En un urbanisme controlat, planificat al màxim, la gent segueix fent el que els és més senzill, més obvi, allò que consideren més encertat. Per molta planificació, la ciutadania té el seu propi pensament. Aquests chemins du desir, paths of desire, caminitos de deseo o caminets feliços, o com algú també els anomena simplement dreceres són corriols que discorren per llocs on la “planificació” no els ha previst. Quan aquestes dreceres queden traçades i es fan visibles, són la prova gràfica que l'entorn tendeix a prendre la seva forma a partir de l'ús que d'ell fem les persones, per sobre de les limitacions en forma de paviment, tanca o vorera sorgides dels “criteris” de disseny d'un despatx d'arquitectura o enginyeria.
En campanyes polítiques online, s'ha intentat portar als ciutadans, votants, simpatitzants o militants a una planificació que no sempre ha estat l'adequada, una planificació que ha oblidat per on discorrien els caminets de desig de la gent. Sovint s'oblida que la ciutadania que està online també existeix en l'univers offline, que la ciutadania que és activa en política de manera online també ho pot ser offine, i que fins i tot la ciutadania que tal vegada no és activa pot trobar “dreceres” al món offline per accedir a missatges polítics que estan a la xarxa.
Considero que aquesta és la nova prova de foc de la política a la xarxa (i segurament també del màrqueting): aconseguir enllaçar, a través de “dreceres”, el món físic amb el món virtual, amb una infinitat d'informacions que, per motius econòmics, o d'espai, no es poden trobar en un cartell al carrer, però que sí poden reenviar a tota la informació sobre el tema present en Internet.
Fins ara, aquests enllaços els podíem trobar en els cartells o fullets electorals, on, de vegades, s'escriu la url de la web del partit o del candidat. Però això implica que l'usuari ha d'entrar al seu mòbil, obrir l'explorador i escriure l'adreça de la web. No és cap drecera, sinó que és una ruta planificada que és àrdua de realitzar, per temps i per ganes. Quanta gent ho fa? Ningú? Està bé per recordar la url, per crear una imatge de marca de la web del partit, però no per aconseguir públic que llegeixi el missatge que es vol donar. A més, no implica un missatge segmentat, sinó que la web, òbviament, porta a la home del partit o del candidat.
Però amb la tecnologia mòbil i el seu ús més que habitual, tot això pot canviar. Els mòbils van a deixar de ser només telèfons per convertir-se en l'instrument més versàtil, global i potent del que mai hem gaudit. Cada vegada més petits, còmodes i complets, aquests nous dispositius s'adapten bé a la nostra vida en moviment. La política i la comunicació política ha d'adaptar-se a aquesta realitat imparable. Hem de trobar-la en el nostre mòbil, de la mateixa manera que trobem el nostre banc, als nostres amics o el nostre treball. Amb la tecnologia mòbil ja és possible segmentar, arribar al públic al que volem arribar, senzillament a través d'algunes eines i d'algunes “dreceres”:
1. Un bon exemple són els codis QR, que podríem, si se'ls ocorre, trobar en fullets o en cartells de partits. El codi QR, creat el 1994 per Denso-Wave és un “codi de barres” o matriu gràfica que emmagatzema dades i permet mitjançant un dispositiu mòbil amb càmera o una webcam llegir el codi i mostrar-nos les dades que es contenen en ell, que poden portar a webs amb informació concreta sobre un tema o sobre les propostes d'un candidat. Un bon exemple està en els cartells del candidat britànic Martin Tod, o el de Wolfgang Heubish, en les passades eleccions municipals alemanyes.
En ambdós casos portava a la pàgina web (configurada per a mòbils) dels candidats, però es podria millorar, per exemple aprofitant fullets temàtics o missatges segmentats, el codi QR dels quals portin a una informació específica pels que estiguin llegint aquest codi. També es podrien inserir codis QR en diaris, en revistes temàtiques… que portessin a la informació que es vol mostrar a aquest públic.
2. També els SMS estan desenvolupant el seu màxim potencial, especialment després de les passades eleccions nord-americanes de novembre de 2010. Encara que això donaria per un post, resumiré citant a Mauro Accurso: “Imaginin entrar a un bany i llegir cartells amb la llegenda “Text FLUSH to Robin” o “Text WASH to Robin”. Aquesta era part de la campanya del Senador demòcrata Robin Carnahan per recol·lectar la major quantitat de números en la seva base de dades. Qui teclejava flush, wash, o wake up, rebia informació sobre la campanya de Carnahan per netejar la política. El seu opositor Republicà, Roy Blunt tampoc es va perdre aquesta eina per fer propaganda i va estar viatjant al voltant de Missouri en la seva microbus pintat amb la frase “Text JOBS to BLUNT”, i en fer-ho es rebia informació sobre les idees d'ocupació del candidat.
