Núm. 405 d’1 de febrer del 2011

Amb ocasió dels vint-i-cinc anys del document dels bisbes catalans Arrels cristianes de Catalunya, el pare Bernabé Dalmau, de Montserrat, ha publicat un llibre, en el qual en subratlla l’actualitat de les línies de base i al mateix temps assenyala la necessitat de posar-lo al dia, perquè aquests vint-i-cinc anys no han passat en va.

L’abat Josep Maria Soler havia convocat una trobada commemorativa a Montserrat el dissabte, 29 de gener, en la qual es va presentar també el n. 238 de la revista «Qüestions de Vida Cristiana», consagrat a Arrels. L’assistència massiva va obligar a fer-la a la basílica. A més de l’abat Soler van parlar mossèn Antoni M. Oriol Tataret, el senyor Ramon Pla, director de «Qüestions», el senyor Joan Rigol, president que fou del nostre Parlament i l’arquebisbe Joan-Enric Vives, de la Seu d’Urgell, secretari general de la Conferència Episcopal Tarraconense. Per l’abat, «el que diu [Arrels] sobre la identitat del poble català i la seva condició de nació, anterior a la formació de l’Estat [espanyol] és d’una gran actualitat». Segons explica Oriol Domingo a «La Vanguardia» (30.1.2011, p. 42), Rigol va analitzar l’evolució de la societat i l’Església catalana els darrers vint-i-cinc anys i va dir, entre altres coses: «S’ha d’oferir el missatge cristià des del compromís actiu, essent solidari amb els problemes als quals podem aportar criteris». I Domingo afegeix: «Joan Rigol es va referir a l’actual episcopat de Catalunya. Va al·ludir a diversos assumptes, com el cas de les obres d’art de la Franja. A desgrat de la seva habitual i coneguda ponderació, Rigol es va mostrar crític. Va afirmar: “La docilitat i la debilitat de l’episcopat català actual, excepcions a part, ha portat a una Església que és molt més endogàmica. Cal que el conjunt de l’episcopat català assumeixi el seu lideratge”». Segons l’«Avui» (30.1.2011, p. 32), també va lamentar que «l’excessiu protagonisme de la jerarquia deixi al marge el testimoni de molts cristians». Pels comentaris que ens han arribat, l’arquebisbe Joan-Enric Vives no va recollir en la seva intervenció aquesta «interpel·lació» del senyor Rigol.

La Nadala, que edita cada any la Fundació Lluís Carulla i que té una forta difusió, va ser dedicada a «Església, cultura i país». En el darrer article, Salvador Cardús parla dels reptes que planteja la societat catalana actual a l’Església catòlica (bàsicament a la jerarquia). En trobareu una notícia més extensa a les pgs. 4-5. La seva conclusió és aquesta: «Mentre la societat catalana està implicada en uns grans debats sobre el seu futur d’emancipació cultural i política i sobre la seva necessitat de cohesió (…), l’actual jerarquia de l’Església catalana sembla que n’està al marge o que no hi té res a dir de propi, encaparrada en les seves discussions abocades a un espiritualisme eteri i evanescent».

No vull acabar aquest escrit sense referir-me a la «Comunicació » que l’arquebisbat de Barcelona ha fet arribar a tots els rectors de les parròquies i que trobareu a la p. 3. Després de treure el sant cristo gros, conclou que «Aquestes consultes (sobre la sobirania de Catalunya) i les reunions preparatòries o posteriors a la consulta no s’han de realitzar en cap cas en les dependències de les parròquies o en altres locals eclesials». Amb l’excusa de no entrar en política, aquesta notificació és una clara presa de posició política. Quina incongruència! ¿No hauria estat més assenyat deixar que cada comunitat, arribat el cas, veiés si havia d’accedir a la petició? I, cas de fer una nota general, ¿no s’hauria d’haver dit que, si els ho demanaven, cada comunitat valorés la conveniència o no de cedir locals per a la consulta?

Vegeu què diu el web de «Barcelona Decideix» (l’organització de la consulta a la ciutat de Barcelona): «Tant religiosos com laics i també entitats de creients catòlics de base, estan adherits a la consulta i hi treballen activament. Lamentem que la jerarquia eclesiàstica censuri certs aspectes d’aquesta col·laboració, més quan s’havien mantingut converses entre alts representants de l’Arquebisbat i membres de BarcelonaDecideix per trobar una fórmula de mutu respecte i convivència. Sap greu comprovar que l’entusiasme i el suport que ha desplegat l’Església catòlica en processos participatius com el del Sudan, on les parròquies han instal·lat urnes i els bisbes han cridat activament a la participació des dels púlpits, no s’hagin produït en el nostre cas».

