Un escriptor de les Illes: Miquel López Crespí

Per Albert Hernàndez i Xulvi, escriptor 　

Vaig conèixer Miquel López Crespí una nit freda d'hivern del 8 de novembre de 1990 allà a Ordino (Andorra), en el sopar de lliurament dels premis literaris de la "XIII Nit Literària Andorrana" (recorde que vestia completament de negre). Vam ser guardonats, indistintament, ell en el premi de poesia, i jo en el de novel× la. Des d'aquella nit vam fer amistat. He de dir que jo el coneixia abans per un article que va publicar un rotatiu valencià sobre ell. López Crespí és un bon escriptor. Com va escriure Lluís Alpera en Paraula de poeta (Col× lecció Poemes Essencials, núm, 11, Ciutat de Mallorca, Conselleria d'Educació i Cultura, 2001): "Miquel López Crespí és, en definitiva, un veritable home de lletres que ha participat activament en la vida cultural de les Illes. És un d'aqueixos escriptors que, com altres insignes intel× lectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble, enfront de la fagocitosi que pateixen les llengües autòctones. Val dir que López Crespí ha lliurat i continua lliurant moltes batalles cultural pel redreçament del català a les Illes, en primer lloc, i a la resta del domini lingüístic des de fa molts d'anys".

Antoni Vidal Ferrando, l'escriptor i poeta de Santanyí, parlant de Revolta (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 2000), un conegut poemari de Miquel López Crespí, va definir l'autor de de sa Pobla amb aquestes paraules: "Me'n record de la primera vegada que vaig conèixer personalment Miquel López Crespí. Era pel gener del vuitanta-sis, durant la proclamació dels premis Ciutat de Palma. Gràcies a la benevolència del jurat, del qual ell havia estat membre, jo havia guanyat el de poesia. Abans que qualcú me'l presentàs, aquella nit, ingènuament, m'imaginava que en Miquel devia ser un d'aquests personatges de moda que no es poden treure de sobre els admiradors. No endebades podia ostentar la doble condició d'escriptor i de líder de la resistència contra la bèstia negra de la dictadura. En certa manera, jo el veia com el paradigma de tot el que a mi, m'hagués agradat ser. No sé com, el seu mite es mantenia incòlume en algun dels últims reductes de la meva innocència, quan el nou ordre ja havia deixat ben clar que no posava messions per l'altruisme ni per l'intel× lecte, sinó per la hipocresia i la mediocritat". [Continuar]

Allò que va fer de la Revolució francesa un esdeveniment històric no van ser les accions més o manco afortunades dels seus actors, sinó les opinions i aplaudiments entusiastes dels seus espectadors, ja que els mateixos actors no poden ser testimonis de la grandesa de tot allò que succeeix. Han de ser els espectadors els que s’adonin del contingut polític i moral dels fets que altres protagonitzen. Aquesta idea de Hannah Arendt sembla haver estat la que ha inspirat Miquel López Crespí a l’hora d’escriure dues novel·les que expliquen al lector popular (en el benentès que aquest lector existesqui en la nostra literatura) l’èpica de les revolucions, els seus moments de glòria i el seu cabal immens d’esperança però el seu no menys gran abisme de desil·lusió. L’escriptor de sa Pobla ha publicat amb pocs mesos de diferència La conspiració (Antinea, 2007) i París 1793 (El Tall, 2008). Ambdues novel·les giren entorn de la mateixa temàtica i tenen com a protagonista destacat Miquel Sureda de Montaner, fill d’una família mallorquina, aristocràtica i botiflera, un rebel enfrontat a tot el que la seva família representava. Un personatge que gosa pensar pel seu compte, condició de la persona lliure, i esdevé liberal afrancesat, culte, que somia en la Il·lustració per acabar amb l’Espanya més negra i reconstruir la nació catalana des d’una perspectiva republicana i confederal, cosa que una minoria d’intel·lectuals veia possible si els vents jacobins travessaven el Pirineu. Una il·lusió, no cal dir-ho, que el mateix exèrcit napoleònic, amb el general Murat al capdavant, s’encarregaria d’esvair. I, com que la paraula sense l’acció esdevé eixorca, en Miquel conspira pel canvi social des d’una potent lògia maçònica, imbuït de lectures enciclopedistes, rousseaunianes, volterianes, i pel discurs polític de Marat a L’ami du peuple. Miquel Sureda i un parell de companys espanyols seran als carrers de París privilegiats espectadors, doncs, dels avatars de la Revolució que trasbalsà l’Europa de finals del XVIII i que, malgrat el seu reflux de reacció napoleònica, obriria les portes a tots els moviments d’alliberació social i nacional que esclataren al llarg del XIX arreu del Vell i el Nou continents. El periple vital de l’home marcat pel seu compromís, el farà víctima del Tribunal del Sant Ofici i, empresonat a Yaruro, a l’interior de la selva caribenya, quan semblava que la mort era l’única sortida que li quedava, l’aixecament de Bolívar el farà tornar al sentit de la seva vida, la lluita per la llibertat. [Continuar]

George Sand, un personatge de novel·la

Una de les modalitats de novel·la històrica que a hores d'ara és objecte d'un conreu més abundant és la que es dedica a convertir la vida d'un personatge real de gran rellevància en el protagonista de l'obra. Cleopatra, Alexandre Magne, Lincoln... Ramon Llull, Roger de Flor, Jafuda Cresques... Un gènere a cavall de la biografia i de la ficció. Literatura o estudi històric? Quina és la frontera entre una biografia d'intenció documental i analítica i una novel·la que s'alimenta de dades certes en el cas que ambdues estiguin escrites amb un estil dens, un llenguatge ric i precís, i una prosa capaç de seduir l'atenció dels lectors? Possiblement els dos elements de diferenciació més clar siguin la manera com són organitzats els materials i la possibilitat, en el cas de la novel·la, de poder permetre's el dret de reconstruir més lliurement la subjectivitat -el món interior, la privacitat- del personatge.

