Dijous plovia al Parc de la Ciutadella. Pluja generosa que donava la benvinguda a un govern que sortia i a un que hauria de fer entrar un nou govern. El Palau del Parlament es vestia de gala, i es guanyava a pes esdevenir l'escenari de l'actualitat política catalana.

Els socialistes, llestos, en veure que plovia no volien quedar xops i més en els temps que corren que albiren tempestes, neus i freds pels exèrcits repartits al llarg i ample de les trinxeres de l'administració catalana.

L'hemicicle agafava aire, s'enfrontava al primer debat polític d'una flamant legislatura. Els convergents corrien pels passadissos amb aquella cara tan catalana que diu "veig a molta gent que feia temps que no veia, potser massa". Sobre les catifes lliscaven sabates enllustrades i acurades performance que reblaven allò tan  nostrat de "nosaltres sí sabem fer les coses".

El debat va presentar un sucós aperitiu dels quatre anys que queden pel davant. Un Artur Mas sòlid, feiner i amb posat que aquí només es farà foc en barbacoes autoritzades.

Joaquim Nadal va reblar la seva idea, que el PSC és el flotador per emergències, tot explicat amb subordinades d'ample espectre. Nadal quan s'hi posa sap que guanya, sinó no l'hi troben. Nadal és l'Últim Mohicà de la gran política catalana de les tres is:  il·lustrat, institucional i intel·ligent.

Alícia Sánchez-Camacho, descol·locada, va enfilar un discurs fluix, desmesurat d'espanyolisme i potser massa marcat per un atac de banyes. Joan Herrera va identificar-se en una figura que convé tenir a la cambra: en Teo al Parlament. Doctrina zen per si algú avança massa per la dreta.

Joan Puigcercós, farragós, va decidir immolar la seva capacitat de ser algú, i de retruc, que Esquerra tingui la representativitat que mereixen les seves sigles. Massa bilis, i en política, la bilis és mala consellera.

Joan Laporta, audaç i irònic, sap que només té a guanyar i, dijous, es va guanyar el paper de l'oposició nacionalista. Deixarà fer, als qui al seu criteri són autonomistes, el darrer intent amb la pastanaga del concert; i ell, coherent en un objectiu, insistirà en què l'única alternativa és la que ell i els seus tossuts companys de files proposen. Albert Rivera, entremaliat amb l'oratòria, va presumir d'espanyolisme català. Té corda i la farà anar.

Debat distret per una legislatura que podria ser soporífera. Però no cal patir perquè els petits tindran joc i voldran pujar a la xarxa amb ganes de brega. Ja es veurà com els dos grossos eviten perdre la compostura, els ecologistes fan el que han de fer, i els altres, que es posin tranquils i es comprin un lloro, perquè ara per ara no compten.

Plovia, però quan Mas va sortir del Parlament després d'haver dinat en família, el sol acaronava la Ciutadella. I em va venir al cap la cançó de John Fogerty interpretada magistralment per Creedence Clearwater Revival. S'auguren núvols i “vull saber, sr. Mas, si alguna vegada ha vist la pluja caient en un dia assolellat?” Passa poques vegades.