Pel que he pogut saber, els representants de Barcelona Decideix que van parlar amb l’Arquebisbat estan molt dolguts pel fet que tota la resposta sigui aquesta Comunicació, que, d’altra banda, no els ha arribat directament. «El país —em comenta un d’ells— es farà igual amb parròquies o sense. L’Església no es podrà fer sense país». No puc sinó lamentar aquest procedir prepotent de l’arquebisbat que sembla creure’s que està per damunt del bé i del mal i que per a ell no vigeixi la bona educació: si hi ha hagut converses i es pren una decisió, el normal és que es comuniqui als interessats. Tanmateix, el país s’ha fet, es fa i es farà amb l’aportació dels cristians i de les comunitats cristianes. Mentrestant, la jerarquia actual de l’Església catòlica sembla viure en una altra galàxia. Lamentable.

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO

Jesús i els seus primers seguidors. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Als rectors de les parròquies de l’arxidiòcesi. Barcelona, 18 de gener de 2011
Reptes catalans a l’Església catòlica.
Per què continuo a l’Església?. Per Jesús Huguet
Signes d’aquest temps: “Els bisbes catalans al marge del país?”. -”L’imperi Rouco”.- “El fenomen de Lerma”.- “Els avantatges del pensament únic”.- “La mitra i els mitrats”.
Accent. VET ací una petita mostra de les respostes de J. A. Pagola tretes d’una llarga entrevista que li va fer per M. Ángeles López Romero i que en Pere Codina, que no es deixa perdre res, va pescar a internet.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 404 de 15 de gener del 2011

Transcrivim el punt 5è del Comunicat de la reunió de la Conferència Episcopal Tarraconense celebrada els dies 18,19 i 20 de gener: «Sobre l’assumpte de les obres d’art en litigi entre les Diòcesis de Lleida i Barbastre-Montsó, tots els Bisbes de Catalunya, reconeixent la complexitat de la qüestió, que en aquests moments es troba sota la jurisdicció dels tribunals civils, manifesten que és la comunió eclesial entre els deixebles de Crist el bé més gran a preservar i a cultivar i, per tant, demanen que es puguin complir les decisions emanades de la Santa Seu sobre aquests béns eclesiàstics.

»És per això que donen suport al que els Bisbes de Lleida i de Barbastre-Montsó han signat per al bé de la comunió entre les seves Esglésies germanes, amb estrets lligams més que centenaris. I demanen que la solució acordada que es pugui trobar respecti sempre l’ús compartit d’un patrimoni religiós i cultural nascut per a la lloança de Déu i la catequesi dels fidels, i permeti que sigui posat al servei de tothom».

La premsa ho ha entès prou bé i ho diu sense embuts: «El Nunci s’imposa » («Avui», 22.1.2011, p. 35, article de Joan Tort), «Els bisbes catalans acaten la postura del Vaticà en l’art de la Franja» («La Vanguardia», 22.1.2011, p. 40, article de Pau Echauz). Es tracta, doncs, d’una claudicació davant l’exigència del Nunci (i del cardenal Bertone), disfressada de prec (vg. número anterior, p. 1).

«El Pregó» ha anat seguint la qüestió des de la segregació de les parròquies de la Franja del bisbat de Lleida per a incorporar-les al nou bisbat de Barbastre- Montsó fins avui: (vg., p. ex., n. 33-34, 1.8.1995, pg. 1; n. 294, 15.6.2006, pgs. 4-5). Ara el comunicat de la Tarraconense demana alguns comentaris.

Sí, com diuen els bisbes, «la qüestió es troba sota la jurisdicció dels tribunals civils». Perquè hi ha un procés obert a l’audiència Provincial de Lleida, instada per l’Associació d’Amics del Museu de Lleida, que demanen que es reconegui que el bisbat de Lleida és el legítim propietari d’aquests béns, com ho prova la documentació que aporta. I sobre qüestions de propietat, ni que es tracti de béns eclesiàstics, la competent és la jurisdicció civil.

Quan els bisbes demanen «que es puguin complir les decisions emanades de la Santa Seu sobre aquests béns» volen dir dues coses: a) que es traslladin immediatament al bisbat de Barbastre-Montsó, que els reclama; b) que la seva propietat pertany a les parròquies de la Franja d’on provenien, unes parròquies que van ser segregades del bisbat de Lleida l’any 1995 i incorporades al nou bisbat de Barbastre-Montsó.