3. Els porta a porta no són quelcom nou, però a través dels telèfons mòbils connectats a Internet, permeten configurar-los d'una manera mai vist fins ara. En el partit demòcrata nord-americà, s'ha creat una eina, instalable en qualsevol iPhone o iPad, que permet saber on cal anar, qui ha anat, que votarà cada veí, i especialment que controla quantes cases ha visitat cada voluntari. És una informació valuosíssima a la qual pot accedir-se des de qualsevol lloc, mentre es realitza la campanya, que ofereix a més argumentari, barris (o carrers) més o menys visitats, etc… La personalització que s'aconsegueix cara a cara, i l'agilitat i eficiència de la xarxa, enllaçades en un dispositiu mòbil.
4. Activitats offline amb souvenirs online. Quan es genera algun esdeveniment offline, es pot dir als presents que trobaran les fotografies i els vídeos de l'acte, i d'ells mateixos, a la web. Recordo (o em sona) que en algun acte del PP andalús, tots els presents podien trobar, l'endemà, totes les fotos que s'havien fet amb el candidat, Javier Arenas, en la web que s'havia creat específicament per a l'acte. És també una bona eina per ser usada en trobades presencials d'amics de Facebook dels candidats, per exemple.
5. La realitat augmentada. No conec encara cap cas en què s'hagi usat en política, però podria (i segur ho serà) una bona possibilitat. La realitat augmentada és la combinació d'elements reals i virtuals, mitjançant la generació d'imatges en 3D que apareixen al costat d'objectes físics reals. És una cosa que està de moda i les empreses experimenten amb aquest nou camp per atreure l'atenció dels consumidors. Un bon exemple, encara que hi ha centenars, en el màrqueting actual, és el calendari d'Audi, que podeu veure en aquest vídeo, o l'exemple d'IKEA o Tissot.
Són petits exemples de com aconseguir una drecera, que enllaci i relacioni dues grans avingudes, el món offline i el món presencial, i crear la drecera on la gent se senti més a gust, on ho desitgi, no només creant un carrer desert que és posar la url de la web del partit. Sinó que puguin ampliar la informació des de qualsevol lloc, a qualsevol hora, i, si és nou o divertit, dir-s'ho als seus amics o relacions. Aquests haurien de ser els caminets de desig dels partits.
Per a un candidat, per a un polític o per a un partit, ser visible a Facebook és molt important: que els enllaços que proposa, que els missatges que difon o les imatges i vídeos que comparteix siguin visibles -i per tant visitats i compartits al seu torn- per la major gent possible és quelcom bàsic.
Molts dels nostres polítics estan a la xarxa, depèn de nosaltres seguir-los o no, però també, en major mesura, depèn d'ells que ens interessi seguir-los o no. Si un polític disposa de facebook, dependrà del que escrigui, del valor del que ens diu, que sigui més o menys interessants per a nosaltres. Si tan sols enuncia frases de l'argumentari del seu partit o si només envia frases soltes, sense comunicar-se amb ningú, al cap d'un temps (cada vegada menys) aquest polític deixarà de ser interessant. Aquesta era la teoria, però en la realitat, és la clau per a la visibilitat en aquesta xarxa social.
Llegeixo en un post del recomanable bloc de Tolo Moya les “regles” de Facebook per dotar de major visibilitat un missatge, sigui en pàgines o en perfils, i es resumeixen en aquestes dues frases: “ser interessants” i “ser socials”, encara que considero que una cosa porta a l'altra i que poden molt bé ser sinònimes. Aquestes regles es defineixen en el mecanisme de la plataforma que filtra totes les notícies. Totes les notícies arriben a “més recents” però només una part d'aquestes notícies o estats arriben a la pestanya “titulars“, que és el que per defecte llegim principalment en entrar al nostre perfil de Facebook.
Com indica Tolo: “totes les estadístiques mostren clarament que un post que no aconsegueixi superar aquest filtre de “titulars” té molt poques possibilitats de ser llegit [...] Estem en una Xarxa Social i hem de competir per l'atenció dels usuaris [...] Facebook intenta presentar a l'usuari les informacions que considera més rellevants. El seu mecanisme intenta aconseguir aquest objectiu aplicant tres mètodes“:
1. La intensitat/qualitat general de la font d'informació (la nostra pàgina): Si el nivell d'interaccions amb els usuaris de la nostra pàgina de fans és alt, augmenta la probabilitat que els nostres estats superin el filtre.