Coincidint amb el bicentenari del naixement de George Sand, morta el 1876, Miquel López Crespí ha publicat enguany dues obres narratives que la tenen com a protagonista. L'escriptora francesa, per la seva personalitat -romàntica, feminista, revolucionària- i per la vida que va tenir -amors, viatges, amistats amb grans artistes, participació en fets històrics rellevants- fou una dona que té un atractiu novel·lesc molt potent. Podríem dir que tota la seva vida va ser una novel·la apassionant, amb uns ingredients reals, d'acció i de vivències emocionals, que no poden ser fàcilment superables per la imaginació d'un novel·lista. Feia tot just dos anys que Gabriel Janer Manila també s'havia sentit atret per la personalitat de la romàntica francesa: li va dedicar la novel·la George. El perfum dels cedres. És evident que el fet d'haver escrit Un hivern a Mallorca converteix la Sand en una autora que és ben present en l'imaginari cultural dels mallorquins. En certa mesura la consideram una de nosaltres. I per això la recream i la glossam amb insistència. [Continuar]

Llorenç Villalonga, Miquel López Crespí i la novel·la Una Arcàdia feliç

Un paradís ran del cementiri

Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències

Ara ha fet un any que, amb motiu d'una estada a Mallorca, l'escriptor Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) em va parlar que tenia a mig fer una novel·la sobre Llorenç Villalonga (Ciutat de Mallorca, 1897-1980). Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner editor, 2010), Premi de Narrativa Pare Colom, és el primer títol d'una trilogia dedicada al senyor de Bearn. Malgrat que López Crespí se sent molt allunyat de la ideologia totalitària de Villalonga, em va detallar que tractava d'explorar la vessant més humana del seu protagonista. I és que l'any 1936 l'autor de Mort de dama es fa falangista: «tothom sabia que l'illa havia esdevengut un gran cementiri sota la lluna. Qui era el que no sabia que els anaven a agafar cada vespre als llogarets perduts, a casa seva, quan tornaven del camp? Em pregunt per què no vaig dir res, per quins motius (...) m'he refugiat a Bearn, al despatx del carrer de l'Estudi General sense voler denunciar la violència que vaig ajudar a consolidar d'ençà aquell terrible juliol». Això explica que el poblenc titlli Villalonga d'home de les mil cares, de felí, d'intel·lectual literàriament atractiu, de cínic, de professional de classe mitjana amb somnis d'aristocràcia... que s'encercla en una Arcàdia feliç, Bearn, per poder escriure pels descosits. I, de retruc, no haver de sentir els trets de la barbàrie franquista en els cementiris. Així i tot, justificarà la dictadura a la premsa insular fins ben entrada la dècada dels 60. Gràcies al patrimoni familiar de la muller no li caldrà exercir de metge, ofici que detestava de totes totes. [Continuar]

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí

Per Joan Fullana, director de la revista literària S’Esclop

Guillem Frontera i Miquel López Crespí (articles d'actualitat política)

Guillem Frontera |

Un suggeriment al director d'aquest diari: setmanalment s'hauria de publicar un quadre sinòptic que ens posàs al dia de l'estat de tots els processos judicials que se segueixen en casos de corrupció a les Balears i Pitiüses. Tant si hi ha hagut moviment, novetats, com si la cosa està encallada.

Els processos, per les condicions en què treballa l'Administració de Justícia i per la composició de la matèria primera de què tracta, esclaten davant l'opinió pública, romanen en els titulars durant un dia o una setmana, i després entren en un estat d'hibernació, en una letargia opaca, com a clandestina. Quan manco t'ho esperes, ressorgeixen com una inesperada tempesta amb aparell elèctric, i aquelles persones de les quals ens havíem oblidat s'han d'enfundar novament l'uniforme d'imputats -o apareixen en millors condicions de rehabilitació social de com s'havien fet fonedissos de l'actualitat. Entre una i altra visualització, no sabem gaire què ha passat.

El quadre sinòptic que hauria d'elaborar setmanalment aquest diari seria d'una utilitat positiva, tant per restaurar -o no- el bon nom d'alguns afectats com per tenir un carnet de ruta judicial. Però, sobretot, ens proporcionaria de manera més manejable la possibilitat de compondre una comparativa de les distintes penes en relació al gruix dels delictes imputats.

Per exemple, si fixam el cas de Bartomeu Vicens com a referent, ens trobaríem que a la malversació de dos milions de pessetes corresponen tres anys de presó (a part inhabilitacions i altres efectes col·laterals). A partir d'aquest metro, i sense pretendre que la Justícia sigui una ciència exacta, però sí una activitat humana que mira d'aplicar criteris d'equitat en la repressió de les coses mal fetes, a partir d'aquest metro podem fer projeccions de futures penes amb una certa base real. Sens dubte, aquestes projeccions ens menarien a pensar que alguns delictes mereixeran quilòmetres de recorregut presidiari. (Pagar amb doblers per les malifetes és imprescindible si hom pretén que la Justícia sigui exemplar, però el càstig més dolorós sempre és el de presó.). [Continuar]

El Gall Editor publica Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera

Per Cecili Buele, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca

El Gall Editor, l'editorial de Pollença que tan encertadament dirigeix Gracià Sánchez, acaba de publicar Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Aquesta obra que ha escrit Miquel López Crespí -l'escriptor mallorquí de la vila de sa Pobla, geogràficament molt apropada a la del mossèn Costa i Llobera pollencí- presenta la figura d'aquest sacerdot, ja envellit, nomenat canonge de la seu Catedral de Mallorca, qui, a l'edat de seixanta anys, recorda en veu alta -per escrit- alguns pensaments, visions i records de la seva vida passada.

L'autor mostra Mn. Miquel Costa i Llobera, girant la ullada cap enrere, des que té ús de raó, naixent i creixent a Pollença, o estudiant a Barcelona, Madrid i Roma. Despullat, això sí, de tot quant l'ha cobert de glòria, honors, fama, veneració i respecte, al llarg de les seves sis dècades viscudes.

López Crespí vol fer saber, a qui llegeixi el llibre, les nits d'angoixa continuada que pateix mossèn Costa, l'alt grau de defalliment interior que sofreix, l'univers de dubtes permanents que l'embolcalla, l'origen secret de ferides i defalliments que esbrina durant hores i més hores en la foscor de la Seu, les reflexions que fa quan ocupa en silenci la bancalada del cor catedralici, la immensa soledat d'un home que vol fer l'estèril provatura de travessar el desert sense aigua ni camells!

L'escriptor remarca que, amb l'edat, augmenten les indecisions i els dubtes en l'ànim del protagonista, com les preguntes que no el deixen dormir tranquil. I li fa fer un bon recompte del passat. Alhora que el fa confessar públicament un bon caramull de misèries i febleses personals, el fa comparèixer al costat d'altres personatges que, d'una manera o una altra, influeixen en la seva trajectòria d'home, intensament lligat i dedicat a la poesia i a l'exercici pràctic del sacerdoci catòlic, apostòlic i romà.

