Per Françoise Ploquin*
Article traduït per Rut Jou
Es mostra un sentiment de malaltia quan un francès usa l’anglès per demanar informació en un carrer de Florència, Sevilla o Coïmbra, sense parlar de Montevideo o Porto Alegre. O quan un hispanòfon o un lusòfon actuen de la mateixa manera a París. Aquesta actitud ignora el parentesc entre les llengües del sud d’Europa (i per tant de l’Amèrica Llatina) nascudes del llatí. Entre les llengües romàniques —francès, italià, espanyol, català, portuguès, romanès—, la intercomprensió no solament és desitjable, sinó que és possible i fàcil d’adquirir (1). La intercompresió és el fet d’entendre llengües sense parlar-les: cada un parla o escriu en la seva llengua, i entén o llegeix la de l’altre. Aquesta gestió, que no necessita cap coneixement previ del llatí, té la naturalesa de soldar un conjunt de països que pertanyen a la mateixa família de llengües, i que tenen interessos i cultures pròximes.
Per un locutor de llengua romana, les altres llengües de la família són immediatament més transparents que la resta. Passa el mateix amb els locutors de la família de llengües eslaves (rus, polonès, txec, serbocroat i búlgar) i per als de la família de llengües germàniques (anglès, alemany i holandès). Els escandinaus han entès bé aquesta noció de família de llengües, i des de fa molt de temps: un danès, un noruec i un suec s’entenen entre ells parlant cadascú la seva llengua. El costum d’ajudar-se en les semblances (utilitzant-les preferentment quan s’expressen) i l’estudi de les diferències sistemàtiques (coneixent les que no pertorben la comprensió) permeten als escandinaus comunicar-se fàcilment entre ells, i així existir com a comunitat. Així, després d’un segle, cada un d’aquests tres països ensenya a l’escola les bases de la gramàtica de les llengües dels dos altres.
Durant la darrera dècada, s’han dirigit recerques interessants sobre l’aprenentatge en la intercomprensió de les llengües romàniques. En el marc del programa europeu Lingua, s’han dirigit dos projectes, en relació amb equips d’altres països de llengües llatines d’Europa, que han permès moltes observacions i experiments: Galatea, sota la responsabilitat de Louise Dabène (Universitat Stendhal – Grenoble 3), i Eurom4, sota la direcció de Claire Blanche Benveniste (Universitat de Provença, Aix-Marsella). S’ha produït material, que avui s’hauria d’actualitzar i desenvolupar. Deixebles apassionats continuen el treball a Roma, Barcelona i Reims.
La Universitat danesa d’Aarhus, de clara experiència escandinava, va mostrar que es poden assolir els mateixos resultats en el grup de llengües llatines. A l’Argentina, una gran colònia italiana impulsa l’aprenentatge de llengües del Con Sud. A l’University of British Columbia (UBC) de Vancouver, el departament de francès, en pèrdua ràpida d’alumnat, va recuperar salut proposant la iniciació a les llengües romàniques... Els treballs dirigits amb equips d’estudiants voluntaris, però no especialistes (Eurom4), demostren que en seixanta hores un locutor d’una llengua romànica pot aconseguir llegir i entendre textos en tres de les altres llengües (llibres, enciclopèdia, articles de premsa). En la majoria de temes, no obstant això cal una mica més de temps per aconseguir una bona gestió de la comprensió oral (conversació, pel·lícules, ràdio i televisió).
|