2. El grau d'interacció de l'usuari amb la font d'informació. Aquí apareix per primera vegada el factor social: Com més interacció ha tingut anteriorment a la nostra pàgina amb els usuaris (comentaris, “m'agrades”, etc), més rellevant es torna la pàgina per Facebook i llavors tenim bones possibilitats que l'estat surti a “titulars”.
3. El grau d'interacció dels amics de l'usuari amb la pàgina: el segon factor social que apareix. La lògica és que una pàgina de fans que interessa molt als meus amics sigui també interessant per a mi.
Així, només donant informacions rellevants, que interessin, que agradin, que aconsegueixin participació, un candidat pot assegurar-se (o intentar-ho) que els seus estats, els seus enllaços, les seves idees i sobretot els seus missatges polítics arribin a més i més gent. Tan sols les relacions asseguren aquesta difusió del missatge. Han de ser relacions que generin confiança, proximitat, i no només missatges polítics, sinó que volem saber de les persones, no només de la seva ideologia o la seva professió.
El títol és una frase de Josef Stalin, i sempre ha tingut molt sentit en les eleccions de Bielorusia. El proper 19 de desembre tindrà lloc una nova elecció presidencial, però al contrari que les últimes quatre, hi ha importants canvis geopolítics que probablement poden canviar (poc) el resultat però molt el futur.
Tal com indica la periodista Luna Bolívar en un especial de Periodismo Humano, “les últimes eleccions considerades “netes” van tenir lloc, segons els observadors de l'OSCE, el 1994. Aquell any van triar com a president a Alexander Lukashenko. A partir de llavors, els comicis en aquest país- que oficialment es diu República de Belarús- estan marcats per la manipulació“.
Des de 1994, i fins fa poc, Lukashenko ha tingut molt bones relacions amb Rússia, el país mare, del que Belarús depèn política, cultural i econòmicament. A canvi, Rússia sempre ha recolzat a l'actual president. Fins i tot a pesar que internacionalment les eleccions siguin vistes com manipulades i que els crítics del govern de Lukashenko denunciïn assetjament, detencions, falta de democràcia, no poder aparèixer en els mitjans o falta d'observadors internacionals que puguin monitorear realment l'elecció, sempre hi ha observadors pro-russos de la Comunitat d'Estats Independents (CEI), que qualifiquen les eleccions com a “transparents“, fins i tot les de 2006, les més criticades per l'OSCE, on el president va aconseguir “oficialment” el 83% dels vots.
En aquesta campanya els candidats havien d'aconseguir 100.000 signatures cadascun per presentar-se. Malgrat les pressions als signants per l'oposició (cal posar número de passaport i dades completes i es lliuren i controlen per la policia, segons denuncien), hi ha 10 candidats finals. Lukashenko va aconseguir un milió, i els seus dos més propers rivals, Sannikov i Nekliaev, 120.000 i 180.000 respectivament.
Tots els candidats tenen oficialment 2,5 hores de televisió durant tota la campanya per dir les seves idees. No obstant això, han d'anar amb compte, ja que si critiquen massa al president poden ser cessats com a candidats per atacar al país. El president, en canvi, té a la seva disposició tots els mitjans de Belarús, on està present incessantment.
Per tant, la campanya dels opositors no és tant en la TV com amb altres mitjans. Internet també està present. Andrei Sannikov, membre del partit “Belarús europeu”, disposa d'una web, i de canals en Skype, Twitter, Facebook i sobretot en vkontakte, la xarxa social més estesa a Rússia. Defensa l'entrada en la UE, però també un acostament a Rússia. Des de tots els mitjans fa crides per sortir al carrer, especialment per demanar més presència en els mitjans públics, amb manifestacions, sempre recollides en imatges o vídeos per les webs afins. També és important la seva cartellería electoral, de reminiscències soviètiques, i que incita també a sortir al carrer: “les eleccions no es guanyen en les cuines o en els ordinadors, es guanyen al carrer“.
Per la seva banda, Vladimir Nekliaev, un literat bielorus, disposa d'una moderna web, i també presencia en totes les xarxes socials. També ha estat atacat a través de nombrosíssims blocs partidaris de Lukashenko per culpa d'un text autobiogràfic d'un llibre que va escriure, on deia (amb tot detall) com havia matat a un gat. La xarxa ha bullit durant tota la campanya amb aquesta imatge (si votes a Nekliaev morirà un gatet). El candidat ha respost, també a través de la xarxa, explicant que era una poesia sobre quelcom que va fer amb 10 anys, molt dramatitzat en el seu text, i ha contraatacat penjant una foto seva amb el seu actual gat, Basia, fins i tot signant un “tractat de pau amb els gats” al costat de la seva mascota. Nekliaev defensa també més acostament a Rússia, especialment amb el reconeixement a la seva llengua materna, la russa: “La gent s'expressa en la llengua en la que somia de nit“.
