Puc confessar que aquesta setmana el Barça m’ha desbordat. Si, vaig arribar a Barcelona, i ho vaig poder veure amb els amics. I malgrat confessar que com tot bon culé sóc patidor, no hagués imaginat una final tan clara. Els millors missatges els dels amics del Madrid, rendits davant del joc. Millor impossible. Una temporada per emmarcar.

Més enllà d’aquesta alegria compartida, aquesta setmana no em podia estar de fer algun comentari sobre l’actualitat política. En primer lloc sobre cotxes. Em sorprèn que encara hi ha que parli que ICV es dedica a marcar perfil. Algú pot pensar que una força membre del partit verd europeu pot callar quan som un dels recons d’Europa que no posa límits a l’hora de subvencionar vehicles cars i clarament contaminants? Em torno a reafirmar amb el que vaig dir dimarts. La mesura no és equitativa, ni progressista ni sostenible. I si, per Governar és cert, s’ha de consensuar. I el problema no és la postura d’Iniciativa, és de qui ho tira endavant i de com ho tira endavant.

En tercer lloc, volia destacar la setmana del Congrés. Perquè encara que no se’n parli, ha estat una setmana intensa. Entre les diferents iniciatives que vam defensar dimarts hi havia una sobre paradisos fiscal. Una iniciativa nostre i una altre del PSOE. En la tarda de dimarts vaig recordar una part de l’espot electoral socialista “los de los paraísos fiscales, los de las stock options, los de las trajes a medidas, los que nos metieron en la crisi no van ahora a sacarnos de ella. Reparto justo versus codicia”. I vaig explicar que més enllà dels compromisos genèrics en la lluita contra el frau fiscal, la nostra Proposició demanava que es modifiqués el projecte de Real Decret que permet que a partir d’ara aquells que compren deute de l’Estat provenint de paradisos fiscals no hagin de declarar la seva identitat. Una mesura que dificultarà la lluita contra el frau fiscal, no permetrà donar la informació a altres autoritats fiscals, i obrirà la porta al blanqueig de diners, com ha denunciat l’Associació d’Inspectors d’Hisenda. I el que nosaltres és que no siguin els dels paradisos fiscals els que ens treguin de la crisi. Però aquests són els límits del PSOE: passar del discurs a la realitat. I al final ens van votar en contra. I la seva Proposició genèrica i inconcreta es va votar amb els vots de CiU. Poca gent es va assabentar. Però si ho explico és perquè crec que il·lustre molt bé el que passa en aquest país. Un relat fort contra els paradisos fiscals, i una pràctica que està a la cua d’Europa. I es que cada setmana et trobes amb renuncies. La setmana anterior un Real Decret energètic que regalava a les elèctriques 1000 milions d’euros en drets gratuïts d’emissió de gasos d’efecte hivernacle i blindava per les grans companyies el negoci de les renovables, tot sota el paraigües del bonus social. Confesso que són aquestes coses les que em continuen indignant. Les que em fan continuar fent política. “Repartiment just versus cobdícia”

Per acabar, un lament. Per una justícia que no vol rescabalar a les víctimes del franquisme. Després d’haver arxivat la causa oberta pel jutge Garzón, amb un paper lamentable de la fiscalia, ara acusen al jutge de prevaricació. Per fes-s’ho mirar.

Aquesta ha estat la setmana del nou model econòmic. La nova frase d'en Rodríguez Zapatero. Hem estat anys amb allò del “hem superat el nivell de renda d'Itàlia”, negant que l'economia espanyola tingués un problema en el seu model de creixement. Hem arribat a destinar el superàvit pressupostari a política de xecs. I ara ens anuncia que ha arribat l'hora del canvi de model, a cop de titular i amb poca proposta concreta. La pregunta és si serà un recurs retòric o anirà de debò. I és aquí on es desperten els dubtes.

Sigui com sigui, és evident que la crisi no l'ha creat ni els sous, que no van pujar mentre els beneficis de les empreses de l'IBEX 35 es multiplicaven, ni la inflexibilitat del mercat laboral, que si per alguna cosa es destaca és per la seva elasticitat alhora de destruir ocupació. Però els focus de la CEOE s'han posat en aprofitar l'oportunitat del moment per abaratir costos laborals. I encara que fins ara aquest era un meló que el Govern s'havia negat a obrir, ens hem trobat que ha estat incapaç d'exigir als bancs que a canvi dels ajuts milionaris comencin a donar un mínim de crèdit. La bona notícia era que el Govern no estava amb la CEOE, i la mala és que no sabíem ni on està ni cap a on va. Ni exigència als bancs, ni impostos als més rics. Mentre parla de la lluita contra els paradisos fiscals ha permés l'opacitat d'aquells que residien en aquests països en la publicació de diferents Decrets Llei.

La novetat d'aquesta setmana és que per unes hores el Govern va fer un pas més. En la setmana on s'apel·la de nou a la por de la dreta, han de ser dos diputats qui aturin un pacte entre PSOE i CiU per obrir la reforma laboral. La nit de dilluns a dimarts, ens vam assabentar que totes dues forces havien pactat, i no és un problema d'equívocs, obrir el diàleg social per encarar el problema del mercat laboral dial, la problemàtica de la negociació col·lectiva, i permetre que sigui el sector privat qui entri a gestionar les situacions d'atur. Com es diu en castellà “blanco y en botella”.


Aquella mateixa nit vam dir que donàvem per trencat cap acord. Avisàrem als sindicats. S’havia acabat això de pactar una política amb uns i la contrària. El mateix dia, i en línies oposades.

