Per AGNES CALLAMARD
Directora executiva de l’associació Article 19.

El reconeixement de la llibertat d'expressió ha constituït molts cops una de les primeres etapes cap a la democràcia. Reivindicació comuna del liberalisme polític i del republicanisme, ha estat la garantia de la llibertat de consciència i l'oposició al dogma. Tant el de la monarquia absoluta (injúries al rei), com el de la religió (delicte de blasfèmia). Amb molta ironia, Beaumarchais afirmava a les seves «Noces de Figaro»: "Amb la condició que no parli ni de l'autoritat, ni del culte, ni de la política, ni de la moral, ni de les autoritats, ni dels privilegiats, ni de l'òpera, ni dels altres espectacles, ni de ningú que tingui coses a defensar, jo, al cap i a la fi, puc imprimir lliurement sota la inspecció de dos o tres censors."

Al XVIIè i XVIIIè, les revolucions anglesa, americana i francesa es caracteritzaven pel reconeixement de la llibertat d'expressió. Realitzaven així una part del projecte de les Llums. Tots els textos nacionals i internacionals que protegeixen els drets humans concedeixen a aquesta llibertat un lloc privilegiat: de la Bill of Rights de 1689 a Anglaterra (llibertat de paraula i de debat al Parlament, dret d’apel·lació) a la Declaració Universal dels drets humans de les Nacions Unides (DUDH) de 1948, passant per la Carta Africana drets humans i pobles de 1963. És significatiu que figuri entre les primeres llibertats suprimides pels règims autoritaris, sobretot a través del control de la premsa i de l'art.

Tanmateix, si el principi de la llibertat d'expressió és reconegut i és protegit, les fronteres d'aquesta sempre han estat una font de debat. Només als Estats Units no existeix cap delimitació; la primera esmena de la Constitució nord-americana és categòrica: "El Congrés no farà cap llei restrictiva de la llibertat d'expressió o la llibertat de premsa". El Tribunal Suprem fins i tot rebutja constantment els textos que tendeixen a protegir els menors d'Internet. Però cap llibertat no és absoluta, en el sentit que s'exercita en el marc de les lleis que la reglamenten en nom de l'interès general. A França, les publicacions destinades a la joventut han estat objecte d'un règim especial des de 1949 i s’ha prohibit tota presentació favorable al crim, la traïció o el robatori. Tanmateix, aquestes restriccions, sempre estretament circumscrites, han tendit a desaparèixer, sobretot sota l'efecte de la jurisprudència del Tribunal Europeu dels drets humans: aquest tribunal va condemnar, el 2001, el decret de 1939 pel qual el ministre de l'interior francès disposava d’un ampli poder de censura sobre les publicacions estrangeres.

Des de fa uns anys, el debat sobre l'exercici de la llibertat d'expressió s’ha renovat. A més del desenvolupament de les noves tecnologies, els factors polítics hi han contribuït. Les legislacions destinades a lluitar contra el terrorisme (incloent-hi la Patriot Act als Estats Units) inclouen borrosos actes que reforcen el poder de control dels governs. A més, el revifament dels partits d'extrem dreta ha empès a sancionar certs conceptes, com la negació del genocidi jueu. Molts historiadors, que s'alarmen del per a ells que és una tornada a les "veritats oficials", han llançat “la crida «del 19» per a la llibertat de la història contra totes les lleis de memòria”. La necessitat de lluitar contra el racisme ha de passar per l'adopció d'un nou arsenal jurídic que limiti la paraula?

Les noves reafirmacions religioses trastornen alhora l'edifici de la llibertat d'expressió. Els creients de qualsevol religió intenten, des de fa uns anys, prohibir pel·lícules («L'Última temptació del Crist» de Martin Scorcese), llibres («Els Versicles satànics» de Salman Rushdie o el «Concili de l'amor» d'Oscar Panizza) o caricatures de premsa (dibuixos de Mahoma a Dinamarca). Molts dirigents i intel·lectuals estimen que els "sentiments religiosos" han de ser mesurats, sobretot els de les confessions minoritàries. D'altres, al contrari, denuncien una restauració del delicte de blasfèmia.

