 1990–1994 (l’FPR i el seu exèrcit procedent d’Uganda) i els representants del règim derrocat i responsable del crim. Un any després dels fets, encara es parlava de matança indiferenciada, o de doble genocidi.
També, en aquest context d’incomprensió, el primer aniversari del genocidi es va celebrar en la confusió, fins al punt que l’elecció de la data es va sotmetre a una discussió: el 6 d’abril, data de l’inici dels assassinats, però també de la mort del president Juvénal Habyarimana, o el 4 de juliol, data oficial de la detenció del genocidi gràcies a la intervenció armada de l’FPR. En realitat, aquest debat dissimulava una postura major: calia o no associar les víctimes tutsis i hutus en el mateix record? En escollir el 7 d’abril, s’incloïa la memòria d’aquests últims. Aquest fet simbòlic permetia, a més, saldar (com a mínim virtualment) la nova èpica governamental, en la qual el president de la República (el Sr. Pasteur Bizimungu), el primer ministre i els ministres d’Afers Estrangers, de l’Interior, de la Informació, eren hutus, els tutsis sobretot estaven destinats a guardar el control de l’exèrcit, sobretot el Sr. Paul Kagame, vicepresident i ministre de Defensa.
|