Els cinc anys que passa a Roma, aplicant-se a l'estudi de la teologia, sota el mestratge d'insignes professors de la Universitat Gregoriana, acosten el jove Costa a l'art i la cultura de l'antiguitat clàssica, alhora que li refresquen allò que ha estudiat a Mallorca, Barcelona o Madrid.

L'autor del llibre fa tota la impressió d'haver aconseguit, amb molta cura i dedicació, posar-se dins la pell mateixa del protagonista. I això, d'una manera força admirable. [Continuar]

Miquel López Crespí, la prosa concupiscent

De tot d'una, quan vaig veure'n el títol, Vida d'artista¹, vaig pensar en la possibilitat que en Miquel hagués afluixat, durant una temporadeta, la seva caparrudesa d'anar recordant-nos, llibre rere llibre, la història dissortada d'aquest petit país, la dels seus habitants, que viuen en una constant i evolutiva esquizofrènia quant a identitat, renegant del seu tarannà que ell ha viscut tan a fons, del tot implicat.

En el seu llibre de memòries, el polèmic L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), ens conta que va començar a escriure a la revista del col·legi La Salle, i que de ben jovenet ja fou corresponsal clandestí de Ràdio Espanya Independent. Com si l'esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l'ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d'una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima.

Tornam emperò a Vida d'artista. Ja que si la meva imaginació es va desbocar, euga espriva, cap a romanços plaents, èxits fàcils, i amors tintats de color de rosa, només d'obrir-lo, el llibre, ja em vaig adonar que m'equivocava de cap a peus, i que per a en Miquel López Crespí dir vida d'artista és com per un altre dir: vida de ca. Mala vida. Puta vida.

Per tant em vaig endinsar per la geografia del llibre, amb el mateix sentiment, encuriosit, xafarder, i alhora temorenc i compassiu en què una nit sense cap escletxa de lluna em passejaria per un carrer desconegut, cada conte una finestra oberta a la dissort, insatisfacció, mancances. Soledats i penúries esfereïdores de tan quotidianes.

I amb aquest estat d'ànim, les passes de falset, vaig guaitar dins ca l'artista pintor, un home ple de quimeres, d'idees revolucionàries, que espesses vegades es reunia amb amics, artistes com ell, i plegats lluitaven per a acostar l'art al carrer. Però vaig haver de passar el mal tràngol de contemplar la seva dona durant un dels seus habituals atacs d'histerisme, ja que era la clàssica doneta de moral rectíssima, que es casa creient que l'home és un avenc de satisfaccions i luxe i llavors, en adonar-se que les perspectives referents al matrimoni eren equivocades, veient, experimentant, que l'home també pot ser dèbil, vulnerable i quimèrica, del tot desesperada i insatisfeta, no feia més que escridassar-lo. Es queixava que, amb les seves idees, mai del món no podria, com fan les seves amigues casades amb buròcrates, anar ben mudada i canviar de cotxe cada un parell d'anys. I vaig haver d'escoltar, amb els pèls de punta, quan li tirava a la cara que era un fotut pintor de quadres, i ho feia amb un to de veu que l'implicava, com si el pobre home tingués una malaltia que la pogués contagiar. Pigota o ràbia. [Continuar]

Un pròleg que té voluntat de pròleg

El present és un llibre important: reuneix alguns dels millors contes d’un dels millors contistes catalans de la segona meitat del segle XX. Dit altrament: per via d’aplec, les pàgines que hi segueixen són d’una intensitat literària excepcional.

Puc dir-ho amb coneixement de causa: modestament he tingut part en la compilació d’aquesta antologia, i feia molts anys que en defensava la necessitat. Així com he pressionat l’autor perquè es decidís a publicar-la, així l’autor m’exigeix ara (molt amablement, però m’exigeix) uns mots introductoris que orientin el lector sobre l’obra que té a les mans; allò que se’n diu un pròleg. M’hi poso amb autèntica fruïció: aquest és un pròleg que té voluntat de pròleg.

Més d’un crític ha remarcat que el conte, o narració curta, gaudeix de ple reconeixement com a gènere major en literatures tan importants i tan internacionalment consolidades com la francesa, l’anglosaxona o l’alemanya, mentre que en el món cultural català tendeix a ésser percebut com a gènere menor o com a provatura per a la "narrativa de debò", que fóra privativament la novel·la. Que aquesta percepció catalana és errònia ho demostra un enorme corpus contístic internacional en què no falten pas noms de l’espai català, i de ben destacats, com ara el de Pere Calders. En aquesta llista de mestres del conte (si més no a escala catalana, per a començar) hauríem d’incloure Miquel López Crespí.

Miquel López Crespí (sa Pobla, 194X), autor força conegut però insuficientment reconegut, duu a coll una llista impressionant de premis atorgats i de bibliografia publicada, i ha conreat tots els gèneres literaris: poesia, narrativa, teatre, assaig... Amb tot, s’ha dedicat preferentment al conte, cas que, si no és insòlit en la seva generació (la cèlebre Generació dels Setanta) i en les veïnes, poc n’hi falta. I hom diria que és en el conte on la seva creativitat es desplega amb la màxima llibertat i on la seva veu, sempre notable, excel·leix.

Dues característiques destaquen d’antuvi en la producció contística de l’autor: la qualitat intrínsecament artística i un cert tipus de diversitat interna (començant pel to emprat i per la matèria tractada) que reposa en la unicitat de veu creativa, desplegada, al seu torn, amb la màxima varietat de matisos, però (ho hem dit alguna altra volta) sempre reconeixible com ella mateixa. Provaré d’explicar-me. La prosa de l’autor flueix amb plasticitat, àgil i carregada de referents, tant en la narració planera, enganyosament planera, d’esdeveniments quotidians on es quintaessencialitza el drama (o la tragicomèdia) de l’home actual, com en aqueixes elevades abstraccions líriques, paorosament líriques, que ens entaforen en una realitat ben concreta. Així, la unitat de fons i forma hi batega dialècticament amb l’univers que s’hi recrea. Agafem, per exemple, dues petites obres mestres tan diferents entre si com "El viatge" i "La pel·lícula d’aquesta nit"; difícilment poden donar-se dos universos expressius més diversos –no en podríem dir "distants"-- i alhora tan emparentats per un mateix calfred a l’espinada: els uneix la veu de l’autor, i el seu món.

