|
Per Hernando Calvo Ospina *
Periodista, autor Sur un air de Cuba, Le Temps des Cerises, Pantin, 2005.
“ De Alto Cedro voy para Marcané / Luego a Cueto voy para Mayari… "... " L'escena el captura en la nit mentre que, reprenent expressions nascudes de la inventiva popular, interpreten cançons que s'inspiren en el viscut, de les coses simples de la vida." Fortes sonoritats, harmonioses, que fan honor a una herència africana, europea, i mateix àrab, els artistes cubans diverteixen i fan ballar els públics del món sencer. Constantment en gira, s'aclamen a les quatre cantonades del món, i la seva formació acadèmica i artística és generalment molt d'alt nivell. Malgrat això, a l'illa, segueixen sent accessibles als seus compatriotes. Sovint agradables, espontanis i parladors, no és rar veure aquesta frescor desaparèixer quan un periodista estranger els demana una entrevista. I tenen bones raons: " Amb nosaltres, la premsa internacional busca sempre l'aspecte polític de les coses, per deformar les nostres observacions, perjudicar a Cuba i a la revolució." "Dixit Chucho Valdés, el pianista qui es pot probablement donar per la cosa més complet del món, recompensat cinc vegades per un Grammy i forquilla de diversos títols honoris causa, proves d'un fort reconeixement internacional."
|
|
|
|
Amenaces a les condicions de vida de l’illa
Les noves restriccions decidides pel Sr. George W. Bush contra Cuba no només se centren a guanyar la majoria de l’electorat cubà de Florida durant les properes eleccions. Responen fonamentalment a l’obsessió de la Casa Blanca: eradicar el règim castrista i no facilitar-ne la democratització. Aquest perill, real, no podrà impedir l’anàlisi de les contradiccions internes i els errors que fan fràgil la societat cubana.
Per Janette Habel*
Ningú no s’hauria jugat res, fa deu anys, a favor de la supervivència del règim cubà. L’URSS, el principal comprador de sucre i subministrador de petroli a l’illa, s’acabava d’enfonsar. Calia reconstruir una estratègia econòmica adaptada a les noves relacions de força, i això en un aïllament gairebé total, mentre es desencadenava en el planeta l’onada neoliberal. Els anys noranta van ser per a Cuba anys negres i la seva població va haver de suportar un terrible patiment.
La nova política econòmica posada en marxa a partir del 1993, les reformes mercantils adoptades (autorització del treball independent, mercats lliures en l’agricultura, legalització del dòlar, multiplicació de les societats amb capitals mixtos, etcètera) havien de permetre una nova arrencada del creixement a final de la dècada. Tot i així, també van provocar un trastorn i una inversió dels valors inculcats per la Revolució, com per exemple la dualitat monetària, que afavoreix la diferència d’ingressos entre els qui posseeixen dòlars i els qui no hi accedeixen.
Quan encara no s’ha recuperat el nivell de vida del 1989, el creixement del producte interior brut (PIB), que s’havia situat en l’1,2% el 2002, va arribar al 2,6% el 2003, però la generació que ha aguantat el pes del període especial des de fa catorze anys ja no pot més.
Sens dubte, la política de substitució de les importacions posada en marxa fa uns anys ha viscut èxits significatius. Amb la utilització del petroli cru nacional, Cuba és pràcticament autosuficient per produir electricitat. El proveïment del sector turístic s’assegura a partir de productes locals fins a un 70%, un factor de reducció dels costos. Altrament, i per citar tan sols un exemple, uns avenços en el terreny de les biotecnologies permetran ajudar Nigèria i Namíbia a produir medicaments contra el VIH.
|
|
|