La Conferència Episcopal Tarraconense deu haver perdut la memòria, perquè, com recorda Joan Tort a l’«Avui», l’any 2005, «els bisbes catalans (….) van donar suport, també unànime, al bisbe de Lleida d’aleshores, Francesc Ciuraneta, en la seva defensa del patrimoni diocesà, adquirit de manera legítima pel bisbe Meseguer». Com és sabut, l’actitud ferma i constant de Ciuraneta li va portar incomprensions i sofriments que li van afectar la salut fins haver de renunciar a la titularitat del bisbat. Tot per fidelitat a la veritat. Ciuraneta ho va veure clar quan l’octubre del 2001 Carme Barlabé va presentar a la Facultat d’Història de la Universitat de Lleida una tesina on documentava que moltes de les peces sotmeses a litigi havien estat adquirides pel bisbe Josep Meseguer i Costa (1890-1905), mitjançant actes legítims de compravenda, de donació o de permuta. Ho podem llegir al diari del bisbe Meseguer que ha estat publicat.

Pel que fa a «les decisions emanades de la Santa Seu», cal precisar que aquestes reiterades decisions són només d’ordre administratiu (és a dir, autoritàries) i no tenen cap valor  jurídic; sí que el tindria una sentència judicial, però els tribunals vaticans no van admetre mai les reiterades peticions del bisbe Ciuraneta per obrir un procés en regla i examinar la documentació aportada i que n’acredita la propietat lleidatana.

És abusiu parlar d’«Esglésies germanes amb estrets lligams més que centenaris», referint-se als bisbats de Lleida i de Barbastre-Montsó. Lligams més que centenaris són els que uneixen el bisbat de Lleida amb les parròquies segregades de la Franja per a formar el nou bisbat de Barbastre-Montsó, les quals sempre havien format part del bisbat lleidatà fins que en van ser segregades l’any 1995.

Finalment, apel·lar a «la comunió eclesial» per urgir el compliment d’unes decisions romanes és abusar d’una paraula sagrada. La comunió se situa en altres nivells de profunditat: vegeu l’inici de la primera carta de Joan (1,1-4).

Tal com hem dit, decisió sobre la propietat d’aquestes peces reclamades està en mans dels tribunals civils. A més, el 19 de maig del 2006 el Parlament de Catalunya, amb unanimitat de totes les forces polítiques representades, va adoptar una moció que vincula el Govern de la Generalitat i que pràcticament és un blindatge dels drets de la diòcesi de Lleida i de la conselleria de Cultura. De manera que la posició de Roma i l’assentiment dels bisbes catalans s’han d’interpretar com una forma de pressionar tant la judicatura com el Govern de la Generalitat de Catalunya.

Una darrera qüestió. Joan Tort, diu que tots els bisbes catalans van subscriure l’acord. En canvi, Pau Echauz escriu que «l’acord plenari es traslladarà a la nunciatura, però no es va redactar un document específic per evitar la firma d’alguns prelats que havien mostrat les seves reserves ». Tot molt eclesiàstic. L’evangeli, però, fa un altre so: «Digueu sí quan és sí, no quan és no» (Mateu, 5,37).

Sigui com sigui, acabem manifestant que la posició d’«El Pregó» fa costat a aquells prelats que, pel que sembla, no han subscrit el document de la Tarraconense que es lliura amb armes i bagatges a la imposició romana.
La Redacció

SUMARI D’AQUEST NÚMERO
Sant Miquel de Cuixà s’acaba. Per Joan Maluquer i Ferrer
Missa en alguerès. Per Ana Ortín
Llengua i Església al País valencià. Per Jordi Bort Castelló
Sant Pau i el dret civil. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Signes d’aquest temps: “L’Església oficial i les parelles”.-“Sobre el contenciós del Museu de Lleida”.-“El català, absent”.-“I ara, què en farem de la Sagrada Família?”.“Quin disbarat, senyor bisbe!”.
Accent. VET ací un fragment d’un Manifest per la senzillesa en l’Església (cristiansdebaseavu@gmail. com). Arriba un moment que un hom dubta que tots aquests manifestos serveixin de gran cosa. Però almenys manifesten el malestar i els desigs de molts cristians. I ens conviden a tots a agafar la nostra espelma; és a dir, a ser senzills com a persones, com a cristians i com a comunitats cristianes.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 403 d’1 de gener del 2011

«El nunci apostòlic a Espanya demanarà ajuda als bisbes catalans per a buscar una sortida política al litigi dels béns eclesiàstics que enfronten Aragó i Catalunya. Així ho va manifestar ahir en una entrevista publicada a “Herado de Aragón”».(«La Vanguardia» (10.1.2011, p. 31): article de Pau Echauz.