Perquè –sap greu haver-ho d’explicitar, però en la conjuntura actual ha esdevingut indispensable— l’obra de López Crespí s’emmarca de ple en l’estricta modernitat, en el camp de dispersió de l’avantguardisme del Nou-cents; per a dir-ho sintèticament, respon ("com un cas de manual") a la màxima de Walt Whitman segons la qual "qui toca un llibre toca un home"; que és tant com dir que equidista de dos paradigmes morts: l’un, el carquisme teranyinaire; l’altre, les peces no menys formòliques d’aquells que relloguen la literatura per a monologar sobre llur autisme o per a proclamar ben alt que no tenen absolutament res a dir. I, ara que hi penso, certament en la passió creativa de López Crespí hi ha alguna cosa de la torrencialitat whitmaniana. O del nostre Estellés.

Si, com defensem ací, el millor de l’obra de Miquel López Crespí té tots els números per a perdurar en el temps i per a universalitzar-se, això és, com s’esdevé sovint en l’alta literatura, perquè emana d’un autor profundament arrelat en un lloc i en un temps: en el seu cas, la Mallorca coetània. [Continuar]

CULTURA I TRANSICIÓ A MALLORCA

PRÒLEG

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràctic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)

La dedicació de Miquel López Crespí a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes. Novel·lista, narrador, poeta, dramaturg i assagista, la seva obra abasta un nombre de títols que ja resulta difícil de relacionar sense caure en oblits lamentables. López Crespí és avui un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. A més, el nostre escriptor ha manifestat sempre el seu compromís amb la nostra societat, amb la nostra cultura i amb el nostre poble, la qual cosa no significa –i, fins i tot, sovint n’és tot el contrari– el seguiment d’unes consignes polítiques determinades.

Miquel López Crespí no és tan sols un creador, un artista de la paraula, sinó també un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com els volums anteriors L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003). El paper de la gent de lletres avui en la nostra societat equival gairebé a marginació, a menyspreu, a oblit i a altres sinònims o mots més o menys equivalents. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la societat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són marginats pel poder, que generalment sol recaure en persones mediocres i poc escrupoloses. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren elements decoratius. Per a ells, com tot i com tothom, els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no és debades i, fins i tot, resulta difícil pensar que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en ses mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües. [Continuar]

Dues novel·les: El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagés Editors)

Per Miquel López Crespí, escriptor　

La història de les relacions sentimentals entre George Sand i Frédéric Chopin és complexa. Les novel× les El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand proven de reflectir el món intel× lectual i amorós dels dos protagonistes. La relació sentimental entre Sand i Chopin va durar aproximadament nou anys. Nou anys de difícil i complida convivència que representaren el màxim de temps mai mantingut per Sand amb una mateixa persona. No cal dir que la majoria d'historiadors i investigadors que han tractat aquestes relacions sempre han destacat l'afinitat materno-filial entre George Sand i Frédéric Chopin. D'André Maurois fins a Jean Chalon passant per Belinda Jack, George Lubin, Jaume Vidal Alcover, Aránzazu Miró, Fernando Díaz-Plaja o Listz, que també escrigué sobre Chopin (vegeu l'interessant llibre de memòries Chopin, Madrid, Colección Austral, 1967), tots, sense excepció, destaquen aquest aspecte.

En el capítol "La bellesa dels dies ja marcits" de la novel× la El darrer hivern, Sand, la protagonista, poc abans de morir, reflexionant sobre la seva vida i les relacions amb el músic polonès, va recordant l'origen de la seva amistat. El fragment d'aquest capítol diu: "Un dia em presentaren Chopin. El vaig estimar de seguida. Les meves amigues se'n reien d'aquell amor impossible.

'- No en tens ni per començar -em digué Listz. El teu instint maternal et delata. En vols tenir cura. Anar pel món dient que ets la infermera d'un geni. Quin trofeu per a la baronessa Dudevant! Cerques un nou artista per a la teva col× lecció d'amants. Esper que no li facis mal.

'Listz! Potser tenia raó. Com poder esbrinar-ho ara, quan el temps s'escurça de manera implacable?

'Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal. Sentir un preludi, una balada, colpejava el meu esperit, tot el meu cos, molt més que quan romania en braços de Pietro Pagello, aquell any trenta-quatre, a una Venècia emboirada, plena de fantasmes i estranys somnis de jovenesa.

'La música de Chopin... Ben cert que em vaig enamorar de la màgia que sortia de les seves mans blanques, com d'al× loteta tísica. Els metges digueren que no tenia la malaltia, que era una persona de constitució dèbil. S'havia educat entre l'aristocràcia. Jugava enmig de les sedes dels vestits de comtesses i duquesses. Un aviciat. Sempre havia patit del pit. La humitat de París li feia mal. Romania dies i dies tancat en la seva cambra sense poder sortir al carrer. Dissimulava els atacs de febre davant uns pares gelosos de la salut de les filles que, si haguessin sabut la seva malaltia, de seguida haurien acabat amb les classes que li ajudaven a sobreviure. Els pocs concerts que donava no bastaven per pagar l'estudi, la decoració del piset on vivia, les flors que cada dia havia de posar damunt el piano. Sovint es deprimia i no podia escriure una nota. Tenia el cor a Polònia, ferida de mort, sota la cruel ocupació tsarista. Quan pensava amb els seus amics empresonats, morts al camp de batalla, restava setmanes en silenci, plorant. Tenia la sensació d'haver-los traït, d'haver fugit quan més el necessitaven. La ràbia que sentia, les seves contradiccions més amagades, els records dels anys de joventut sortien potents en la música que escrivia, talment una flama inabastable inundant el món de gemecs i exigències de llibertat. Era d'aquesta màgia que em vaig enamorar. La força tel× lúrica d'un esperit gegantí reencarnat en un cos fràgil.

'Vaig pensar que el sol de la Mediterrània li faria bé. Per això marxàrem a Mallorca, un imaginari paradís enmig de la mar on, il× lusions de l'esperit, pensàvem tot seria possible: l'amor, la creació més perfecta i absoluta, l'educació dels fills. Volíem trobar la natura verge. El bon salvatge del qual parlava Rousseau".

Vet aquí alguns dels motius d'aquesta extraordinària durada de la relació Sand-Chopin i, també, de l'atzarós viatge a Mallorca aquell hivern de 1838-39. [Continuar]

CINEMA DEL SEGLE XX DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ.

Per Mateu Morro, historiador

Miquel López Crespí és un autor prolífic. Ja és difícil saber quants de llibres, dels més diversos gèneres i temàtiques, ha estat capaç d’enllestir. Poc a poc, però, la seva obra va agafant més forma, més coherència i va entrelligant els temes i el móns que l’han atret. Ara en aquest volum sobre el cinema del segle XX arreplega amb molt d’encert un conjunt de treballs amb totes les referències i reflexions biogràfiques, poètiques i ideològiques que a l’autor li inspira el fet cinematogràfic..