Rússia i la rusofília estan presents en tots els candidats però, per primera vegada, no és Lukashenko el favorit del Kremlin. Aquest últim any el president s'ha allunyat de les polítiques afavorides des de Moscou, sobretot per motius econòmics personals. En primer lloc demanant diners a Rússia pel lloguer de les bases militars, també pels seus desitjos d'aconseguir petroli d'un altre país que no sigui Rússia (ara Veneçuela li subministra el petroli), pel reconeixement de països com Geòrgia, per recolzar i donar asil al president anti-rus de Kirguizistan, etc… A més, s'ha apropat a la Unió Europea i a Estats Units, amb reunions i establiment d'acords per obrir el país i privatitzar empreses per aconseguir més inversions (per Belarús i per a les seves pròpies empreses), deixant de costat les inversions russes que volien participacions en aquestes empreses públiques. A més, és molt interessant el canvi en la seva retòrica política dels últims mesos, molt més occidentalitzat.
Tot això ha aconseguit l'empipament indissimulat de Rússia, que malgrat que oficialment no es mulla, ha aconseguit que per exemple la cadena de televisió russa NTV hagi emès una sèrie de documentals en els quals es descriu a Lukashenko com un corrupte i un criminal, una cosa impensable en una altra època, i menys en eleccions. També sembla que el Kremlin està recolzant econòmicament als altres dos principals candidats, com Lukashenko va denunciar al diari Le Figaro fa unes setmanes.
Belarús està entre Europa i Rússia, i sempre ha estat satèl·lit d'aquest últim. Un canvi en la política envers Rússia és vist com a perillós, pel Kremlin, però tal vegada també per a la UE, interessada empresarialment i sobretot en temes gasístics i petrolífers, que es pot trobar en una cruïlla: és millor un dictador aliat d'Europa o un president triat netament però russófon? Això és quelcom que respondrien segurament millor que jo Eva, Dídac o Macarena, però com indiquen a The Economist, la pròpia presidenta de Lituània, Dalia Grybauskaite, va dir que una victòria de Lukashenko salvaguardaria els interessos econòmics europeus i limitaria la influència russa.
Sigui com sigui, els vots els segueixen comptant els mateixos que abans, funcionaris, i del resultat depèn la seva feina, només que ara la geopolítica també pot comptar.
YouTube ha donat a conèixer les llistes oficials dels vídeos més vistos a la plataforma al llarg de 2010. El portal de vídeos més popular a internet ha acollit més de 13 milions d'hores de vídeo durant aquest any, és a dir, una quantitat equivalent a 1.500 anys i els seus vídeos s'han visualitzat més de 700.000 milions de vegades, segons ha confirmat la web en una nota de premsa.
En la categoria de Notícies i Política, el vídeo que ha acaparat un major nombre de reproduciones és el que va difondre WikiLeaks sobre la guerra d'Iraq, «Collateral Murder», amb gairebé deu milions. Però com a anunci polític, el millor (o més vist) de 2010 és sens dubte l'anunci de campanya de Dale Peterson.
Al seu anunci, Peterson es presenta com a candidat a comissionat d'agricultura de l'estat d'Alabama. Parla de la seva vida: granger, veterà del Vietnam, empresari d'èxit, retirat a la seva granja; parla de les seves idees: del potencial agricola i industrial de l'estat, responsable d'uns 5 bilions de dòlars, dirigit fins ara per criminals que fan el que volen amb els diners i als altres els deixen en l'ombra... Comenta que perden tres famílies grangeres cada dia, i critica la gestió dels actuals membres, i bàsicamente es ven fins al final del video, basànt-se en que és el candidat que necessita Alabama en quaestions d'agricultura i indústria, un discurs bastant patriòtic i carregat de simbolismes americans, incloent el cavall i el rifle...a part d'insultar a algun oponent.
Segurament el vídeo ha tingut èxit pels seus detractors i pels seus admiradors. Als primers, riuran l'estil directe de Peterson, als segons els encantarà. Sigui com sigui, el vídeo va tenir milions de visites el 2010, i molts vídeos que el parodiaven.
Dale Peterson no va guanyar en les primàries de maig de 2010, però sí va entendre la importància del que havia aconseguit amb el seu vídeo, i va fer dues coses: va penjar en la seva web qui havia estat el guionista i director del seu anunci -Ladd Ehlinger-, i va penjar un nou vídeo, mig parodiant el primer, on donava el seu suport a un altre candidat republicà amb un anunci fins i tot més fort: Get away from that!
