En dos dies he baixat ahir al vespre a Reus en un tren que no cabia una agulla, he tornat a pujar a Barcelona i ara torno a baixar en tren cap a Cambrils. En aquests trajectes he iniciat la lectura del “llibre” de nadal, “Inés y la alegria”, d’Almudena Grandes, i he tingut temps de fer un post sobre aquesta setmana al Parlament.
Dilluns vaig pujar per primer cop a la tribuna del Parlament. I el primer que em va sobtar va ser no només la proximitat de la gent, un espai reduït des del que t’adreces a la resta de diputats. No em va sorpendre el silenci (que contrasta poderosament amb el xivarri del Congrés), ja sabia que l’ambient era prou diferent. Però tot i conèixer aquesta diferència, en un principi se’m va fer estrany parlar entre silencis. De fet, en un moment, la Presidenta del Parlament va interrompre la sessió, i en el mateix segon que ho feia, quan m’estava interrogant pel motiu de l’aturada, Núria de Gispert de reclamar un silenci que jo no tenia la sensació que s’hagués trencat.
Va ser en aquest nou escenari per ami, que vaig iniciar una setmana que marca una nova època pel país. En el primer dels debats, el que va transcórrer de dilluns a dimarts, des d’ICV-EUiA vam demanar coses bastant elementals; sensibilitat social; un país modern, que no relega el medi ambient a una anècdota; un pacte concret per la transparència i contra la corrupció. Va ser curiós, com l’aleshores candidat Mas, amb un discurs plàcid i tranquil, tal i com va reconèixer, només amb ICV se li va encendre un xip, i va començar a posar el retrovisor sense respondre a pràcticament cap de les nostres demandes.
El debat ja s’ha produït, i més enllà de les inconcrecions, que són moltes, hi ha aspectes que em preocupen: des de l’anunci a que no hi haurà un euro més per polítiques socials fins que sortim de la crisi (com si la inversió en polítiques socials no fos un factor més per sortir de la crisi); a la preponderància de la lògica privada i del negoci en la garantia de serveis públics. Sé que hi havia molta gent amb ganes de canvi. En Mas em va dir que hi ha molta gent contenta, i molta gent satisfeta després de l’acord entre CiU i PSC. Ens van dir que només era un acord puntual, de responsabilitat, potser si, però el meu interrogant és si això és així, perquè van signar un acord que els compromet a l’acord a tots els grans temes.
Sigui com sigui, i potser havent molta gent contenta i satisfeta, crec que a aquestes alçades també hi ha molta gent amoïnada, perquè amb els vots de molts es poden acabar fent polítiques per molt pocs. Com explicar sino que abans que conèixer la situació financera de la Generalitat s’anunciï l’eliminació de l’impost de successions amb un cost de 350 a 400 milions d’euros. Per això crec que l’esquerra responsable és aquella que creu que des del primer minut és possible una alternativa de progrés. I per això té tot el sentit el nostre vot contrari, per construir des del primer minut una majoria social que faci més difícil qualsevol tipus d’involució i que faci més creïble totes i cadascuna de les propostes que fem. Us confesso que m’agradaria estar més acompanyat, però cada força política sap el que més li convé. I també crec que ens toca representar la veu, el pensament i la reflexió de molta gent d’esquerres que només demana una cosa; una veu, d’oposició rigorosa i d’esquerres.
En fi, molt bones festes.