Treballar més per guanyar més. Tan senzill com un eslògan electoral que, molt involuntàriament, és un fidel reflex de la realitat francesa: el poder adquisitiu dels treballadors de la part baixa de l'escala, i també de bona part de les capes mitjanes, és notòriament insuficient. Una constatació que fins avui s’ha negat.

Però la idea de treballar més per guanyar més no està exempta d’irrealisme i falsedat. Per a què així fos, caldria ignorar el món de l’empresa i creure (o deixar creure) que un treballador pot guanyar més fent hores extres: són els caps de les empreses els que disposen del domini del temps dels treballadors, tret d’algunes excepcions que s’han guanyat amb molts esforços.

El fet que un treballador decideixi treballar més hores no li garantirà de guanyar més diners. En efecte, en moltes empreses els treballadors poden fer fins a 44 hores (fins i tot 46 hores) durant diverses setmanes i... 16 hores o menys durant altres diverses setmanes sense que puguin decidir els períodes de treball. El que compta és que al cap de l'any el treballador hagi totalitzat 1607 hores. El treball suplementari, doncs, ja no equival a una paga suplementària; això ha provocat la caiguda del poder adquisitiu, particularment entre els obrers i els tècnics de la indústria així com entre els treballadors del comerç.

Aquest sistema, anomenat "anul·lació del temps de treball", que era una històrica reivindicació patronal, va iniciar-se a començament dels anys 1990 abans de ser generalitzat per les lleis Aubry de reducció del temps de treball (RTT) de 1998 i 2000. No sorprèn que la instauració de les 35 hores fos sentida per aquests treballadors com una regressió. I a més perdien, de passada, temps de pausa i/o de preparació... Al capdavall, treballen poc menys que abans, però cobren molt menys i es consideren menys amos del seu temps. Un èxit total. Tanmateix, contràriament al que se s’accepta normalment, la causa no és la reducció del temps de treball sinó la seva aplicació. La substitució del pervers sistema d'anul·lació donaria una mica d'aire als treballadors, sobretot als de la part baixa de l'escala.

Una vegada consumades les 1607 hores anuals, amb la flexibilitat necessària, els empresaris poden imposar a cada treballador 220 hores suplementàries l’any per la gràcia, aquest cop, de la llei Fillon de 2003. Una manera a penes oculta de tornar a la setmana de... 39 hores. Evidentment cal pagar un suplement, teòricament fixat en un 25% per a les societats de més de 20 treballadors, excepte acord d'empresa que permet reduir-lo a un 10%. Quan es descobreix el xantatge a la feina i la relació de les forces sindicals, també es descobreix l’estat del lloc de treball. En les empreses de menys de 20 persones, són el 10% dels llocs. Així, a un treballador que cobra un salari mínim (Smic) per 39 hores li tocaria, a més, una prima de... 3,30 euros la setmana (menys les cotitzacions socials[1]). Somiar amb aquests excedents posa de relleu, com a mínim, una estafa intel·lectual, i en el pitjor dels casos un alt grau de cinisme.

De fet, aquestes propostes apunten a fer acceptar una rebaixa de la llei sobre la RTT. Sobre el paper, la barrera continua fixada en les 35 hores. En la realitat és el retorn a les 39 hores amb més flexibilitat i intensificació del treball, ja que el patró predica el manteniment dels avantatges aconseguits, sempre que es tracti dels seus. Una vegada més, els assalariats pitjor remunerats en són els primers afectats.

La supressió de les cotitzacions sobre les hores suplementàries constitueix un altre joc de mans. D'una part, les cotitzacions anomenades patronals ja es redueixen a la porció convenient per a tots els salaris iguals o inferiors a 1,6 vegades el Smic (o sigui 1576 euros, la qual cosa equival a un de cada dos assalariat!). El benefici no sembla massa evident. D'altra banda, les de l'assalariat anirien, doncs, directament a la seva butxaca en lloc d'alimentar la caixes de l’assegurança de salut, d'atur i de jubilació. En altres paraules, pagaria el seu propi augment de salari en detriment del que li pertocaria per jubilació, malaltia o atur. Se li demana, en definitiva, que hipotequi el seu propi futur. Al capdavall, l'assalariat no n’obtindria cap benefici. I l'economia, tampoc, perquè són les cotitzacions dels actius laborals els que serveixen per a pagar els que en el mateix moment en són fora, del treball (malalts, aturats o jubilats). Si hi ha menys recursos dels que hi entren, hi ha menys a distribuir... i menys a gastar. No fa falta esmentar que en aquest cas no hi haurà cites de treball (llegiu l'article principal). Es despulla en Pere per a vestir en Pau tot repartint entre els que són pobres i els que ho són una mica menys.