El cas és que jo no som, ni de prop fer-s’hi, cap entès en cinema. De fet a l’actualitat em dedic més aviat a tractar temes d’agricultura i alimentació. I per tant som una persona molt poc adequada per a ser aquí avui en aquesta presentació. Pens que en Miquel m’ha convidat, sobretot, perquè som amic seu des de fa molts d’anys, i sap que jo no el deixaré malament. En tot cas, a pesar de la meva incultura, no se m’escapa un fet que per mi és definitori de la manera de pensar d’en Miquel López-Crespí: la seva profunda identificació amb el fet cinematogràfic, tant com a art i com a tècnica, com sobretot com a mirall de la societat i eina de coneixement i transformació.

El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones. [Continuar]

Vida d'Artista: l'escriptura de López Crespí　　

Per Bartomeu Fiol, escriptor (1)

Un text dóna testimoni del seu autor i de la seva circumstància. Tanmateix -des del punt de vista d'una crítica mínimament rigorosa- això no és el més important que pot fer. Si definim el text literari com aquell que té vocació de quedar, que aquesta vocació s'acomplesqui o no, no depèn sols de l'eventual valor de la cosa de la qual es dóna testimoni. Més aviat, en l'obra d'art, en l'obra literària, depèn d'altres elements. En tot cas, un llibre ha d'esser jutjat o valorat per ell mateix, independentment de les bones o males intencions del seu autor. La qual cosa vol dir que, tant en l'escriptura com en l'art en general, les bones intencions no basten mai. Perquè aquestes no asseguren, per elles mateixes, que una obra quedi. I si el camí de l'infern diuen que està empedrat de bones intencions, el quid de la qüestió en un text literari rau en quedar, en aguantar-se per ell mateix. L'autor no pot saber si això s'ha produït fins que no rep algun acusament de recepció. Al cap i a la fi, una obra no existeix plenament fins que no és acollida pel lector, fins que no és aixecada -per dir-ho així- per la lectura. L'escriptua sense lectura no és més que un procés parcial. L'obra no la fa solament l'autor. De qualque manera, el lector també contribueix -i de forma decisiva- a la seva realització, a la seva realitat. Vida d'artista, el recull de narracions de l'amic Miquel López Crespí que va rebre el premi Serra i Moret de l'any 1993 i que va esser publicada l'any passat, sens dubte dóna testimoni de la biografia de l'autor i de la seva circumstància político-social; circumstància històrica - si no trobau massa altisonant aquest sintagma- que també és la nostra, de grat o més aviat per força. Això és especialment ver de les narracions "Cercle clos", "Abans de començar la feina", "Entorn de l'assassinat de Petra Kelly i Gerd Bastian", "La guerra quotidiana" i "El darrer resistent"... Però també de "La maleta de l'oncle", en forma de carta, que sí ho és, que sí és de les que queden més, tot provant d'explicar "la meva dèria d'escriure, aquesta beneitura d'embrutar papers" en funció del llegat familiar, de l'oncle que "va esser l'ànima de la construcció de les Escoles Graduades" i que va acabar a l'Argentina -com tants d'altres-; del pare que va lluitar al costat dels anarquistes i que, acabada la guerra incivil, va esser enviat a Cavorques, amb el batalló de treballadors número 151; i de l'altre oncle que va lluitar amb els comunistes i va arribar a sa Pobla amb una feixuga maleta plena de llibres prohibits, d'aquells que hi havia que guardar ben amagats, supervivents miraculosos del gloriós engronsament. [Continuar]

Poesia mallorquina del segle XX: Temps moderns: homenatge al cinema (Universitat Autònoma de Barcelona –UAB-); El cant de la sibil·la (Brosquil Edicions); Calendaris de sal (Viena Edicions) i Les ciutats imaginades (Cossetània Edicions)

　Per Miquel López Crespí, escriptor

Calambur Editorial ha publicat El jardín de las delicias (El jardí de les delícies), una valuosa antologia de la poesia d'Antoni Vidal Ferrando amb la seva corresponent traducció al castellà, obra del també poeta Jaume Pomar. La documentada introducció que precedeix aquesta important antologia és de l'escriptor i catedràtic de la UIB Pere Rosselló Bover. En aquesta interessant introducció, el catedràtic, en parlar de les motivacions eternes del poeta, anomena els temes universals propis de la poesia al llarg de la història: l'amor, la mort, la memòria, el pas del temps... Des de la poesia clàssica grega i romana aquesta és la columna vertebral de la poesia universal. No hi ha cap mena de dubte al respecte. Potser hi podríem afegir, pens, entre alguns temes igualment constants i permanents, per exemple, la presència de l'esperança envers un món millor i del combat per mudar unes situacions d'injustícia que no complauen el cor sensible d'alguns poetes, els més lligats al seu poble i al seu temps. Tot això sense obviar, com ja hem apuntat, que la memòria, l'amor, la mort, la fugidesa del temps esdevenen sovint les columnes fonamentals de la majoria d'autors. Però qui no recorda l'impacte que ens produí en el seu temps la lectura del poemari de Salvador Espriu La pell de brau (1960)? Era un Espriu que s'identificava plenament amb la situació real de Catalunya i "Sepharad". Era un càntic quasi èpic a les maldats de la dictadura feixista i de confiança en el poble per a vèncer totes les endemeses de l'enemic. En aquells moments, a mitjans dels anys seixanta, que és quan descobrim Salvador Espriu, La pell de brau esdevé la síntesi perfecta del que nosaltres entenem per "poesia civil", per compromís literari, d'unió magistral entre forma i contingut, d'actitud ètica de l'intel·lectual davant la situació d'opressió d'una col·lectivitat nacional, en aquest cas la catalana.

