Tota ferida és una mena de cor secret i dolorós. És el que permet la bellesa d’imposar-se com una evidència. La ferida de Mehdi Charef no és ni única ni solitària, perquè la va anar traçant la història d'un país ferit per una guerra tan horrible com incomprensible. Feia falta l'ull d'un nen, la seva amistat i els conflictes amb d’altres nens, per a què aquesta tragèdia pogués ser anomenada, escrita, mostrada. El cinema té aquesta màgia, la de tornar els fluxos de la història sense perdre gens la complexitat del temps i dels homes.

Un nen algerià recorda, el nen captiu de l'adult, i conta l’amistat amb el fill dels veïns, francès. Però aquesta història passa en una època i en una escena en què els homes feien la guerra clàssica i artesanal. Els destins seran destruïts, d'altres separats, els morts de cada dia es convertiran en pedra i argila als djebels, als carrerons de l'Alcassaba, i els ulls cruels i nítids de lucidesa veuran el que la seva memòria recordarà per sempre.

Inclús els nens prenen partit, com els seus pares, de la fatalitat que sovint és més forta que la voluntat i la raó. Els costa comprendre-ho. Els dos nens, Ali i Nico, s’endinsen en aquest infern quotidià que pertorba els seus jocs i els seus projectes. Entre ells, el de construir una cabana al bosc. Tots dos hi ha posat el seu granet d’esperança. Però ben aviat se’ls contagia l'odi. Una simple i petita bandera algeriana en aquesta cabana provocarà la ruptura i la incomprensió. "Aquesta cabana és meva! Jo també l'he construïda! No és només teva!", crida Ali.

Jocs de nens convertits en símbols polítics. El cineasta ha privilegiat la mirada d'aquests nens. La seva pel•lícula no és ni un passar comptes ni una compilació de records melodramàtics. És una obra d'art, una pel•lícula que parla de la por, de la traïció, de la mort i de la resistència. Són temes universals, i el talent de Mehdi Charef és la virtut de parlar-nos de la seva ferida secreta amb veritat, la qual cosa transporta l’espectador a d’altres tragèdies que la humanitat no s’ha estalviat en els darrers cinquanta anys.

Mehdi Charef es limita a l'any decisiu de 1962, en què Algèria quedarà amputada, de fet, d'una part de la seva població, en què agafarà les regnes del seu destí, però amb mans armades i d’altres drames, d’altres misèries que s'acarnissaran amb aquesta terra mediterrània que no ha deixat de patir.

Aquesta pel•lícula és important perquè forma part de l’univers d’obres que es fan fora d’un sistema que es preocupa ben poc per la veritat i per la humanitat i per a qui aquesta veritat és vital. Mehdi Charef conta una part de la seva infantesa. No ens diu més que allò que ha viscut i que recorda com una esquerda al cor, una ferida a l’ànima que és la veritat d'Algèria i de França. No es limita a imatges senzilles, precises, als diàlegs directes i a les essències dels detalls per a fer-nos partícips d'aquesta infantesa que ha perdut, que li van confiscar perquè l'època era aterridora.

És important que aquesta pel•lícula hagi estat produïda per una productora francesa, per una dona creadora de projectes, Michèle Ray-Gavras, militant d’un cinema que vol reparar la realitat a poc que pugui, atorgar-li una part d'existència, sobralles, moments, ni que sigui en flaixos com el cas de “Cartouches gauloises” (Els cartutxos gals).

Entre l'imaginari de França i el d'Algèria hi ha una vela, pesada, espessa, gairebé un mur de formigó. El contenciós hi és en els fets, en les memòries i en els pocs polítics que tenen el valor d'alçar aquesta vela i de sanejar la situació. Mentre aquesta memòria comuna no s’entengui, els malentesos persistiran entre els dos pobles. I són els desposseïts, la gent modesta, immigrants o gent de pas, els que paguen aquest deute d'insomni i els records dolorosos.

El cinema ajuda a retrobar els éssers humans. La pel•lícula de Mehdi Charef és emocionant, ens fa caure algunes llàgrimes perquè tots nosaltres hem estat nens i perquè el talent del cineasta ens ho ha fet recordar amb imatges impactants i subtils a la vegada.