Aquests debats emergeixen mentre el pensament i la representació política travessen per una crisi que posa damunt la taula la indecisió en l'afirmació d'un interès general que defineixi un quòrum de drets acceptats per tots. Agnès Callamard, que dirigeix l'associació "Article 19" (article de la DUDH que protegeix la llibertat d'expressió) defensa una concepció absoluta d'aquesta llibertat. Per a ella, tota restricció, fins i tot la ben intencionada, beneficia en principi el poder establert.

Aproximadament un milió de vots en blanc a la primera volta i 1,8 milions a la segona en les eleccions presidencials del 2002. Aquest tipus de vot s’incrementa regularment des del 1993, havent-se mantingut constant entre el 1945 i el 1993 (2,5%) i s’aproxima ara al 5%.

Contràriament a la llei grega, sueca o belga (tot i que la votació és obligatòria en aquest país), la llei francesa no inclou aquests vot en els sufragis efectuats, més aviat les considera abstencions. Si més no, la Constitució de la II República va fer a l’inrevés en nom del dret d’expressió dels electors. Des de l’any 1998, s’han estudiat dotze propostes de llei en favor del reconeixement del vot en blanc, la darrera el 2003. Però cap d’elles ha arribat a portar-se a terme. Diverses associacions[2], també a nivell europeu[3], s’estan mobilitzant per a què els vots en blanc es diferenciïn dels nuls i es tinguin en compte com al que representen.

Cada vegada són més els electors que no estan satisfets amb els candidats que se’ls presenten en aquesta profunda crisi que viu actualment la nostra democràcia. Negar-se a tenir present aquesta carència del sistema electoral ve a ser el mateix que considerar només com a ciutadans “bons” aquells que trien els candidats imposats per una organització política cada vegada més tancada.

Les inquietuds de la classe dirigent actual són doncs ben comprensibles: la fràgil legitimitat dels candidats oficials podria esclatar qualsevol dia. De fet, l’escrutini decau (es calcula el resultat total sobre un 95% si existeix al voltant del 5% de vots nuls). És més, la seva elecció podria arribar a ser qüestionada si la llei requerís un percentatge concret de sufragis expressats per sortir elegit. El reconeixement del vot en blanc modifica la relació entre l’elector i l’elegit, permetent al primer impugnar l’oferta que se li fa (per poques diferències entre els candidats, per manca de claredat dels programes, etc.).

Amb tot, l’amplitud d’aquest fenomen obliga a replantejar la situació. Es podria considerar inclús que els vots en blanc siguin vots expressats, per tal d’evitar molts vots de pura contestació que beneficien els partits extremistes.


A-C. R.

[1] Llegiu Eric Lafond, “Le vote blanc et le droit électoral”, Revue de l’actualité juridique française, 2003, http://www.rajf.org/article.php3?id_article=867
[2] Visiteu, per exemple, http://www.partiblanc.fr/
[3] Visiteu, per exemple, Ciutadans europeus pel vot en blanc, http://cevb.org

Per ANDRÉ BELLON
Va ser president de la Comissió d’Afers Estrangers de l’Assemblea Nacional francesa. Autor de «Une nouvelle vassalité. Contribution à une histoire politique des années 80», que apareixerà publicada per Mille et une nuits, París.

Qualificat de «monarca republicà» per uns, de «guardià de l'estabilitat institucional» per d'altres, el President de la República és, en tot cas, la «clau de volta» de la Constitució francesa des del 4 d'octubre de 1958. Apassionadament discutides en el moment del seu naixement, les institucions no pinten massa cosa en el debat electoral francès del 2007. Però són l’engranatge de la democràcia. Una democràcia, ara, en crisi.

Molt marcat per la impotència del President Albert Lebrun el 1940 i per l'enfonsament ràpid de les institucions de la III República, Charles De Gaulle desitjava garantir la continuïtat de l'Estat contra els atzars de la vida política i els conflictes internacionals. És per això que el president, qualificat d’”àrbitre”, conserva un mandat més llarg que el dels diputats (set anys, contra cinc) i reté els poders efectius. El general va ser el primer President de la V República.