La lectura dels grans clàssics, des de Ramon Llull a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Salvador Espriu a Vicent Andrés Estellés, d'Agustí Bartra a Miquel Martí i Pol, de Josep Palau i Fabre a Joan Fuster, em féu adonar des de la redacció dels primers poemaris a mitjans dels anys seixanta, que la poesia resta coixa si l'autor no sap implicar-se amb el seu temps i amb el seu poble. Malgrat que els anys vuitanta i noranta abundassin en eixelebrats teoritzadors del menfotisme literari i que des d'un neoparanoucentisme sectari determinats clans i camarilles provassin de demonitzar la majoria dels nostres grans autors, el cert és que sense aquest component ètic essencial l'obra d'art queda despullada d'una gran part del seu valor i esdevé trist aparador de la misèria personal d'aquell autor o autora. Cap persona amb dos dits de seny ignora que, precisament, la forma més perfecta de compromís polític i ideològic s'esdevé quan un autor afirma categòricament que ell no es vol comprometre en res més que no sigui el seu jo egoista i personal; la qual cosa, per defecte, equival a convalidar l'statu quo del moment. [Continuar]

La influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina contemporània. Editorial Moll publica Revolta (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Quan fa poc l'amic Francesc Moll m'enviava les proves de Revolta (editada recentment en la col× lecció "La Balenguera"), munió de pensaments em venien al cap. La història de la present edició del llibre és complicada, amb dificultats tant per a la seva publicació, com pels enemics que suscità entre els nombrosos jurats de poesia en català (especialment a Mallorca). Escrit entre finals dels vuitanta i començaments dels noranta, el poemari ha sofert diverses transformacions i reelaboracions fins arribar a aquest definitiu que comentam: Revolta. Aquest pelegrinatge (tan normal en la nostra cultura curulla de munió d'envejosos, amatents practicants de l'autoodi més agressiu i virulent, mandarins d'anar per casa, dogmàtics pigmeus del no-res) va fer que l'original anàs amunt i avall (com els poemaris de Miquel Àngel Riera i de tants d'altres gran escriptors illencs) sense trobar mai una mà amiga, cap jurat que el volgués guardonar. En aquella època sovint m'arribaven indiscrecions d'altres membres dels jurats (alguns d'aquells enrabiats comissaris fa segles que deixaren la poesia per negocis més rendibles com poden ser funcionaris de d'Estat, buròcrates de l'administració o de la banca, "polítics" al servei de la monarquia...). Els enverinats comentaris que feien en reconèixer l'autor que signa aquest article eren de tota mena. Em xiuxiuejaven a cau d'orella: "En tal va dir que mentre ell fos viu no es publicaria aquest llibre teu". O també: "En Miquel és un professional de la literatura, la qual cosa vol dir que no pot escriure res que tengui un mínim de qualitat". Tot plegat faria riure si no fes plorar quan constates l'existència permanent d'aquesta enveja permanent que ompl qualsevol indret de l'illa.  [Continuar]

La memòria dels vençuts en la literatura catalana contemporània

Per Miquel López Crespí, escriptor

La novel·la Els crepuscles més pàl·lids va ser guardonada per un jurat format per Damià Pons, Melcior Comes, Alexandre Ballester i Lleonard Muntaner. Vagi per endavant que després de la publicació de Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès Editors, 2000) i de l’obra Un tango de Gardel en el gramòfon pensava que ja no tornaria a fer cap altra novel·la que tengués relació amb la guerra civil. A finals dels vuitanta havia escrit nombrosos contes que tenien a veure amb els republicans represaliats pel feixisme, amb històries de persones amagades en temps de la forta repressió dictatorial que patí el nostre poble. Són contes que es poden trobar en els reculls Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987), Necrològiques (València, Amós Belinchón Editor, 1989) i Vida d’artista (Girona, Llibres del Segle, 1995). A finals dels noranta vaig publicar dues obres que tenien estreta relació amb els temes que comentam. Em referesc al relat sobre la provatura republicana d’alliberar les Illes del feixisme, la famosa expedició de les milícies del Principat i País Valencià que encapçalà el Capità Bayo i que l’any 1997 publicà Columna: Estiu de foc. Posteriorment vaig tenir la sort de guanyar el Premi de Novel·la Miquel Àngel Riera 1998 amb una obra que relatava els patiments i esperances dels mallorquins amagats als indrets més inversemblants en temps de la repressió feixista contra els republicans, comunistes, socialistes i anarquistes de les Illes. Fou l’obra L’Amagatall, que s’edità l’any 1999 en la col·lecció Tià de sa Real que dirigeix l’escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover.

Després de la publicació d’Estiu de foc, L’Amatagall i Núria i la glòria dels vençuts, qui sap si per experimentar literàriament altres temes i, alhora, oblidar –relativament., és clar!- les qüestions que havien dominat la meva activitat en molt de temps, vaig escriure unes obres que no tenien res a veure amb la guerra civil i les seves conseqüències. Em referesc a La novel·la (Eivissa, Res Pública Edicions, 2002), Corambé: el dietari de George Sand (Lleida, Pagès Editors, 2004), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Barcelona, Proa Edicions, 2004), Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (Pollença, El Gall Editorial, 2005), Damunt l’altura: el poeta il·luminat (Lleida, Pagès Editors, 2006), La conspiració (Castelló, Antinea, 2007) i París 1793 (Palma, El Tall Editorial, 2008).

Però amb Els crepuscles més pàl·lids he tornat als meus orígens com a novel·lista. La guerra civil altra volta! Per quins motius he tornat a relatar aspectes d’una època que, sincerament, pensava que ja havia tractat amb prou intensitat en les obres Estiu de foc, L’Amagatall, Núria i la glòria dels vençuts i Un tango de Gardel en el gramòfon? És el que intent esbrinar.  [Continuar]

El Bloc presenta una moció per declarar oficialment el 31 de desembre Diada de Mallorca

Amb el lema 'Som una nació, autodeterminació' la manifestació ha començat amb més de mitja hora de retard al passeig del Born de Palma de Mallorca. Prop de tres mil persones s'han unit a la marxa convocada per la plataforma 31D dins del marc de la Diada de Mallorca. El recorregut ha acabat a la plaça dels Patins on uns joves saharians d'Escola en Pau han llegit el manifest redactat per la plataforma Avançam, formada per regidors de les Illes Balears pel Dret de Decidir. Després hi ha hagut concerts a càrrec dels grups Anegats, Voltor, Showarma i els Faläfels i els Sonadors dels Vuit Vents.

Entre els integrants de la plataforma organitzadora, 31-D, hi ha els partits polítics PSM-Entesa Nacionalista i ERC i també l'Esquerra Independentista de Mallorca, creada fa poc més d'un any i formada per Endavant, Maulets, Gent Activa i SEPC. 'Som una nació, ningú no hi pot obviar: ens avalen arguments ètics i històrics i fa exactament 780 anys que ho celebrem cada 31 de desembre', clama la plataforma 31D. I continua: 'Com tots els pobles del món, tenim el dret d'autodeterminar-nos, de decidir què i com som i què volem ésser, sense cap mena d'imposició externa'.

