|
EN EL CAOS DE LA POSTGUERRA
Malgrat que està dividida per la guerra d’Iraq, la Unió Europea podria treure’n un “avantatge col·lateral”: el d’afirmar una identitat pròpia tot marcant les distàncies amb un “soci” americà que confon aliança amb jurament de fidelitat. Però per això caldrà donar un contingut polític a l’euro, acusar el mercat i promoure el saber fer europeu en matèria de dret i de justícia.
Per Bernard Cassen *
|
|
|
Per Anne-Cecile Robert
Els responsables de la guerra fora de la llei d’Iraq, seran jutjats algun dia? Ja només el fet de recórrer a la força armada fora dels casos previstos a la carta de les Nacions Unides pot portar a un judici davant la justícia internacional? Quina jurisdicció internacional jutjarà els crims de guerra i les violacions dels drets de l’home comesos en el territori Iraquià? Probablement cap, ja que, a diferents nivells, els Estats Units i el Regne Unit són les forces dominants.
|
|
|
Per James K. Galbraith *
A finals de la Segona Guerra mundial, la conferència de Breton Woods, de 1944, emplaçava al Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial (BM), el patró or i la convertibilitat del dòlar a 35 dòlars l’unça d’or. La notorietat adquirida per John Maynard Keynes després de les seves rotundes crítiques del Tractat de Versalles de 1919 (1), a continuació de les seves propostes teòriques innovadores per sortir de la Gran Depressió, li van permetre de dirigir la delegació britànica. Com explica Robert Skidelsky (2) en la seva trilogia, Keynes s’enfronta a la voluntat del tresor americà d’imposar a Gran Bretanya, a punt de la fallida, una estreta dependència financera. El president Franklin D. Roosevelt regulà finalment el problema a través d’un préstec-arrendament vàlid per la durada de la guerra. Però el conseller de la Corona Britànica va haver de plantar cara a les noves postures vastes per l’ordre mundial de l’època. La seva resistència al domini econòmic americà emergent pot ser encara una font d’inspiració.
|
|
|
EN EL CAOS DE LA POSTGUERRA
Els Estats Units mai han posseït oficialment colònies a Amèrica Llatina. Però colònies de facto, sí. A principis del segle XIX, als anys 1930, la política del “gran bastó” –les intervencions armades i les ocupacions d’estats sobirans– ha permès a Washington preparar el terreny als dictadors que, posteriorment, per desgràcia dels pobles, es comportaran com a perfectes supplétifs.
Per Maurice Lemoine
|
|
|
Per Annie Lacroix-Riz *
Es tracta d’una pàgina poc coneguda de la història de la Segona Guerra Mundial: des de 1941-1942, Washington havia previst imposar a França – com també als futurs vençuts Itàlia, Alemanya i Japó – un estatut de protectorat, regit per l’American Military Government of Occupied Territories (Amgot). Aquest govern militar americà dels territoris ocupats hagués abolit qualsevol sobirania, incloent el dret d’encunyar moneda, seguint el model proporcionat pels acords Darlan-Clark de novembre de 1942.
|
|
|
Per Chantal Bismuth i Patrick Barriot *
Quina és la legitimitat de la distinció entre armes convencionals i armes no convencionals (nuclears, radiològiques, biològiques i químiques –NRBC o armes especials), oportunament integrades a les armes de destrucció massiva? El criteri de discriminació ve d’un poder mortífer desmesurat o d’un mecanisme d’acció letal bàrbar?
|
|
|
|
EN EL CAOS DE LA POSTGUERRA
Per Valerio Evangelisti *
“Tota la ciutat de Tetelmünde cremava; una torxa grandiosa, il·luminada per la furor ancestral dels obsessionats en els que renaixia d’imprevist, reclamant els seus drets, el primer instint de l’home: la destrucció”.
|
|
|
Des de fa mil·lenis, el Tigris i l’Eufrates han estat testimonis, en el transcurs de la història, de desastres. El més cèlebre va ser la invasió de Bagdad, ja metròpoli, pels mongols al segle XIII abans de Jesucrist. L’herència cultural de segles sencers va acabar al Tíber en un primer desastre humà. La història recorda aquest període amb desdeny. Però els mongols eren tribus barbàres, i no els amos del món.
|
|
|
Per Alain Joxe *
La guerra il·legal dirigida pels Estats Units contra Iraq marca un gir en la història estratègica, encara que de moment només puguem fer-ne un balanç incomplet, ja que les ruptures d’estil que permeten revelar són massa nombroses i xoquen, amb masses plans a la vegada, el saber fer dels comentaristes encarregats de la banalització del present.
|
|
|
EN EL CAOS DE LA POSTGUERRA
La fi dels combats a Iraq ha marcat una etapa en la redefinició de l’arquitectura internacional. Està en debat, el lloc de les Nacions Unides i del dret internacional, els rols respectius d’Europa, de Rússia i dels Estats Units, el del G8 i de la mundialització liberal. El nou ordre està marcat per un retorn als protectorats –un terme tan colonialista que havia estat desterrat després de la primera Guerra Mundial. De Bòsnia a Afganistan, els països es troben sota tutela. A Bagdad, després d’una guerra dirigida sense l’ONU i contra la majoria d’estats i contra l’opinió mundial, es posa en pràctica una administració dirigida per un exgeneral americà. Malgrat la seva victòria militar, els Estats Units xoquen amb obstacles imprevistos, lligats a la manera brutal amb la qual han assolit els seus objectius.
Per Alain Gresh
|
|
|
En el caos de la postguerra
La formació, a finals d’abril de 2003, per Mahmoud Abas, anomenat Abou Mazen, d’un nou govern palestí havia d’estar seguida de la publicació de la “fulla de ruta” del Quartet (Nacions Unides, Unió Europea, Estats Units, Rússia), que preveia un estat palestí independent pel 2005. El suport que dóna el president George W. Bush a aquesta renovació de les negociacions israelopalestines té a veure, sens dubte, amb la preocupació d’atenuar el xoc de la victòria americana a Iraq en l’opinió àrab. Sobretot si es té en compte que la postguerra s’anuncia més difícil que la guerra. Després dels saqueigs, el caos persistent impedeix el retorn a una vida normal. De nord a sud, les manifestacions hostils es multipliquen – encara que el pelegrinatge xiïta a Kerbala estigui tenyit d’antiamericanisme. Això significa que posar en marxa el protectorat confiat al general Jay Garner serà delicat, cosa que confirmen les experiències de Bòsnia i Kosovo.
Per Catherine Samary *
|
|
|