En nunci Fratini —continuo citant— «ha demanat als bisbes catalans que elaborin una carta de suport al document firmat per Alfonso Milián i Joan Piris a finals d’octubre, en el qual es reconeixia a Barbastre la propietat dels béns». Com ha informat repetidament «El Pregó», la propietat de les obres d’art qüestionades està sub iudice a l’Audiència de Lleida. I són els tribunals civils els competents en qüestions de propietat, ni que es tracti de béns eclesiàstics. Així, doncs, el Nunci, un diplomàtic representant d’un Estat, s’ingereix en un afer d’un altre Estat.

El Nunci també s’extralimita en les seves funcions quan tracta els bisbes com a simples subordinats i els fa ingerir en un afer d’ordre jurídic i que —repetim- ho— es troba en mans dels tribunals civils.

Una vegada subscrit el document i fet públic amb el vist i plau de la Conferència Episcopal Espanyola, continua L.V., el Nunci entén que el bisbe Piris «podrà negociar amb més força l’obtenció d’un acord amb el Departament de Cultura de la Generalitat. Per al Nunci, serà el moment de la negociació política entre Aragó i Catalunya». El Nunci afegeix també que el document ja havia estat sol·licitat pel cardenal Bertone, Secretari d’Estat del Vaticà, «que el Papa està informat de les gestions, que el cardenal Bertone va parlar del litigi amb Fernández de la Vega i Montilla i que el ministre de la Presidència, Ramón Jáuregui s’ha interessat en l’afer». Embolica que fa fort!

El Nunci presenta com a cosa de futur el que els mitjans informatius de Lleida ja havien anunciat fa un mes com a cosa feta: que el Nunci havia «obligat » els bisbes catalans a signar una carta de suport al bisbe Piris. Aleshores ells havien demanat de deixar-ho per a després de la visita del Papa.

Tot aquest afer va fer sofrir el bisbe Francesc Ciuraneta fins a afectar-li la salut i haver de presentar la dimissió. Doncs bé, el 4 de desembre passat l’Associació d’Amics del Museu de Lleida va retre-li un homenatge, juntament amb el responsable del seu equip jurídic, Josep Domènech, i els va fer socis d’Honor.
Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO
¿Espiritualitat xinesa?. Per Ramon M. Nogués
Els sants Innocents i la mare Raquel (Mt 2,16-18). Per Valentí Fàbrega Escatllar
Què en farem de tanta crisi?. Per Josep Frigola
Signes d’aquest temps: “Sobreviure en l’hivern eclesial”.-“El Nadal laic de les escoles”.-“Del teatre a la realitat”.-“Por a conèixer la veritat”.
Accent. EL número 72 de la revista «L’Agulla», que correspon al mes de desembre del 2010, publica un interessant article de Juan Martín Velasco amb el títol de Cisma callado en la Iglesia?, respectant l’original castellà. Amb permís de la revista, el reproduïm pràcticament íntegre per als nostres lectors en versió catalana.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 401 i 402 d’1 i 15 de desembre del 2010

Els evangelis de Mateu i de Lluc presenten el naixement de Jesús com un esdeveniment. En la narració, fan esment de la família, del llinatge, del lloc i de la ressonància sobre l’entorn immediat. I fan també referències explícites al seu significat estrictament religiós: els somnis de Josep sobre l’embaràs de Maria i sobre les intencions assassines d’Herodes, els mags orientats per l’estrella i els àngels que anuncien als pastors la meravella d’un fet que dóna glòria a Déu (el revela) i pau als homes.

L’evangeli de Joan fa un altre plantejament. L’himne del primer capítol arrenca de la condició divina de Jesús. Ell és la Paraula de Déu, Déu que es comunica, Déu que és vida, perquè és amor, i és llum que es manifesta en carn humana (Jo 1,4). L’ésser humà, les paraules humanes i el comportament humà de Jesús, dels quals l’Església n’ha guardat fidelment memòria en els textos del Nou Testament, ens fan possible d’entreveure l’amor inabastable de Déu per nosaltres: «Déu, ningú no l’ha vist mai; L’Unigènit que està al si del Pare és qui l’ha revelat» (Jo 1,18). «Pare just, (….) jo us he conegut, i aquests [els deixebles] han conegut que vós m’heu enviat, i els he fet conèixer el vostre nom, (….) perquè l’amor amb què vós m’heu estimat a mi, estigui en ells, i jo en ells» (Jo 17,26).

