Cap a una societat estalviadora i solidària
El desenvolupament, doctrina oficial de les organitzacions internacionals, encara que sigui durador, s’ha assimilat per part d’alguns economistes al creixement i als seus costos. De totes maneres, abans no s’hauria de treballar en una dissociació de tots dos? En efecte, la consigna de decreixement només es pot aplicar, alhora, als països pobres desproveïts de l’essencial, i als països rics. Aquest debat, que travessa el moviment altermundista, porta a una crítica necessària de les relacions socials capitalistes.
Per Jean-Marie Harribey*
Article traduït per Rut Jou
El desenvolupament durador o sostenible, doctrina oficial de les Nacions Unides, se suposa que ha d’assegurar el benestar de les generacions presents sense comprometre el de les generacions futures (1). És un salvavides a què s’aferren tots els governs fervents partidaris i proveïdors de l’agricultura intensiva, els caps d’empreses multinacionals que malbaraten els recursos, abocant a l’ambient sense vergonya les seves deixalles i noliejant vaixells deixalles, les organitzacions no governamentals sense saber què fer i la majoria dels economistes presos en flagrant delicte d’ignorància de les obligacions naturals.
No obstant això, el programa del desenvolupament durador està fixat a un vici fonamental: la continuació d’un creixement infinit que se suposa que és compatible amb el manteniment dels equilibris naturals i la resolució dels problemes socials. “Per això el que necessitem és una nova era de creixement, un creixement vigorós i, alhora, socialment i ambientalment sostenible” (2), enunciava l’informe Brutland. Ara bé, aquest postulat es basa en dues afirmacions molt fràgils.
|