Els pròxims 27 i 28 de gener se'n celebrarà, per primera vegada a Catalunya, el I Congrés de Comunicació Política de Catalunya (CCPC). Un encontre que tindrà lloc a Barcelona (Auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universidad Ramon Llull) i on es tractaran les últimes novetats i tendències en matèria de comunicació política i gestió pública.
El candidat i el seu relat, la importància de l'oratòria, les estratègies de campanya, les funcions de l'assessor, el posicionament polític a Internet, els partits en campanya, periodistes i polítics o els lobbies seran alguns dels punts que es tractaran durant els dos dies que dura el Congrés. Una oportunitat per trobar-se de nou amb experts en diferents matèries, i amics molts d'ells, que -sota el títol genèric del Congrés, "Estratègies de campanya i de govern" - tractaran un ampli ventall de temes que segur seran interessants.
Entre els ponents, Daniel Ureña, Yuri Morejón, Antoni Gutiérrez-Rubí, Juan Víctor Izquierdo, Albert Sáez, Yago de Marta, Joan Navarro, Àlex Terés, Mikel Cabello, Toni Aira, Saül Gordillo i jo mateix. En el meu cas, compartiré taula amb en Saül, parlant sobre el posicionament polític online: identitat i presència dels polítics a la xarxa.
El Congrés està impulsat per les grans Àstrid Alemany i Maria Llorach (Alemany & Llorach). Podeu formalitzar ja la vostra inscripció i seguir tota la informació a Facebook, Twitter i Vimeo. I veure el vídeo promocional, aquí.
Ningú, que sàpiga alguna cosa de política (o fins i tot que no li agradi) pot pensar que el treball dels ambaixadors, cònsols i diplomàtics només és acudir a festes per menjar bombons Ferrero Rocher. El treball d'una ambaixada és no tan sols ser el portaveu d'un estat en un altre estat, sinó també ser les oïdes del seu govern en un govern estranger. "Diplomacia" ve del grec diploos -doble- i en aquest sentit es referiria a allò que es guarda duplicat. I doble és la feina que es fa en la diplomàcia -actual i passada: representació i informació. L'ambaixada francesa a Washington representa a França allà, però també informarà al seu país de com millorar els interessos francesos; i el mateix l'ambaixada espanyola a Caracas, o la veneçolana a Madrid, o la russa a Hongria, etc.
Les últimes setmanes, a causa de les filtracions de Wikileaks, s'ha acusat des de certs sectors els Estats Units de tenir una trama oculta d'interessos, i no és cert, o almenys, no és menys cert que la resta de països desenvolupats. El Cablegate tracta d'una col·lecció de més de 250.000 missatges del Departament d'Estat dels Estats Units, en els quals es descobreixen episodis inèdits ocorreguts en els punts més conflictius del món, així com molts altres esdeveniments i dades de gran rellevància que despullen per complet la política exterior nord-americana, treuen a la llum els seus mecanismes i les seves fonts, deixen en evidència les seves debilitats i obsessions, i en conjunt faciliten la comprensió per part dels ciutadans de les circumstàncies en les quals es desenvolupa el costat fosc de les relacions internacionals. I és això, és el destap de documents secrets del govern nord-americà, des de les seves ambaixades a Washington. Són converses sobre el que pensen sobre el país en el que estan, el que els comenten als ambaixadors, els seus punts de vista, els interessos que cal millorar... són relacions secretes, i per això l'èxit d'aquestes filtracions, pel morbo assegurat. Als Estats Units li acaben de destapar el que pensen, el que desitgen, el que els interessa a cada país, les xafarderies off the record... Aquest és el quid de la qüestió. I en alguns casos, pot portar a un canvi en les seves relacions internacionals futures: durant molts mesos, o anys, es cuidarà molt el que se'ls diu als seus diplomàtics, que estaran en el punt de mira per "delators". I aquest és un mal molt més gran que no que s'hagin difós les seves converses durant la última dècada. Significa que tot en el que han estat treballant, les seves relacions i opinions demanades, ara són públiques; i significa que els costarà molt aconseguir noves informacions fiables.
Fins aquí la primera part. Una cosa és el morbo que suposa per a la premsa internacional saber què fa i pensa els Estats Units, i que les filtracions siguin importants. Però no és la primera vegada que succeeix, ni serà segurament la última. Com indica Luís Arroyo, abans de Wikileaks ja van existir Daniel Elsberg (1971), Vasily Mitrokhin (1992) o Richard Tomlinson (2001), entre d'altres. La principal diferència és el lliure accés, a través de la xarxa, a totes les informacions de Wikileaks, la seva difusió, viralidad, reenviament, la capacitat que té qualsevol persona, en qualsevol lloc del món, de llegir aquestes informacions secretes directament, analitzar-les o llegir els resums fets per la premsa.