Per als qui tractem de seguir Jesús, Nadal, com a commemoració del seu naixement, és una crida a incorporar la carn humana de Jesús, tal com l’Evangeli ens la presenta, en la nostra vida religiosa: en la nostra relació amb Déu a través de la pregària, i en la nostra relació d’amor als altres. Segons l’Evangeli, Jesús, en les constants i múltiples manifestacions d’interès amable i proper per a tota mena de persones, és testimoni fiable de l’amor que Déu ens professa; i, en la seva doctrina sobre l’amor als altres com a camí únic per seguir-lo, ens posa en condicions d’experimentar els límits i les ambigüitats de les nostres capacitats d’estimar, i, alhora, d’admirar la generositat, la transparència i la grandesa de Déu que es declara estimat quan, en la nostra condició humana, ens estimem els uns als altres: «Si ens estimem mútuament, Déu està en nosaltres » (1Jo 4,12; vg. també 4,20)
Casimir Martí

SUMARI D’AQUEST NÚMERO
Un Nadal sense estable (Lc 2, 4-7). Per Valentí Fàbrega Escatllar
Tsunami restauracionista. Per Jesús Huguet
Àrab i cristià a Terra Santa. Per Maroun Lahhamam
La crisi econòmica. Precisions. Per Joan Majó
Signes d’aquest temps: “Oportunitat perduda”.-“Els febles són esclafats”.-“Abans sí i ara no?”.-“Cabòries”.
Accent. PORTEM a aquesta secció un text pòstum del filòsof Paul Ricoeur, del qual vam parlar amb ocasió del seu decés (n. 270, 15.6.2005, pgs. 4-5). Es tracta d’un text que parla de la seva fe cristiana personal, com d’«un atzar transformat en destí per una elecció continuada». Com és sabut, Ricoeur era cristià evangèlic. Però el que diu és igualment vàlid per a un catòlic. Esperem que el lector sabrà saltar per damunt d’una terminologia un xic difícil i hi trobarà una exposició il·luminadora sobre la seva mateixa fe. Perquè cadascú de nosaltres és cristià per atzar (de naixement, d’ambient); però ha assumit i mantingut conscientment aquesta condició de cristià al llarg de la seva vida.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 400 de 15 de novembre del 2010

Com els tres deixebles, apagada la visió de la muntanya, també nosaltres, després de la visita papal, ens trobem amb la nostra realitat de cada dia. I hem de continuar el nostre camí escoltant el Fill estimat, responent-hi amb la nostra vida i donant-ne testimoni enmig d’una societat per a qui Jesús i el seu missatge resulten força desconeguts, o ininteressants, o arxivats en el bagul dels records, sense significació vital avui. I en la qual els mitjans de comunicació, que ho impregnen tot, i no s’estan de destacar els punts foscos de l’Església i, fins i tot, de fer sang. I on, tanmateix, molta gent cerca en la fosca el sentit fons de la seva vida.

La imatge que ofereix la nostra jerarquia no és gens favorable. Les nostres comunitats, en general, són pobres i envellides. Els nostres grups, reduïts. L’enorme canvi sociocultural i socioreligiós que s’ha produït, i que continua, no s’ha vist acompanyat per un replantejament dels objectius, l’estructura i el dispositiu pastoral. Ni per una posada al dia seriosa del llenguatge de la fe i de la celebració, ni de la moral oficial. Una vegada i una altra, el Papa polemitza amb el relativisme. Però una cosa és la discussió en el camp intel·lectual i una altra el treball de cada dia, en una societat diversa i èticament plural, afrontada a noves realitats i nous problemes, en bona part inèdits, i per als quals no valen les solucions «tradicionals». Més que no la proclamació d’uns «punti fermi» i l’apel·lació a una «llei natural», que l’Església interpreta, cosa que provoca en molts distanciament i refús, ens cal una comprensió cordial i sincera de les persones i dels seus itineraris i un acompanyament germanívol en la recerca, una recerca que, en bona part ens és comuna a tots.

