Una Espanya neoliberal i atlantista
El Sr. José María Aznar, designat per primera vegada a la presidència del Govern espanyol al març del 1996, que actualment té cinquanta-un anys, havia decidit retirar-se de la vida política a l’inici de les eleccions legislatives el 14 de març passat. Havia de deixar les seves funcions a la cimera d’un trajecte que molts consideraven com un èxit indiscutible. Alguns presentaven també el Sr. Aznar i el seu Partit Popular com els grans models per a les dretes europees. A més, totes les enquestes d’opinió donaven com a guanyador a les eleccions el seu successor designat, el Sr. Mariano Rajoy. Els atemptats de Madrid i les manipulacions de la informació efectuades per les autoritats van provocar un sobresalt als ciutadans, que van preferir el candidat socialista, el Sr. José Luis Zapatero, mentre el Partit Popular era severament sancionat. El Sr. Aznar va deixar el poder en condicions especialment amargues. Els seus partidaris ho troben injust a causa dels bons resultats obtinguts, en especial, en el camp econòmic. Ho posen per davant en el balanç. Però quin és precisament?
Per José Vidal Beneyto *
Els vuit anys de govern d’Aznar corresponen amb la fidelitat a l’opció política atlantista i al model liberal conservador que, en el seu segon govern en què disposa de majoria absoluta, es radicalitzen i extremen. El tret més característic del que ha passat, en l’àmbit econòmic, que és on se li atribueixen més triomfs, és el finançament, des d’una opció conservadora, de la vida econòmica. Espanya en aquest punt segueix la tendència general de les economies occidentals però a un ritme i una intensitat excepcionals. La incorporació espanyola als mercats financers, el creixement i la internacionalització de la Borsa de Madrid són impressionants i Aznar completa la transformació d’una economia real de volums mitjans en una economia financera agressiva i voraç, el que es tradueix en un creixement superior a la mitjana comunitària, que en els darrers anys es manté en un 2,3% mentre França i Alemanya amb prou feines s’allunyen del 0.
Aquesta transformació es dóna en el marc d’equilibri pressupostari que exigeixen els preceptes de Maastricht: inflació controlada, dèficit inferior a un 3% i deute per sota del 60% del producte interior brut (PIB). Aquests triomfs no es deuen, no obstant això, exclusivament a les virtuts del model aplicat, però sí a dues injeccions massives de capital que no es repetiran amb el seu successor socialista, el Sr. José Luis Rodríguez Zapatero.
|