|
La futura arquitectura de les xarxes com a base d’un nou ordre mundial està en joc, en darrer terme, en les negociacions intergovernamentals sobre l’estatut de la informació, de la comunicació i de la cultura. D’aquí ve la importància de la lluita sobre el sentit de les paraules; qui les controla, controla les eines mentals que organitzen i posen en marxa les normes, les categoritzacions, les nomenclatures, les percepcions i les interpretacions, les quals indueixen models d’acció, estratègics i polítics.
Per ARMAND MATTELART
Professor emèrit a la Universitat Paris VIII. Autor de «La Globalisation de la surveillance. Genèse de l’ordre sécuritaire», La Découverte, París, 2007 (propera aparició el setembre).
|
|
|
Per Regina Novaes*
Article traduït per Rut Jou
Religió i política no es barregen! Aquesta va ser una de les frases més sentides durant les eleccions municipals d’octubre–novembre del 2004 al Brasil (1). Va ser pronunciada moltes vegades per les autoritats religioses i pels candidats de totes les confessions, però és difícil de creure vist els titulars dels diaris i les revistes de les dues ciutats brasileres més importants, São Paulo i Rio de Janeiro: “L’evangeli segons els polítics” (Veja, juny de 2004); “La política en escena amb el pastor” (O Dia, 27 d’agost de 2004); “César Conde i Crivella usen el nom de Déu per atreure l’atenció dels electors” (IG, 26 d’agost de 2004); “Infàmia barreja en la seu evangèlica” (O Globo, 18 d’agost de 2004); “La guerra pels vots evangèlics” (O Dia, 11 d’octubre de 2004); “Bittar condemna la barreja de la religió amb la política” (O Dia, 11 d’octubre de 2004); “Guerra santa a la Baixada” (O Globo, 11 d’octubre de 2004).
No obstant això, al Brasil, la separació entre religió i política forma part de l’ideal republicà des de les acaballes del segle xx. A la història del país real, per contra, les instàncies de l’Església catòlica, les organitzacions evangèliques, els líders de les religions espiritistes kardecistes (2) i afrobrasileres sempre han tingut una influència en la política a partir dels seus llocs de culte i han participat en els acords electorals, amb diferències ideològiques sorprenents de totes maneres, gairebé un 100% dels brasilers es consideren fidels al Vaticà fins a l’inici del segle xx, l’hegemonia de l’Església catòlica era natural i no suscitava polèmica.
Cent anys més tard, el país catòlic més gran del món ja no és el mateix. Segons les estadístiques oficials, dècada rere dècada, l’Església ha perdut una part considerable del seu esplendor: el 1980, un 88% de la població es declarava catòlica; només eren un 73,9% el 2000. Es va operar una transferència de fidels en benefici dels corrents evangèlics, especialment pentecostistes (3). Fa deu anys, els evangèlics representaven 13,5 milions de brasilers (un 9,1%), ara són 26,2 milions (un 15,5%). Entre el 1990 i el 1993, al gran Rio de Janeiro, s’han fundat cinc nous temples evangèlics cada setmana...
Les esglésies pentecostistes van arribar al país a l’alba del segle xx, però la seva primera ona de creixement correspon a l’inici de la industrialització, als anys cinquanta, quan la ràdio era el principal mitjà per transmetre missatges. Durant les dècades dels seixanta i els setanta, les esglésies es van beneficiar de concessions audiovisuals atorgades per la dictadura militar. Aquestes concessions han perdurat, dissenyant l’estructura actual dels mitjans de comunicació. Cultes, testimonis i prèdiques poden ser seguits en directe a la ràdio. Les emocions que suscita la presència de l’esperit sant són difoses a la televisió, on es tracta simultàniament la Bíblia i els problemes de la vida real: atur, falta de diners, dificultats sentimentals, alcoholisme, droga i violència.
|
|
|
|
Estratègies de conquesta espiritual
A l’Amèrica Llatina, on l’Església catòlica perd el seu paper dominant, s’opera un moviment de fons: l’ascens de les comunitats evangèliques fonamentalistes i les esglésies pentecostistes populars. Sovint lligat, des de l’origen, a poderoses sectes conservadores del sud dels Estats Units, aquest moviment pot inquietar, des que es coneixen les implicacions polítiques i socials. De totes maneres, com en dóna testimoni el cas equatorià i brasiler, no constitueix un projecte monolític i coherent.
Pel nostre enviat especial Laurent Tranier*
Article traduït per Rut Jou
“La supervivència de la Confederació de les Nacionalitats Indígenes de l’Equador (CONAIE) està amenaçada. L’objectiu de la meva presidència és organitzar un replegament per consolidar la base del moviment”. Veu greu i gestos lents, Luis Macas no s’alimenta d’il·lusions. Figura històrica d’aquesta organització social creada el 1986 per lluitar contra totes les formes d’explotació i violència de la qual són víctimes els indis i que ha presidit des del 1990 fins al 1996, va ser escollit el desembre del 2004 per conduir, durant els tres propers anys, una veritable missió de salvament (1).
Al llarg de la dècada dels noranta, el moviment indi, representat gairebé en la seva totalitat per la CONAIE, va semblar volar de victòria en victòria. Els aixecaments del 1990, 1992, 1994, 1997 i 1998 li van permetre obtenir noves terres i d’entrada mitjans per al desenvolupament, però també rebutjar els augments de preu de l’energia i diverses mesures d’ajustament estructural exigides pel Fons Monetari Internacional (FMI).
Però, ben aviat, aquestes victòries van resultar limitades. Efectivament, els cinc milions de descendents dels pobles precolombins van adquirir una visibilitat, una força política i una dignitat en aquest petit país de tretze milions d’habitants. La constitució adoptada el 5 de juny del 1998, una de les més modernes del món en matèria de drets col·lectius (2), els reconeixia tota una gamma de prerrogatives essencials per a la seva supervivència cultural. Amb una opinió unànime, el racisme havia retrocedit i els indígenes havien alçat el cap. No obstant això, la seva situació econòmica i social és catastròfica. Mentre l’Institut Nacional d’Estadística i d’Informació estima en un 44% la proporció de pobres del país (disposant de menys de 2,64 dòlars diaris) el 2004, aquesta taxa assoleix entre un 80 i un 90% en el si de la seva població.
El portaveu dels humils
El gener del 2000, una vegada més, els indis desfilaven pels carrers de Quito. Centenars de milers, es manifestaven contra el projecte del president Jamil Mahuad de reemplaçar la moneda nacional, el sucre, pel dòlar americà. L’exèrcit hi va intervenir, però, en aparença, al costat del poble. El 21 de gener, els manifestants van prendre el Congrés i Mahuad va abandonar la presidència. Va ser reemplaçat pel vicepresident Gustavo Noboa... que va procedir també a la dolarització.
|
|
|