La figura híbrida de la presidència conserva els elements clau del sistema parlamentari (la responsabilitat del govern davant els diputats i la seva contrapartida: la capacitat del cap de l'Estat de dissoldre l'Assemblea Nacional), però atribueix d’altres competències al règim presidencial. Confereix a l'arrendatari de l'Elisi les competències bàsiques (organització de referèndums, tria del primer Ministre, cessaments i dissolucions...) a les quals la pràctica hi ha afegit el «domini reservat» en matèria de política exterior. L'article 16 permet fins i tot al cap de l'Estat, en cas de crisi, concentrar tots els poders per un període indeterminat (utilitzat en el moment del cop d'Estat d'Alger el 1961).

En aquell temps, François Mitterrand, Pierre Mendès France i el Partit Comunista s'oposaven vigorosament a un règim qualificat de «cessarià». Els més importants dels punts que rebutjaven: l'article 16, la submissió de la representació nacional (el «parlamentarisme racionalitzat» de Michel Debré) i la bicefàlia de l'executiu, que permet al President eludir el control d’una assemblea que pot dissoldre. Més tard, la cohabitació ensenyarà que el cap d'Estat pot romandre en funcions a pesar de la desaprovació popular.

El 1962, la idea d'escollir el President per sufragi universal directe –i no per la decisió dels partits– revifaria el debat institucional. Les responsabilitats polítiques del President de la República imposaven, segons el general De Gaulle, que aquest fos escollit directament pels francesos. Li semblava important, a més, que la figura que podia ser responsable de la guerra nuclear també fos responsable davant de la nació. Decidida després de l'atemptat del Petit-Clamart, on De Gaulle va estar a punt de deixar-hi la vida, aquesta reforma va ser adoptada esquivant la representació nacional. Va ser, fora dels procediments constitucionals previstos, sotmesa al referèndum: el «sí» va guanyar (62%). El cap d'Estat era votat pel poble, però acusat per alguns parlamentaris d'haver violat la Llei Fonamental i titllat de napoleònic.

Les institucions de la V República són el producte de les circumstàncies (crisi algeriana) i del pensament d'un home marcat per una visió certament transcendent de França. Però també forma part de l’ideal francès iniciat el 1791.

És conciliable la representació popular i l’estabilitat del poder? No existeix cap resposta que no comporti moltes altres preguntes. Des de la Revolució, el país ha passat per catorze règims constitucionals. Poden sembla massa règims. Tot i així, els Estats Units, que es vanaglorien d’haver-ne redactat només una, tenen una de les Constitucions més esmenades.

Tots els successors del general De Gaulle, incloent-hi Mitterrand, han acceptat el règim. El primer Ministre socialista Lionel Jospin, invertint el calendari electoral el 2002 –les legislatives després de la presidencial–, confirmava la preeminència institucional del cap d'Estat. Tanmateix, avui les institucions de la V República són objecte de noves crítiques. Els seus detractors estimen que l’únic que resta de la bicefàlia són els seus defectes. Aquest instaura sobretot un poder personal irresponsable fora de l'abast dels càrrecs electes de la nació. Que hagi estat revisada dinou vegades és potser el signe d'una insatisfacció creixent.

André Bellon, que va ser diputat socialista entre el 1981 i el 1993, creu que ha arribat l’hora de rehabilitar el règim parlamentari. Considera que l'elecció del President per sufragi universal directe afavoreix la personalització dels debats, contribueix a la seva pobresa i legitima la deriva autoritària de les institucions.

Per Mohammad- Mahmoud Ould Mohamedou *

* Director-adjunt del programa de política humanitari i investigacions sobre els conflictes de la universitat Harvard

El 3 d'agost de 2005, un cop d'Estat invertia al President maurità Maaouiya Ould Sid'Ahmed Taya, mentre que tornava de nou dels enterraments del rei Fahd, a Aràbia Saudita. Afirmant de voler posar fi a una deriva " totalitària " i portar el país a una verdadera democràcia, els disset putschistes del Comitè militar per a la justícia i la democràcia (CMJD) han anunciat la seva intenció de no romandre al poder més de dos anys. Van establir, el 7 d'agost, un Govern de transició constituït per civils. El nou règim va dissoldre al Parlament i es va comprometre a conduir una transició que havia de desembocar, abans de vint-i-quatre mesos, en " eleccions democràtiques i obertes a totes les sensibilitats polítiques ".