La pel•lícula emociona també les masses algerianes. No és partidista. No és ideologia. És la bellesa dels sentiments naixents interromputs dels nens i els seus jocs d’una guerra horrorosa. És una pel•lícula que parlarà també als nens de Sarajevo, de Kosovo, de Palestina i d'altres indrets on els homes distribueixen la mort com si fossin caramels durant un matí.

Per totes aquestes raons, cal veure la pel•lícula de Mehdi Charef i sobretot s’ha d’ensenyar a les escoles i els col•legis de França i de l'altra banda. I és que una enquesta revelava, quan es visualitzava l’ascens del Front Nacional a França, que més d'un 40% dels joves de 20 anys ignoraven que hi havia hagut una guerra entre Algèria i França entre 1954 i 1962!


Tahar Ben Jelloun

Ha sortit finalment en DVD una de les principals obres mestres de Jean-Luc Godard, Histoire(s) du cinéma: és el retorn sobre un dels majors creadors del nostre temps, que no és altra cosa que l’"enfant terrible" de la Nouvelle Vague. Un cineasta per a qui l'art és també un combat, una permanent insurrecció.

Per GUY SCARPETTA
Escriptor. Autor, entre d’altres, de «La impuresa» (1985), «L'Edat d'or de la novel·la» (1996) i «Variacions sobre l'erotisme» (2004).

Per LIONEL RICHARD *

* Historiador, autor, entre d'altres de Le Nazisme et la culture (Complexe, Bruxelles, 1992) et L’art et la guerre (Flammarion, Paris,1995).


Per celebrar el vintè aniversari de la revolució mancada de 1905, la Comissió d'Estat soviètica encarregada de les commemoracions va tenir la idea de fer realitzar una pel·lícula. Els seus membres es van dirigir al jove col·locador en escena russa Serguei el Sr. Eisenstein que acabava de realitzar, l'any anterior, un llargmetratge molt observat, els carrega. Eisenstein so'ho disposava de quatre mesos per escriure, a fer i pujar la pel·lícula. Va reduir doncs la seva situació inicial, copiadora " monografia d'un temps " escrit en col·laboració amb Nina Agadjanova, centrant l'acció en un episodi i un només : el motí dels mariners d'un vaixell de guerra en Mar Negre, a prop del port d'Odessa, el 27 de juny de 1905.

Aquestes últimes setmanes, la premsa francesa s'ha mostrat unànime per saludar la reobertura de la Cinemateca francesa 51 carrer de Bercy, a París, en un edifici a les línies futuristes de l'arquitecte Frank Gehry. Aquesta instal·lació a Bercy, en la indiferència dels mitjans culturals, és el resultat lògic de la llarga agonia de la cinefilia francesa, que seguirà sent amb tot una u'nica pàgina en la història cultural del país.

Per Philippe Person *


Inaugurada el 26 de setembre de 2005, el matí pel Ministre francès de cultura Renaud Donnedieu de Vabres, la nit pel cineasta americà Martin Scorsese, la Cinemateca, amb els seus 14.000 metres quadrats, la seva nova moqueta, i un personal de recepció molt impersonal tirant, sota els aplaudiments d'un aréopage brillant i elegit, en la modernitat cultural.

Zoom sobre un pla social

Quan va assabentar-se del tancament programat de la fàbrica Epéda de Mer, Luc Decaster es va trobar amb els seus empleats. Una camera, un camerògraf, així com també un enginyer de so i la mala passada ja estava feta. No hi havia necessitat d’esperar a haver convençut un productor o un difusor audiovisual per llançar la pel·lícula. Gràcies als “instruments democràtics” del vídeo, el cinema directe ha recuperat en aquests darrers anys el paper que li havien donat les cameres de 16 mm en els anys seixanta. I a més, el cost d’una pel·lícula d’aquestes característiques –almenys el rodatge- és molt més reduït actualment que a l’època dels Jean Rouch, Chris, Marker i Pierre Perrault. Sense comparar Rêve d’usine (1) amb les pel·lícules d’aquests il·lustres documentalistes, però en queda un cert esperit. Per exemple, el cineasta ha renunciat a una durada estàndard, a un comentari en veu en off i al didactisme dels pseudo documentals creats per ser projectats a la petita pantalla.