I aquesta és la segona part. Des dels Estats Units s'ha intentat silenciar el missatger, però quan el missatge ja havia arribat de manera exponencial a tots els racons del món. Qualsevol intent de silenciar Internet significa el principi d'una guerra, vist per molts com un atac a la llibertat d'expressió. Al seu article d'avui, Rosa Jiménez Cano explica els qui són ambdós contendents: "d'una banda, Wikileaks, la web que ha difós les filtracions de documents secrets d'EUA, que ha rebut constants atacs que l'han obligat a traslladar el servei a nous servidors; per l'altre, les empreses que han trencat amb la web pateixen les ires dels nombrosos partidaris de Julian Assange. Com a paradoxa en aquesta guerra, els adalils de la llibertat d'expressió, que diuen lluitar contra la censura, al seu torn fan el possible per silenciar les pàgines d'empreses com Visa i MasterCard. Molts contenen la respiració perquè ningú no està fora de perill de les pressions polítiques, però tampoc de patir la ira dels internautes, que no requereixen ja grans coneixements per participar en els xocs". La denominada Operació PayBack, revenja, en anglès, ha decidit atacar en primer lloc la fiscalia sueca, però també MasterCard, Visa i Paypal en primer terme. Les tres es van negar a continuar tenint com a client la pàgina de filtracions. També s'ha atacat les pàgines webs de Joe Lieberman, Sarah Palin, Twitter, Amazon, PostFinance, EveryDNS…
I és que com indica Antoni Gutiérrez-Rubí, "el combat que s'està lliurant no és sobre la llibertat d'Assange ni sobre la seva moral, sinó sobre el control a la xarxa". Es pot silenciar el missatger, fins i tot intentar minvar la seva reputació, però potser per primera vegada en la història el gran teatre de les relacions internacionals, de les pressions, del poder de Goliath contra David s'està fent des de la primera fila d'un gran teatre, davant de milions de persones, i això no és tan senzill de fer sense que cap espectador es queixi. Veurem com acaba.
"La meva dona, Wendy, va ser assassinada l'11 de setembre de 2001 per terroristes... ". Així comença el vídeo "Ashley's Story". L'home que es dirigeix a la càmera està dempeus i sobreimpressionat apareix el seu nom: Lynn Faulkner, Mason, Ohio. La càmera fa un zoom sobre una foto de la seva esposa envoltada de les seves dues filles quan tenien 10 anys. El narrador, veu en off, prossegueix: "Des de la mort de la seva mare, Ashley, la filla dels Faulkner, s'ha tancat en si mateixa". A la pantalla es mostra a Ashley, asseguda en una hamaca llegint un llibre. La veu en off prossegueix: "Però quan George W. Bush va anar a Lebanon (Ohio), Ashley va anar a veure'l, com havia fet quatre anys abans amb la seva mare".
La música s'accelera, mentre es mostren imatges de Bush saludant. Linda Prince, que compañaba a Ashley, explica en el vídeo el que va succeir: "El president s'apropava a mi. I li vaig dir: senyor president, aquesta jove va perdre la seva mare en el World Trade Center". Es va donar la volta -prossegueix Ashley, filmada unes setmanes després al seu jardí- i em va dir "sé que és dur. estàs bé?".
Linda Prince: "El nostre president va envoltar llavors Ashley amb els seus braços i la va estrènyer contra el seu cor". La càmera mostra la foto de l'abraçada. "I en aquell moment vam veure com els ulls d'Ashley s'omplien de llàgrimes".
Ashley Faulkner: "És l'home més poderós del món i vol assegurar-se que estic bé".
Després Lynn Faulkner, el pare d'Ashley, conclou: "El que vaig veure aquell dia -apareix una imatge d'un diari local amb la imatge- és el que vull veure al cor -foto de Bush amb un bomber l'11 S- i en l'ànima d'un home que ocupa les funcions més altes al nostre país".
Aquest és el vídeo principal de la campanya presidencial de George Bush per a les eleccions de 2004. La seva difusió a la televisió durant les tres últimes setmanes de campanya va estar acompanyada d'una operació de comunicació que incloïa 2,3 milions de fulletons, una pàgina web, i una campanya de trucades automàtiques. En total, "Ashley's Story" va costar 6,5 milions de dòlars.