Els posseïdors del capital, ells, mai no han ingressat tant. Entre 1991 i 2005, els dividends aportats als accionistes del conjunt de les empreses no financeres (tret de bancs i assegurances) s’han multiplicat per 2,25; durant el mateix període, el salari mitjà net ha augmentat de 6,6%[2]. Un primer reequilibri s’imposa, però no vindrà tot sol. L'Estat i els treballadors hi han d’incidir. Algunes mesures possibles serien condicionar les ajudes (19,8 mil milions el 2005 en nom del treball); modular les cotitzacions en funció dels balanços socials; i reformar la fiscalitat[3]… I repartint més equitativament la riquesa seria també possible produir més i de forma diversa, perquè alentint les cotitzacions de la rendibilitat immediata, els projectes a llarg termini avui abandonats (d'inversió, de recerca, de qualificació[4]) serien possibles i viables.


MARTINE BULARD

[1] El Smic és actualment de 8,27 euros brut l'hora. L'excedent per quatre hores de treball extres és igual al 10% de 8,27 multiplicat per 4, és a dir, 3,30 euros.
[2] Es tracta d'una mitjana dels salaris en euros constant, tenint en compte la inflació oficial. Llegiu «Evolution du salaire moyen annuel depuis 1951», Tableaux de l’économie française, Insee, París, 2006.
[3] Llegiu Frédéric Lordon, "Una mesura contra la desmesura de les finances, l’SLAM!”, Le Monde diplomatique, febrer de 2007.
[4] Entre 1999 i 2005, les 40 empreses franceses més grans van augmentar en un 71,4% els dividends que van pagar, mentre que van reduir les inversions en un 35,8%.

Un poder àvid de poDER

El president Zine El Abidine Ben Ali, al poder des del 1987, serà candidat a la seva pròpia successió, el 24 d’octubre. Ningú no dubta de la seva victòria. Només s’ha pogut presentar per a un quart govern de cinc anys gràcies a una revisió de la Constitució clarament discutida. Malgrat un pluralisme de façana, la repressió imposa el silenci a l’oposició anomenada democràtica, que, d’altra banda, està allunyada de la societat i afeblida per la seva desavinença.

Per Kamel Labidi*
Article traduït per Rut Jou

“Legitimar el cop de força contra la Constitució, que fa tirar endavant la presidència de per vida, reforçar els poders ja exorbitants del president i excloure de la competició els candidats creïbles i els veritables opositors”: així és com el Sr. Mustafa Ben Jaafar, secretari general del Fòrum Democràtic pel Treball i les Llibertats (FDTL), definia els objectius de les eleccions presidencials i legislatives que tindran lloc el 24 d’octubre a Tunísia.

El “cop de força” a què feia al·lusió aquest opositor afable, el partit del qual està legalitzat des de fa dos anys, però que continua sota gran vigilància policíaca, va permetre al poder fer aprovar per referèndum, el maig del 2002, una revisió de la Constitució. El que permet, sobretot al Sr. Zine El Abidin Ben Ali, franquejar la línia roja que li prohibia ser candidat a la seva pròpia successió al final del seu tercer govern. A partir d’ara pot representar-se tantes vegades com vulgui. Evidentment, l’edat límit de la seva candidatura s’ha passat de 70 a 75 anys, però això no pot, en un futur, constituir un obstacle infranquejable en un país on la cambra dels diputats té com a missió adoptar lleis sobre mesura per a l’artesà del canvi.

Va ser el mateix Sr. Ben Ali el que va escollir tant els seus propis adversaris en la cursa a la presidència com els diputats de l’oposició (1). A més, va ser ell qui va nomenar set dels nou membres del Consell Constitucional, a qui sobretot els pertoca la tasca de pronunciar-se sobre la constitucionalitat de les lleis i la validesa de les candidatures a la presidència de la República. Els dos altres membres són escollits pel president de la cambra dels diputats, la qual aplica literalment les instruccions del cap del partit al poder, l’Agrupació Constitucional Democràtica (RCD), que no és altre que... el Sr. Ben Ali.