|
|
Pels enviats DOMINIQUE VIDAL i PHILIPPE REKACEWICZ
|
|
|
|
|
|
Un «Museu de la Tolerància», quin projecte tan bonic! Només un petit matís: el Centre Simon Wiesenthal (el cèlebre caçador de nazis recentment traspassat) té previst construir un edifici de vint-i-quatre plantes al bell mig de l'antic cementiri musulmà de Mamillah, a Jerusalem, per la insignificant suma de 250 milions de dòlars.
Aquest projecte ha obtingut, és clar, les autoritzacions pertinents del govern i de l'Ajuntament. Però els responsables religiosos musulmans parlen de violació flagrant dels seus drets. Sota mandat britànic (1922-1948) estava categòricament prohibit tocar aquest cementiri. Fins i tot la famosa llei israeliana de "béns abandonats" (1951) aprovada per a legalitzar l'expropiació de béns dels refugiats palestins, excloïa qualsevol confiscació de cementiris i mesquites superior a un terç.
Els musulmans han recorregut als "germans" de l'estranger. El cap del moviment islàmic va visitar Turquia el darrer novembre per mobilitzar el govern d'Ankara. La Lliga Àrab també ha protestat contra un acte que "afecta els sentiments profunds dels musulmans del món sencer."
Una disposició del Tribunal Suprem de la primavera de 2006 ordenava la suspensió de les obres fins que no es dictaminés una resolució a fons. Tanmateix, algun obrer encara s’amaga darrere els envans que dissimulen els treballs de portes enfora. Segons la premsa israeliana[1], els ossos de centenars de tombes haurien estat desplaçats i enterrats en un altre lloc. El Centre, a més, multiplica les pressions per obtenir el dret d'acabar la seva obra.
Mamillah (en àrab Ma'manou-llah, el refugi de Déu) és el més important dels cementiris musulmans de Palestina –el mateix que per als jueus representa el cementiri de les Oliveres. Segons la tradició, els companys del profeta Mahoma hi estarien enterrats, així com vuitanta combatents de l'exèrcit de Saladí. El cementiri va créixer en època dels mamelucs i dels otomans.
S'hi poden contemplar làpides adornades amb inscripcions de gran valor, però també un maqam. El maqam és un petit lloc sant d'una estança destinat a l'oració situat damunt la tomba d'un just –en aquest cas la d'un dels companys de l'Emissari de Déu. Ja que les autoritats van prohibir-ne el manteniment als responsables musulmans (es troba a la part israeliana de la ciutat després de la guerra de 1948), ara té un aspecte brut, ple de sacs de ciment i pintat amb grafits.
“Aquest fet embrutarà la imatge de la ciutat de Jerusalem, de l'Estat d'Israel i del poble jueu", protesten en una carta cent professors i investigadors israelians de renom, entre els quals cinc guanyadors del prestigiós Premi d'Israel. Subratllant la paradoxa de denunciar els sacrilegis contra cementiris jueus i alhora profanar els musulmans, afegeixen que "si qualsevol institució hagués intentat construir un edifici enmig d'un cementiri jueu en alguna part d’Europa, això hauria provocat un escàndol enorme." I un dels signataris, Seffi Ben Yosef, insisteix: "Imagini que es construeix un museu de la tolerància enmig de l'antic cementiri jueu d’El Caire que data de l’Edat Mitjana. No estaríem tots bojos de ràbia?"
El professor Shimon Shamir, impulsor de la crida, especialista del Pròxim Orient a la Universitat de Tel Aviv i ex ambaixador d'Israel a Egipte i a Jordània, revela "la paradoxa que representa la creació d'un museu de la tolerància basat en una pràctica intolerant que afecta al respecte i als sentiments religiosos musulmans".
Amnon Kapeliouk
[1] Yerushalayim, Jerusalem, 24 de novembre de 2006.
|
Comentaris
 |
|
|
|
|
Va arribar a mitjan gener a Israel i a Palestina «sense propostes ni plans». La secretària d'Estat nord-americana, Condoleezza Rice, s'ha limitat a anunciar, a la fi de les entrevistes que hi ha mantingut, una cimera amb Ehud Olmert i Mahmud Abbas per al febrer. Mentrestant, la colonització israeliana dels territoris palestins s'accelera, començant per Jerusalem est, literalment confiscada.
Pels enviats especials, DOMINIQUE VIDAL i PHILIPPE REKACEWICZ
|
|
|
|
|
|
Per Esther Benbassa *
* Directora d'estudis a l'Escola pràctica d´ alts estudis, titular del càtedra d'història del judaisme modern. Autora, entre d'altres , deLa République face à ses minorités. Les Juifs hier, les Musulmans aujourd'hui, Mille et une nuits-Fayard, Paris, 2004.