Tot això intentem fer-ho en les nostres comunitats i els nostres grups (i desitjaríem sentir-nos més acomboiats i pels màxims responsables), sense enyorar uns temps passats que haurien estat millors, sinó amb la il·lusió de respondre a la crida del Senyor en el nostre avui. Recolzats no en un optimisme fals i superficial, sinó en la ferma seguretat que ens donen la fe i l’esperança. Confiats en la promesa del Senyor: «jo estaré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món» i «l’Esperit us conduirà a la veritat sencera». I mirant aquells testimonis actuals del Crist i del seu evangeli que no falten ni al nostre costat ni en altres esglésies.
Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO
La visita del Papa. Per Jordi Porta (publicat a la web del Centre Unesco)
Jesús i la família. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Un pas històric. Per Jesús Huguet
Itinerari d’“El Pregó”, 351-400
Signes d’aquest temps: “Pel broc gros”.-“Un món sense dimensió espiritual”.-“La decadència de l’Església”.-“Diari d’un malalt de càncer”.
Accent. Rafael Nadal escrivia a «La Vanguardia» (18.11.2010, p.28 ) un article titulat La creu del Collell, del qual extraiem alguns paràgrafs.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 399 d’1 de novembre del 2010

Les visites del Papa no són com ens plaurien. Però acceptant que les coses són com són hem de reconèixer que ha estat tot un èxit.

Bona resposta institucional per part de la Generalitat i de l’Ajuntament de la ciutat.  Barcelona i Catalunya van estar al seu lloc a l’hora de rebre un hoste excepcional.

Excel·lent organització del servei d’ordre establert per l’arquebisbat i pels encarregats de l’ordre públic. Potser va ser excessiu el nombre d’agents per cobrir els desplaçaments en papamòbil. I la velocitat d’aquest, poc atenta a la bona gent que aclamava el Papa, no tanta com s’esperava, i encara molts venien d’altres indrets d’Espanya. Vet ací una manifestació de la indiferència religiosa d’una part important dels nostres conciutadans i del tarannà dels cristians del país, poc donats a aquesta mena d’entusiasmes i manifestacions religioses.

La celebració a la Sagrada Família va ser ben preparada, i ben executada, en català bàsicament, amb participació del poble en els cants —aquell vibrant «Crec en un Déu» de mossèn Romeu feia posar la pell de gallina—, amb una part musical extraordinària. I la retransmissió, immillorable, ens va fer descobrir una obra única, tota inundada de llum.

Èxit de la nostra televisió i èxit d’una Església que té una llarga tradició litúrgica i musical.

També la visita a l’obra del Nen Déu, retransmesa pel canal 3/24, va mostrar un exemple d’allò que ha de ser central en l’Església i que sortosament cada vegada ho és més a casa nostra.

Tot plegat ha servit per mostrar al món la imatge d’un temple únic i projectar-hi el que se’n diu «la marca Barcelona».

S’ha comentat molt, massa, la imatge de les monges que van netejar l’altar. ¿Per què no fer-ho fer als diaques casats juntament amb les seves esposes? D’altra banda no s’ha remarcat prou el protagonisme de l’organista, la Mercè Sanchís, que prou ens va ser mostrada repetidament.

Segur que la visita va fer bé a moltes persones senzilles i que va enardir molts joves ja ben predisposats. Ha estat com un llampec, com un castell de focs. Però és la tasca de cada dia de les comunitats i els moviments —que desitjaríem més facilitada i orientada des de dalt en un sentit renovador— allò que de debò ens farà avançar en fidelitat a l’Evangeli i en la transformació progressiva de la nostra Església.

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO
La papessa Joana: un símbol del futur. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Dues Esglésies enfrontades. Per Jesús Huguet
A propòsit d’una carta al papa. Per Joan Llopis
Creure de manera diversa. Per Andrés Torres Queiruga
Signes d’aquest temps: “El cas Pagola”.-“Problema de cognoms”.-“Les declaracions del nou bisbe de Solsona.”.-“Lleida: continua la saga”.-“La catequesi en el marc de l’any litúrgic”.
Accent. EL mes de novembre del 1965, ja a punt d’acabar el Concili Vaticà II, es va anar coneixent un document elaborat per un grup de bisbes que s’havien anat reunint amb una certa periodicitat durant aquells quatre anys per parlar sobre el tema de l’Església dels pobres. Quan es va fer públic, el van signar un centenar de bisbes. Ara ens arriba per internet. En parla, diu qui ho envia, J.L. Martín Descalzo en el seu llibre Un periodista en el Concilio, Madrid, 1966, IV, pgs. 490-493. És bo fer memòria de l’ambient que es respirava aleshores i de l’entusiasme d’uns quants profetes. Els que ho vam viure, encara ho recordem amb enyorança.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 398 de 15 d’octubre del 2010

Quan s’acabava el Concili Català de 1995, el Vaticà va obsequiar l’Església catalana amb desmembrament del bisbat de Lleida i la creació del nou bisbat de Barbastre-Montsó.