La plataforma 31D recorda que el 2010 'ha estat un any molt dur, pels atacs al nostre poble, a la nostra llengua i al dret d'autodeterminació'. En aquest sentit, el manifest recordarà 'els casos d'agressions lingüístiques, la sentència del constitucional contra l'estatut català i la manifestació del 10-J, la crisi econòmica, agreujada per l'espoliació, la solidaritat amb les altres nacions oprimides, el dret de decidir com a poble...'

Fa vint-i-tres anys que els mallorquins es manifesten el 31 de desembre per commemorar la conquesta catalana de 1229. Però la Festa de l'Estendard és de molt abans: es fa sense interrupció des del segle XIII. Aquesta festa, la més antiga d'Europa, era a l'origen un acte folclòric lligat a tradicions religioses, però ha esdevingut una reivindicació dels drets nacionals del poble mallorquí.

Aquest matí la portaveu del BLOC al Consell, Joana Lluïsa Mascaró, ha registrat avui una moció per instar a la institució insular a declarar el 31 de desembre com a Diada de Mallorca. La moció també proposa que la data sigui declarada com a festiu, perquè tots els ciutadans i les ciutadanes puguin fer-se partíceps de la commemoració.

El Teatre Principal de Palma es va omplir ahir, que s'hi feia l'acte central de la Diada de Mallorca d'enguany, organitzat per l'Obra Cultural Balear (OCB). L'acte va començar amb la lectura del Manifest del 31 de Desembre, obra de Joan Melià, que es va llegir a les quaranta poblacions de Mallorca que han organitzat activitats arran del 31 de Desembre. El coordinador de l'entitat, Tomeu Martí, i presentador de l'acte, va introduir l'actuació dels Germans Martorell, acompanyats de Mateu Matas Xurí, Titot, Miquel Brunet, Miquel Carbonell i Andreu Julià. Entre les cançons més aplaudides: 'Sa Porrassa', 'Què volen aquesta gent', 'Jo som català' o 'No ens fareu callar', tema que va donar nom al darrer àlbum d'Al Mayurqa abans de la mort de Toni Roig. L'acte va servir per presentar la campanya 'Mallorca m'agrada', que recorrerà els mesos vinents les poblacions de Mallorca.

VilaWeb (30-XII-2010)

Diada de Mallorca: avui totes i tots al passeig del Born a les 18h!

La plataforma 31-D fa una crida a prendre part de la marxa que té lloc avui a Palma, en la qual es reivindicarà el dret de l’autodeterminació i la normativitat del català a les Illes

Ander Zurimendi | 30/12/2010 |

La manifestació de la Diada de Mallorca tanca avui un any especialment convuls per a la llengua catalana. I és que la marxa reivindicativa que tindrà lloc avui a Palma (18 hores, passeig del Born) denunciarà les amenaces del PP contra la normativitat del català a les Illes Balears.

Xisca Mir, coportaveu de la plataforma 31-D, féu ahir una crida a prendre part de la ja tradicional manifestació "per visualitzar la nostra estima a la llengua catalana" i per demostrar així que la intenció de derogar el Decret de mínims, tal com promet el president del PP, José Ramón Bauzá, rebrà una ferma oposició.

Això no obstant, el missatge central de la Diada, un any més, consisteix a reivindicar l'autodeterminació "com un dret inalienable que assisteix tots els pobles". Així s'expressà Marc Garcia, l'altre portaveu de la plataforma, qui afegí que el dret de decidir està recollit en la Carta fundacional de l'ONU (1945) i en altres tractats internacionals. El lema de la pancarta principal dirà així: "Som una nació, autodeterminació".

Aquest és un dels aspectes en el qual incidirà el manifest final de la marxa, que han elaborat des de la plataforma Avançam (promotora de consultes independentistes poble a poble). Enguany, però, no hi haurà un únic pregoner que el llegeixi, sinó que seran diversos joves sahrauís, d'Escola en Pau, els que posaran veu al text a la plaça dels Patins.

Bauxa musical

Després del parlament, s'interpretaran els tres himnes propis dels Països Catalans: Els segadors, La Balanguera i La Muixeranga. Llavors, serà el torn de la bauxa, amb concert d'Anegats, Voltors, Showarma i els Faläfels i els Sonadors dels Vuit Vents. La mobilització d'avui està convocada pels partits PSM, ERC, Iniciativa-Verds i Entesa per Mallorca; i també per les JERC, JEN i els joves d'UM; el sindicat STEI-i; els col·lectius Grup Blanquerna, Lobby per la Independència i associació Diada de Mallorca; i les organitzacions Maulets, Endavant i SEPC (Esquerra Indepedentista).

La commemoració de la Festa de l'Estendard, (la més antiga d'Europa, diuen) servirà per posar punt final a l'any 2010. En paraules de Xisca Mir, "ha estat un any molt dur pel que fa a les agressions lingüístiques". Abans de la marxa, Palma acollirà més actes.

Els joves del PSM presenten les conclusions de les seves II Jornades internacionalistes (a les 12 hores, a la seu del partit), que conclogueren ahir. Esquerra Republicana organitza el seu dinar (al restaurant del CaixaFòrum, a les 14 hores). Finalment, l'Ateneu Popular de Palma també s'estrena en la Diada i durà a terme el primer dinar de germanor (a les 14 hores, al carrer de la Missió, núm. 19).

Diari de Balears (dBalears)

Anna Simó, portaveu del Grup Parlamentari d'ERC en el Parlament de Catalunya era al costat de Miquel López Crespí el 30-XII-08, a l'avantguarda de la manifestació independentista



Palma (Mallorca). Manifestació per la independència de l'any 2004. L'escriptor Miquel López Crespí i l'eurodiputat d'ERC Bernat Joan sempre en primera línia en la lluita per la Independència dels Països Catalans.

