Quan jo era petita, a l’entrada dels cinemes i normalment penjades en un panell rectangular, hi havia una sèrie de fotos del film que hi projectaven. Se’n deien “quadros” i tothom els contemplava amb cara de sapiència i d’interès. Era l’únic sistema per esbrinar si es tractava d’un western, d’una “pel·li” de guerra o d’un relat històric. Els “quadros” estaven estratègicament triats, de manera que recollien els moments més intensos i significatius de la pel·lícula, aquells que suposadament havien de resultar més útils com a reclam publicitari. Ara m’adono que aquesta mesura era una mica supèrflua. El sofert espectador, que volia entrar al cinema tant sí com no, sempre acabava afirmant: “Estan bé els quadros”.
I apa, cap a dintre.
La meva recomanació d’avui potser us semblarà, estimats lectors, un pèl insòlita, però... quina millor època que el Nadal per cedir a la temptació de ser una mica nostàlgics? El cert és que fa pocs dies ens va deixar per sempre, a l’edat de 88 anys, el cineasta Blake Edwards i aquesta notícia va despertar en mi uns quants records del passat que ara he decidit compartir amb vosaltres.
Blake Edwards –director, productor, guionista, actor– és l’artífex (parlo en present perquè la seva obra continua ben viva) d’un munt de pel·lícules de signe molt divers. Tot i que és força més conegut per les seves comèdies (només cal recordar-ne algunes de tan antològiques com La pantera rosa o El guateque), la veritat és que també li devem metratges prou compromesos (citaré, per exemple, Dias de vino y rosas, de 1962, una dura aproximació al tema de l’alcoholisme) o esplèndidament exquisits (Desayuno con diamantes, basada en la novel·la de Truman Capote i amb la dolça i elegant Audrey Hepburn).
El llegat d’Edwards és extensíssim. Resulta absolutament impossible de reproduir en aquest article. D’altra banda, tampoc no fa cap falta, perquè una ràpida consulta internàutica ens permetrà esbrinar tot allò que vulguem. En canvi, a mi m’agradaria remembrar certs aspectes concrets, com el fet d’haver-se sabut envoltar sempre d’un conjunt de professionals de primera categoria. Destaca la banda sonora de moltíssimes de les seves pel·lícules, que en alguns casos han esdevingut èxits de fama mundial. Precisament el tema de La pantera rosa o el deliciós Moon river de Desayuno con diamantes (ambdós compostos per Henry Mancini, desaparegut el 1994) en són exemples paradigmàtics.
Tanmateix, per a mi la millor pel·lícula d’Edwards, una de les meves preferides i que em té el cor inevitablement robat, és la comèdia musical Victor Victoria, de 1982. El film posseeix un tret remarcable. La capacitat de posar damunt la taula, a partir de l’humor i de la música, un debat delicat i tendre, extremadament intel·ligent, al voltant de l’homosexualitat, de la transsexualitat, dels problemes de gènere. De la poca importància de l’orientació sexual de l’ésser humà i de la necessitat de destacar en primer lloc allò que realment importa, els nostres veritables valors com a persones: l’amistat i l’amor. Poques vegades he vist al cinema un tractament més eficient del tema. I és que, mitjançant la lleugeresa de la comèdia, de vegades resulta fàcil fer grans declaracions de principis. Si no em creieu, us remeto a d’altres comèdies igualment sensibles amb la qüestió: Las aventures de Priscil·la, princesa del desierto o In and out.
El cert és que a Victor Victoria la màgia del cinema es combina de manera magistral (actors en estat de gràcia, música impecable, diàlegs plens d’enginy i un guió esplèndid). I això que es tracta d’un remake, concretament de la pel·lícula alemanya, de 1933, ViKtor und Viktoria, dirigida per Reinhold Schünzels.
Per tant, estimats lectors, avui us recomano l’exercici de tornar al passat. Els DVD i la presència del cinema a la xarxa (que Sinde em perdoni, per Déu!) ens permeten recuperar amb un esforç mínim un munt de pel•lícules que paga la pena veure. Sense haver ni tan sols de contemplar els “quadros”. No us sembla que podria ser una bonica activitat en aquestes festes tan familiars i casolanes? Pares, germans, tiets, avis. Tots al voltant de la tele o de la pantalla de l’ordinador per gaudir d’aquestes magnífiques pel·lícules.
Jo, per part meva, ho tinc molt clar. Ja us puc garantir una cosa: a casa, mirarem Vïctor Victoria.