Hannah Arendt condemnada el 27 de maig de 2005 pel Tribunal d'apel·lació de Versalles per difamació racial després de la publicació del seu llibre Eichmann a Jerusalem... Inconcebible, però possible. En l'actualitat, res impediria que conegués la humiliació infligida als signataris de l'article " Israel- Palestina :" el càncer ", Edgar Morin, Sami Naïr i Danièle Sallenave, i a Jean-Marie Colombani, director del Diari Le Monde, on aquest article havia aparescut el 4 de juny de 2002."
|
|
|
|
|
|
|
Les llibertats amenaçades dels ciutadans d’Israel
El fiscal de l’Estat d’Israel disposa de prou proves per inculpar el Sr. Ariel Sharon de corrupció. La perspectiva de la seva dimissió desestabilitza una mica més un govern que fuig —simbolitzat per la construcció d’un mur a Cisjordània— i troba una resistència creixent. Perquè perpetua un conflicte mortífer per als dos pobles. Però també perquè, com la guerra dirigida per França a Algèria, es gira contra les llibertats dels ciutadans israelians.
Per Meron Rapoport *
L’advocat (àrab) Murad El-Sana, de Beersheva, viu amb por, ja que una nova llei li prohibeix compartir la vida amb Abeer, la dona amb qui s’acaba de casar. Dan Shilon, cèlebre presentador (jueu) de televisió, ha hagut d’abandonar la seva plaça a l’Oficina de la Radiotelevisió Israeliana per no haver passat prou ràpid el micro a un dels seus col·laboradors propers al primer ministre Ariel Sharon en un estudi de televisió. Una mare soltera (jueva) de dos nens, instal·lada a Mitzpe Ramon a Israel, la Sra. Viki Knafo, va perdre un 30% dels seus ingressos en una nit, a causa de la decisió sobtada del Govern d’amputar algunes prestacions socials (1).
Mohamed Bakri, actor i realitzador (àrab), no té dret a projectar el seu documental Jenín–Jenín a Israel, ja que el fiscal general considera que fereix la sensibilitat dels soldats que van prendre part en els enfrontaments. El Sr. Gil Na’amti, un exsoldat (jueu), va ser ferit greument per les bales d’un franctirador israelià quan participava en una manifestació contra la construcció del mur de Cisjordània. El Sr. Nasser Abu Al-Qian, xofer del poble beduí d’Atir, va ser mort per l’impacte d’una bala que un policia li va disparar al cap, a boca de canó, perquè, parat en un semàfor, no havia baixat prou ràpid la finestra del vehicle.
|
|
|
|
|
|
Murad El-Sana, un palestí nascut a Israel, a Laskia, una ciutat beduïna propera a Beersheva, no tenia la menor segona intenció política quan va descobrir Abeer, una palestina nascuda a Betlem. Tots dos estudiaven a la Universitat McGill, al Canadà, en el marc d’un programa especial titulat Bastir la pau al Pròxim Orient.. Allà és on es van enamorar. I ni l’un ni l’altra no imaginaven que ningú pogués ser un obstacle a la seva felicitat. “Sabia que Abeer no era una criminal, jo tampoc no ho sóc —explica Murad—.. I no havia reflexionat en el fet que ella era palestina i jo israelià. L’estimava, això és tot”.
Tres anys després de la seva trobada a l’altre costat de l’Atlàntic, Murad, convertit en advocat, i Abeer, professora a la Universitat, es van casar a Jerusalem, el febrer del 2003. Però el 12 de maig del mateix any, el Govern israelià va decidir no autoritzar els/les palestin(e)s casats amb àrabs ciutadan(e)s israelian(e)s a viure a Israel. Dos mesos i mig més tard, la Knesset transformava aquesta decisió en llei. Abeer s’instal·lava a Beersheva per viure amb el seu marit, convertint-se en il·legal a casa seva. “Van ser els moments més durs de la nostra vida —confessava Murad—. L’amenaça d’un arrest penjava sobre els nostres caps, com una espasa. Abeer no podia anar a ensenyar a la Universitat a Jerusalem, ni ser atesa amb normalitat. Per evitar que ens trobessin, no podíem donar la nostra adreça a qualsevol”.
La llei que va fer de la vida de la família El-Sana un infern es titula Llei sobre la ciutadania i l’entrada a Israel. La comunitat internacional, incloent-hi la Comissió Europea, l’ha qualificada de racista i discriminatòria. Contradiu un dels drets fonamentals de l’ésser humà: el d’estimar qui vulgui i fundar amb ell una família. L’Estat d’Israel respon que ha hagut de transgredir aquest dret sagrat per raons de seguretat. A l’estranger, són molt escassos els que ho accepten. I també a Israel, molta gent la desaprova.
|
|
|
|
|
|
El camp de la pau israelià a prova
Segons tots els observadors, Ariel Sharon i el seu partit haurien de sortir vencedors de les eleccions legislatives del 28 de gener de 2003. Però la campanya ofensiva del candidat laborista Amram Mitzana i el nou escàndol de corrupció que afecta al Likoud ja havien reduit, a finals de desembre, el seu avenç. A falta d’un retorn de tendència, l’escrutini podria marcar una etapa del renaixement del camp de la pau.
Per Amnon Kapeliouk *
|
|
|
|