Però segurament ha estat en Mateu Joan Florit (director de l'única revista independentista de les Illes: L'Estel) qui millor ha explicat tant la manifestació com la revolta juvenil i esquerrana contra els símbols de la nostra opressió nacional. Escriu el director de L'Estel en la seva secció "Foc i fum" del 15 de gener del 2001 (pàgs. 1-2): "Mai s'havia vista tanta festa a l'Ofrena Floral que l'Ajuntament de Ciutat fa al Rei en Jaume amb motiu de la seva entrada al front de les tropes catalanes a la Ciutat de Mallorca el dia 31 de desembre de 1229. I, és que varen coincidir moltes de coses: hi ha haver la manifestació que cada any es feia un dia més tard on varen participar molts de col×lectius i partits amb el PSM al capdavant amb els seus consellers, diputats i regidors, que tenien programats meetings, el PSM al Teatre de CC.OO., Alternativa per Mallorca meeting al Pinzell i el PP torrada al costat de la mateixa plaça d'Espanya. Molta gent, però el grup més gros era el format per unes dues mil persones que venien de la manifestació que just llavors havia acabat a la veïna plaça de l'Olivar, amb centenars de banderes catalanes, unes quantes banderes occitanes i unes quantes basques. Una manifestació que havia escalfat els participants amb consignes com ara 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. A l'arribar a la plaça d'Espanya, la gent veu una bandera espanyola al mig de les banderes catalanes, i és clar, s'emprenya. Els joves desclaven la bandera espanyola i comencen a trepitjar-la, els empleats de l'Ajuntament l'aixequen i la tornen a posar al seu lloc, llavors arriba la comitiva i els regidors del PP de l'Ajuntament duen la bandera espanyola penjada pel coll, els del PSM i el d'UM no l'hi duen i els comunistes sols no hi són. I la gent s'emprenya més amb els del PP i els escridassen: 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. I els escupen a la cara i els tiren monedes i ous nials. Encara que no plovia, l'historiador Pau Cataura duia un paraigua estès per parar-se d'algun projectil mentre llegia un bell escrit sobre la conquesta i les seves repercussions, però la cosa no anà a més i a festa va acabar en pau".

[Continuar]

Literatura mallorquina i compromís polític (pàgines del meu dietari)(2003)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Tenc al meu davant l'original de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart, que d'aquí a unes setmanes (en el moment de publicar aquest article) treurà al carrer Edicions Cort de Ciutat [el llibre va ser publicar per l’any 2003]. Abans d'analitzar la gènesi del llibre caldria fer-hi unes breus matisacions, ja que llegint el títol i a primera vista, potser el lector trobarà estranya la triadella d'escriptors que s'arrepleguen en aquesta primera aproximació al necessari compromís polític dels autors catalans en aquest començament del segle XXI.

En el llibre que comentam, el lector pot trobar una lleuguera aproximació a l'obra i a les meves relacions personals (o político-culturals) amb Josep Massot i Muntaner, Josep M. Llompart, Mateu Morro, Gabriel Janer Manila, Miquel Mas Ferrà, Antoni Vidal Ferrando, Joan Soler Antich, Antoni Mir, Víctor Gayà, Llorenç Capellà, Pere Rosselló Bover, Miquel Ferrà Martorell i, també, referències a Eusèbia Rayó, Antoni Serra, Miquel Julià, Rosa M. Colom, Jaume Adrover, etc, etc. Avancem que, després de més de trenta anys d'intensa activitat literària i de col× laboració en la premsa dels Països Catalans (el primer article a Última Hora és de l'any 1967!), les carpetes amb el material per a enllestir diverses aproximacions al nostre fet cultural (literari, polític, etc.) són prou abundoses, com molt bé podeu imaginar. Però l'editor demanava tan sols dues-centes pàgines i, en tan breu espai, no es pot publicar tot el que hem investigat i escrit referent, per exemple, a Jaume Vidal Alcover, Marià Villangómez, Llorenç Villalonga, Miquel Àngel Riera, Jaume Fuster, Jaume Santandreu, Gonçal Castelló, Damià Huguet, Jaume Fuster, Gabriel Tomàs o Josep M. Palau i Camps, per citar uns noms. Les aproximacions a la vida i obra de tots aquests autors (i molts d'altres) les deixam per a unes altres conjuntures, per a quan les editors tornin ser tan amables que ens demanin altra volta material referent en aquestes qüestions. [Continuar]

Francesc de Borja Moll i la cultura catalana de Mallorca　

Per Miquel López Crespí, escriptor

Record a la perfecció la importància cabdal que per a la nostra formació d'escriptors tengué poder fruir, en plena dictadura franquista, enmig de tants silencis i prohibicions culturals, dels llibres que editava Francesc de B. Moll en la col× lecció "Les Illes d'Or". Parl d'obres com Comèdies, I de Pere d'A. Penya, La minyonia d'un infant orat de Llorenç Riber; L'Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover; Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés; Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L'amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L'hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, una apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l'existència d'un Moll escriptor de primera magnitud. Com deia Josep M. Llompart en La literatura moderna a les Balears: "Tractant-se de l'obra d'un lingüista, no ens ha de sorprendre la perfecció de la seva prosa. Però a més de la bellesa que li donen la claredat i l'ordre, l'estil literari de Francesc de B. Moll és càlid i cordial, humaníssim; flueix sense esforç, amb persuasiva senzillesa, lliure de tot enfarfec. Això fa que la seva biografia alcoveriana sigui d'una amenitat insuperable i s'apoderi completament, des de les primeres pàgines, de l'atenció del lector".

La tasca d'editor de Francesc de B. Moll duta a terme en els anys de la més fosca repressió franquista (el quadrienni 1949-1952) és fonamental per a anar creant els fonaments de la represa culturals dels anys seixanta. Alhora que la titànica capacitat de feina de Francesc de B. Moll prosseguia la tasca del Diccionari i s'anaven publicant les Rondaies de mossèn Alcover, la col× lecció "Les Illes d'Or" arribava al número 50. Els eixos de la feina cultural d'aquest quadrienni, en paraules del mateix Francesc de B. Moll, eren els següents (vegeu Els altres quaranta anys. pàg. 128): "1ª, demostrar que, a més de les rondaies, es podien llegir en mallorquí altres coses, que eren poesia, teatre, novel× la i assaig, o sigui, les quatre branques bàsiques d'una literatura;

'2ª, mantenir i escampar les obres dels grans autors, alguns dels quals eren coneguts de molt abans però poc divulgats (com Costa i Llobera, Joan Alcover i Miquel Sants Oliver) i altres que eren pràcticament inèdits (com Salvador Galmés i Ruiz Pablo).

'i 3ª, donar a conèixer els autors vivents i els valors nous, que eren el ferment i l'estímul de la continuïtat: aquest era el cas de Guillem Colom amb Cançons de la terra, de Marià Villangómez amb Terra i somni, de Joaquim Verdaguer amb Tres històries ferestes, de Joan Bonet amb Els nins, de Llorenç Moyà amb La bona terra, de Llorenç Villalonga amb La novel× la de Palmira, de Gafim amb Tres viatges amb calma, de Blai Bonet amb Entre el coral i l'espiga, i de l'Antologia col× lectiva de poetes de postguerra amb comentari de Manuel Sanchis Guarner". [Continuar]