El vídeo va tenir un èxit increible i va fer decantar molts vots a favor de Bush, perquè apel·lava als sentiments, explicava una història personal, parlava d'un tema important i el situava en un context que la gent podia comprendre. Era un gran relat, que mostrava a Bush com un ésser gairebé diví, però que ajudava les persones, i mostrava que l'11 S també havia arribat a l'Amèrica profunda.
Ashley Faulkner va ser convidada a la investidura, després de la victòria electoral de George W. Bush.
Llegit a “Storytelling“, de Christian Salmon.
Quan l'home es refereix a les coses ho fa transformant les «impressions» que aquestes li produeixen en «expressions» del seu propi sentir. Aquestes «expressions» són les «metàfores» amb què l'home va recobrint la realitat i omplint-la de símbols, que acabaran desenvolupant-se en mites i relats, que del que ens parlen en realitat és de la vida dels homes, de la seva història. Aquesta era una de les teories filosòfiques de Hans Blumenberg. Com ell deia, només podem accedir a certs conceptes a través de la metàfora, "que aconsegueix obrir-nos dimensions de l'ésser que d'una altra forma romandrien inaccessibles".
I és que les metàfores, com també indica George Lakoff a la seva "carta oberta a Internet" (1991), són importants: "la pregunta de si hauríem de declarar la guerra en el Golf pertany a les metàfores. El Secretari d'Estat Sr Baker considera que Saddam "amenaça el nostre suport econòmic". Per al President Bush, Saddam "estrangula" la nostra economia. El General Schwartzkopf caracteritza l'ocupació de Kuwait de "violació". En realitat, existeix un extens sistema de metàfores, en gran part, inconscient que utilitzem de forma automàtica, sense realitzar cap tipus de reflexió, a l'hora de comprendre allò complex o les abstraccions".
En una altra de les seves obres, Lakoff i Johnson parlen de la metàfora com a principal mecanisme pel qual entenem conceptes abstractes i raonem. D'allà, la importància de la metàfora en la construcció del discurs i de la imatge que volem transmetre. Les metàfores, en un discurs polític, donen caràcter narratiu al candidat, aconsegueixen que els oients entenguin millor què senten i que desitgen els polítics. Les metàfores, expressades com a part d'un relat, són importants, no només perquè són una gran eina de comunicació, sinó que també perquè fan que el relat tingui un sentit simbòlic.
Cada metàfora té el seu simbolisme, i és molt curiós veure l'ús que ambdós candidats principals en les eleccions catalanes van fer de les metàfores en els seus dos discursos de final de campanya, dijous 25 i divendres 26, al palau Sant Jordi de Barcelona. Es dóna la circumstància que ambdós van utilitzar metàfores marítimes per expressar els seus sentiments i el relat amb què es presentaven en aquesta cita electoral, i van ser els dos millors discursos que els he sentit a ambdós.
José Montilla, en el seu discurs, deia, parafrasejant a Marx, "Hi ha un tsunami conservador que recorre tot Europa: el tsunami de la dreta. El tsunami que vol retallar drets, prestacions i que vol una sortida neoliberal contra la crisi. Què hem de fer? Fugir? Veure com l'onada de la dreta nacionalista espanyola del PP i l'onada de la dreta nacionalista catalana de CiU ens passen per sobre? Un tsunami que trenqui tot el que hem construït? Un tsunami de dretes en un país d'esquerres? Us proposo que aixequem un espigó alt i fort. Un mur que aguanti l'envestida de les onades. Un mur que defensi l'Estat del Benestar, les polítiques socials, la justícia i l'autogovern. Un espigó resistent, feta de tota la gent d'esquerres i progressista d'aquest país. Un mur de vots catalanistes, progressistes, d'esquerres i socialistes que detingui el tsunami conservador. Voleu fer història? Doncs fem que Catalunya sigui la primera en detenir la tempesta conservadora".
En el discurs d'Artur Mas, aquest es presenta com un vaixell al mig del mar, a punt d'arribar a port: "Fa set anys vam quedar al mig del mar, lluny de la costa. Fins llavors vam tenir un bon timoner, Jordi Pujol, però de sobte ens vam quedar sols, lluny de terra; només teníem la profunditat de l'horitzó i la il·lusió, els somnis. [...] Allí, sols en mig de la immensitat, amb un onatge fort i gent que pensava que seríem nàufrags. No podíem canviar els vents, però sí moure les veles [...] Hem recobrat les forces i vam posar rumb a Ítaca. I ara estem a punt d'arribar a l'illa. Ha estat una llarga travessia, amb mars embravits, mars en calma, i fins i tot taurons. Estem a punt de fondejar a l'illa, però no sabem si trobarem aplaudiments o silenci. Ho dirà Catalunya diumenge, però només el viatge ja ha valgut la pena".