Ara, i en vigílies de la visita del Papa a Barcelona, força la capitulació en tota regla del bisbe de Lleida, el valencià Joan Piris, que renuncia a defensar la propietat d’unes peces d’art i se sotmet en tot i per tot a la decisió romana que ha dictaminat que pertanyen a parròquies ara incorporades al nou bisbat de Barbastre-Montsó. El document que el bisbat de Lleida presentava el 28 d’octubre al Jutjat de Primera Instància, n. 4 de Lleida conté unes manifestacions de servilisme al Nunci Apostòlic («superior jeràrquic d’aquest Bisbat»!?, diu) i a les autoritats del Govern d’Aragó que fan sentir vergonya aliena. Com també en fan sentir les posicions de «La Vanguardia», començant pel requadre que signava el seu director a la p. 2 del dia 28 d’octubre.

Mentrestant el Conseller Tresserras recorda que les obres qüestionades pertanyen a una col·lecció catalogada per la Generalitat de Catalunya i que no poden sortir d’on són sense el compromís explícit que hi tornaran. ¿Ningú no recorda, en canvi, que hi ha un procés judicial en marxa als tribunals civils ordinaris de l’Estat (que són els competents sobre qüestions de propietat, ni que siguin de béns eclesiàstics) i que, fins que hi hagi sentència ferma, aquelles peces no poden moure’s d’on són?

El bisbe de Lleida apel·la a l’obediència a Roma. I Roma, ¿en què es basa? El Tribunal de la Rota Romana, ¿no s’ha negat a obrir cap procés sobre  aquesta qüestió? ¿Tal vegada, doncs, s’ha plegat a les pressions de la Conferència Episcopal Espanyola, dels bisbes aragonesos, de l’Opus Dei, que té en aquell bisbat el bressol del seu fundador i el seu gran santuari de Torreciudad?

Acabaré recordant tres sentències: 1) l’aforisme jurídic «res clamat domino» (cada cosa reconeix el seu propietari); 2) «Hem d’obeir Déu abans que els homes» (Actes 5,29); 3) «La veritat us farà lliures» (Joan 8,32). Ara els homes són les autoritats religioses de Roma, la C.E.E. i l’Opus Dei. I Déu? Déu es manifesta en la fidelitat a la pròpia consciència i en l’esforç per conèixer la veritat.

¿Per què, doncs, aquest reiterat refús a estudiar els documents que acrediten la propietat de les peces per part del bisbat de Lleida i aquest entestament a dictaminar que només hi són a títol de dipòsit? Només la veritat, senyors de Roma i bisbe de Lleida, ens pot fer lliures i deslliurar-nos de servituds i servilismes.

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO
Sant Jaume. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Joan Triadú, una trajectòria exemplar. Per Albert Manent
Tant mal ha fet el Concili Vaticà II a la Vida Religiosa?. Per Jesús Huguet
Capellans: ¿vocació personal o crida de l’Església?.
Signes d’aquest temps: “Sagraments de rebaixes?”.-“Visita apostòlica i visita d’Estat”.-“Catòlica, apostòlica …. i romana?”.
Accent. FA poc Leonardo Boff es preguntava: «¿Com pot perpetuar-se en la història la institució-Església, amb característiques autoritàries, absolutistes i excloents?»«La ideologia dominant, continua, respon: “només perquè és divina”. En realitat, però, aquest exercici de poder no té res de diví. És exactament el que Jesús no volia». Boff resumeix la seva resposta a la pregunta en sis punts una mica cantelluts. Però acaba amb l’altre platet de la balança, aquest positiu, que invita a continuar en aquesta Església.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 397 d’1 d’octubre del 2010

«Assistiran a Barcelona unes 500 personalitats, líders de les grans religions mundials, persones del món de la cultura i de la política, així com alguns caps d’estat». Així ho anunciava el tríptic de la Trobada Internacional per la Pau que organitza cada any la Comunitat de Sant’Egidio i que, enguany, ha tingut lloc a Barcelona del 3 al 5 d’octubre, en col·laboració amb l’Arquebisbat.