El dia següent el PSOE va anunciar que retirava la signatura; al·legant que se’ls havia mal interpretat. Aquella mateixa tarda. el President del Govern venia a donar-nos explicacions d’una cosa força inexplicable; una declaració que feia saltar pels aires la negociació col·lectiva. La declaració s’havia mesurat, ja que un text així havia passat com a mínim pel vist i plau del Ministre de Treball.
Després de gestos com aquest no ens poden venir amb el rotllo de que ells paren a la dreta. Una dreta amb la que s’apleguen per suprimir la justícia universal, aquella que permet perseguir els delictes contra la humanitat per part de la justícia espanyola. A la dreta no la paren la multitud de diputats que un dia diuen oposar-se a la dreta, per després pactar qualsevol reforma que retalli drets i llibertats.

El debat de l’estat de la nació (o de política general, trieu vosaltres mateixos) de dimarts i dimecres passat ens ha tornat a ensenyar la cara més frívola i també la visió més centralista del president Jose Luis Rodríguez Zapatero. La proposta d’ajudes directes per subvencionar la compra d’automòbils és un altre exemple de la improvisació de Zapatero i de falta de delicadesa cap a les comunitats autònomes. En aquesta ocasió encara més greu perquè aquesta proposta passa perquè les comunitats autònomes aportin 500 euros en l’aportació global de 2.000 euros. Cal tenir molt rostre per prometre diners que paguen els altres sense ni tan sols haver-los consultat. És a dir, que Zapatero ens convida a sopar i a l’hora de pagar ens diu que paguem a mitges. Molta barra, poca seriositat i poc respecte cap a les comunitats autònomes.

Zapatero cada vegada em recorda més aquell llegendari presentador del programa de TVE “1, 2, 3”, Kiko Ledgard, que mantenia el suspens en la subhasta final entre el cotxe, l’apartament a la costa i la “calabaza doña Ruperta”. Doncs bé, als catalans amb Zapatero al final sempre ens toca la “calabaza” i si ens toca el cotxe l’hem de pagar a mitges.

Al president Zapatero li vaig demanar en la meva intervenció de dimarts a la nit un gir a l’esquerra, però també un canvi d’estil, que sigui menys efectista i sí més efectiu, amb lideratge polític i sense excés de dispersió, una política no feta de picades d’ullet i gestos, sino de realitats, d’una orientació estratègica que giri a l’esquerra, amb compromís ambiental, compliment amb Catalunya en finançament i transferències.

Aquesta setmana es debatran i votaran les propostes de resolució. ICV hem presentat 10 entre les quals finançament, assegurar la cobertura social als desocupats i una que insta l’Execuitu a tancar definitivament la central nuclear de Garoña. Comprovarem si Zapatero es comporta com un Kiko Ledgard de la política o bé baixa al terreny de la realitat per canviar-la, sense efectismes ni xecs, sinó amb un gir en el model econòmic i en el seu compromís amb Catalunya. Esperem no trobar-nos de nou un Zapatero que imita, malauradament, de manera magistral Kiko Ledgard.

La legislatura passada, al Congrés dels Diputats es va fer un esforç notable perquè el Govern es posés al dia en la lluita contra la sida. Es van debatre i aprovar desenes de resolucions i proposicions no de llei. I com a conseqüència, el Govern va aportar més recursos que mai al Fons global en la lluita contra la sida.
Fa pocs dies, en la seva visita a l'Àfrica, un continent on moren milions de persones per la sida, el Papa Benet XVI ha dit que el preservatiu no protegeix del contagi del VIH. Benet XVI no és només un cap d'Estat, sinó també el màxim representant de l'església catòlica, i té autoritat sobre milers de persones. Amb l'afirmació de l'altre dia, el papa llença per terra la tasca i la pedagogia de milers d'organitzacions, moltes d'elles conformades per cristians de base, que recorren l'Àfrica intentant que el preservatiu s'utilitzi en una societat on els homes rebutgen sovint el seu ús.
Ara mateix la pretensió d'ICV és és clara i elemental: que el Govern espanyol expressi la seva queixa per unes declaracions que són irracionals, que van en contra dels criteris de la comunitat científica i que condemnen milers de persones a la mort.
El més sorprenent de tot plegat ha estat la reacció virulenta de la jerarquia eclesiàstica, així com del PP. La jerarquia eclesiàstica ens ha titllat de grupuscle i d'estar en contra de la llibertat religiosa, potser per amagar la seva radicalització, el seu allunyament de milers de persones, també cristians, que no entenen el caràcter reaccionari d'uns pocs, ni la deriva cap al pitjor dels passats del mateix Papa. Però a aquesta actitud s'hi ha sumat la beligerància de determinats mitjans, amb un impressionant encarnissament. I per últim un PP, que no només ha negat la iniciativa, sinó que ha intentat que la mesa del Congrés no admetés a tràmit la iniciativa, per la pressumpta descalificació del pontífex, pel fet de reproduir el que el parlament belga ha aprovat.
És lamentable veure que, per a la jerarquia eclesiàstica, per a determinats mitjans conservadors i per al mateix PP, el problema sembla estar en el missatger que diu veritats com a punys i parla de la irracionalitat de les declaracions del Papa. Sorprèn que siguin incapaços d'obrir una reflexió sobre el caràcter dramàtic del missatge que dóna el màxim referent de l'església catòlica, que allumya l'església de la realitat i la situa en contra de qualsevol avenç i, fins i tot, com un factor extraordinari de distorsió en la lluita per una vida digna.
Esperem que com a mínim, la majoria parlamentària no desaprofiti l'oportunitat de posar les coses a lloc i que es protesti des del Congrés, com han fet altres parlaments, davant del Vaticà. Per això caldrà que el PSOE respongui.