Si analitzem ambdós relats, expressats en les seves respectives metàfores, podem observar com Montilla es reafirma com el port segur, el mur que evitarà que entrin "els dolents". És una metàfora defensiva, de garantia, de seguretat. Per la seva part, Artur Mas parla de si mateix com el vaixell que arriba a casa, que torna després de passar mil desaventures, que ha sobreviscut i que vol fondejar al port.
Són bones metàfores, molt simbòliques, i ja sabem, després del resultat, que l'espigó no va aguantar. Entre altres coses, potser el vaixell (i el seu relat) era massa gran.
Ferma defensora de les reformes de Barack Obama però també cap de turc dels republicans, la demòcrata Nancy Pelosi ha revalidat en aquestes legislatives el seu escó per Califòrnia -que ocupa des de 1987-, però en quedar-se els demòcrates sense la majoria absoluta ha perdut la presidència de la Càmera de Representants. El gener del 2007, Pelosi es va convertir en la primera dona que ocupava la presidència de la Càmera, i amb això esdevingué la tercera figura del país per darrere del president i del vicepresident. Cedirà el comandament al congressista d'Ohio John Boehner el gener, quan es formi el nou Congrés d'acord amb els resultats de les eleccions del passat 2 de novembre.
Al capdavant dels congressistes demòcrates des del 2003, Pelosi s'ha destacat per haver defensat amb fervor els valors més progressistes dins del partit d'Obama. La seva intervenció va resultar decisiva en l'aprovació de reformes històriques, com la financera i la sanitària, una de les estrelles de l'agenda política del president.
Pelosi era l'enemic públic número dos dels republicans (l'1 és Obama, clar), per la seva manera de fer política i pel que significava: els demòcrates governaven en el congrés. També per les seves idees a favor de l'avortament, contra la guerra de l'Iraq i contra el mur antiimmigració de Mèxic. Per aquestes raons, va ser durant la passada campanya blanc dels seus rivals republicans, que van llançar una campanya de recaptació de fons a través de la web firenancypelosi.com (fer fora Nancy Pelosi). Van recaptar 20.000 dòlars, i en la web es mostra en un mapa a quines zones n'han recaptat més per fer-la fora. I ho van aconseguir, ja no és la presidenta del congrés.
És tanta la seva alegria que han creat merchandising amb la seva gesta, en forma de samarretes, jerseis, adhesius, tasses i bosses, que es venen, i són àmpliament destacats en la web republicana.
Es tracta d'una minicampanya temàtica, d'atac personal, amb un microsite, que s'està fent perdurar com a mostra del poder republicà en aquestes passades eleccions. És també una manera de dir-li els seus simpatitzants que ho han aconseguit i que seguiran endavant fins a fer-los fora a tots. Com indiquen als productes que venen: "Jo vaig fer fora Nancy Pelosi. Qui serà el pròxim?".
Ernest Benach deixa el Parlament de Catalunya, després de molts anys, els set darrers com a president del mateix. En política des de 1980 i a ERC des de 1987, ha estat diputat en els anys 1992, 1996, 1999, 2003 i 2006.
La seva presidència es recordarà, entre moltíssimes altres coses, com el primer president d'un Parlament online, modernitzat, que posava a la disposició del públic objectiu del Parlament: els ciutadans de Catalunya, la qual cosa es feia en la càmera catalana, difonent-ho com mai, en xarxes socials i a través de la xarxa. I no només de manera institucional, amb la seva idea de “Parlament 2.0” sinó també a través dels seus perfils personals: Facebook, Twitter i bloc (des de 2003), i a través del seu llibre “#Política 2.0“. Benach sempre estava disponible per respondre qualsevol pregunta, de manera directa, sense intermediaris, i sempre disposat a explicar què es fa en el Parlament, o què es podria fer, volent aprendre, buscant idees, cooperació, vincles amb gent que podria aportar alguna cosa. I, independentment dels partits, aquesta és la bona política.
Avui, sigui per motius personals, pels resultats electorals o per ambdues coses, ha dit que no recollirà la seva acta de diputat, i ho ha dit, com no, a través del seu bloc: “Justament perquè vull el millor per aquest projecte que defenso i en el qual crec, penso que ara convé que jo hi treballi des d’una altra banda i afavoreixi l’entrada al Parlament d’un nou diputat, vint anys més jove que jo. És el torn de deixar pas a una nova generació“. La política és (o ha de ser) contacte amb els ciutadans, directe, la xarxa ho permet, i el comiat polític de Benach és un altre exemple d'això.
En aquest post, el meu mini-homenatge. Moltes gràcies i sort, president.