Al Programa consta el nom de les personalitats que van prendre la paraula a les 24 taules rodones i a l’Assemblea inaugural, celebrada al Palau de la Música Catalana i presidida per «Maria Teresa, Sa Altesa Reial, gran duquessa de Luxemburg » i que es va iniciar amb les salutacions de l’arquebisbe de Barcelona, l’alcalde de la ciutat i el President de la Generalitat de Catalunya. Al matí havia estat precedida per una celebració eucarística a Santa Maria del Mar, presidida per «Sa Eminència, el cardenal Lluís Martínez Sistach». La Trobada va cloure’s amb una Pregària per la Pau en tres temps: trobades de pregària en diferents llocs per a les distintes comunitats religioses; Processó de la Pau de cada comunitat fins a la plaça de la Catedral, i Cerimònia final, on, després de diverses intervencions, va tenir lloc la proclamació i el lliurament de la Crida per la pau 2010, la seva signatura i l’encesa del canelobre, el gest de pau i la processó de sortida. Un cop d’ull a aquesta celebració conclusiva davant la catedral, en un amfiteatre muntat per a l’ocasió, posava prou de manifest una organització cuidada i estudiada en tots els seus detalls, sense oblidar la música ni la representació. Hom hi distingia una cinquantena de bisbes i una gran pila de líders religiosos, tots amb els seus hàbits variats i multicolors.

Un no pot estar de preguntar-se quina organització no pressuposa una convocatòria de tantes personalitats de tot el món; quin pressupost no deu haver de manejar; si trobades així ajuden a l’ecumenisme real, més enllà del diàleg i la pregària conjunta dels líders religiosos assistents; si fan progressar la pau en el món; i quin és el seu ressò en les comunitats religioses locals, i, en concret, en les comunitats catòliques. ¿No hi podria haver, tal vegada, un décalage entre la grandiositat d’aquestes trobades i els seus fruits concrets? Unes preguntes que no pressuposen cap resposta prèvia per part de qui les formula.

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO
Ciència i omnisciència. Ramon M. Nogués. Per Ramon M. Nogués
Trajectòries ecumèniques. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Miscel·lània de la visita papal. Per Josep M. Totosaus
Signes d’aquest temps: “Mitres”.-“Cada dia som més”.-“El cardenal Rouco, optimista”.-“Un important estudi sobre Maragall”.-“Capellans d’ahir i d’avui”.
Accent. «DOCUMENTS d’Església» (n. 970, 15.10.2010, pgs. 559-565)) publica un excel·lent estudi de Eberhard Schockenhoff aparegut a la revista «Stimmen de Zeit» de l’abril passat. Es titula Els conflictes sobre la interpretació autèntica del Concili Vaticà II. És molt clar en les seves línies bàsiques, per bé que una mica difícil de seguir. Em permeto presentar-lo als lectors.—J.T.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 396 de 15 de setembre del 2010

He vist el bisbe de Barcelona amb el seu auxiliar que arribava a l’aeroport amb el seu cotxe. Anava a rebre el bisbe de Roma acompanyat d’un parell dels seus col·laboradors més pròxims. Venia a prendre el pols de la nostra Església i, per extensió, el de l’Església catalana sencera.

He vist com, fetes de les abraçades cordials, pujaven tots cinc al cotxe. Al bisbat, després de prendre un cafetonet amb unes pastes, es van reunir amb l’staff diocesà, que li va oferir una visió de conjunt de la marxa de la diòcesi. El bisbe de Roma i els seus acompanyants van treure el seu ordinador i hi anotaven el que consideraven més interessant. No s’estaven de demanar aclariments quan calia. La llengua no era cap obstacle, perquè l’italià i el català són cosins germans i un «intèrpret» situat al costat dels visitants, els precisava oportunament el sentit d’alguna expressió poc familiar.

La visita va durar uns quants dies. Els representants de l’Església de Roma es van reunir també amb el Consell presbiteral i el Consell Pastoral, que els van exposar el seu punt de vista sobre els problemes fonamentals de la diòcesi, i amb representants dels moviments apostòlics i de la Unió de Religiosos de Catalunya. Els visitants van dir-se impressionats del nivell de secularització de la societat barcelonina, que demanava a crits canvis importants per part de l’Església. També hi va haver una reunió amb l’staff reduït dels tres bisbats de Barcelona, Terrassa i Sant Feliu, i amb laics i preveres. I se’n van endur la impressió que la divisió havia estat un error i que hi ha altres maneres per acostar el bisbe a les comunitats. Una impressió semblant van treure’n de la trobada amb un grup de cristians de Vilafranca i un altre de Sabadell. En els contactes amb els altres bisbats catalans va percebre’n una enyorança del concili de 1995 i un desig pregon que l’Església catalana veiés reconeguda la seva personalitat amb una Conferència Episcopal amb capacitat per afrontar els seus problemes i respondre a la situació de la societat. El diumenge el bisbe de Barcelona va proposar als visitants que presidissin amb ell una celebració solemne a la catedral. Però el bisbe de Roma es va estimar més participar en l’eucaristia en una parròquia suburbial; i els seus acompanyants van anar també, cadascun d’ells, en una parròquia d’altres diòcesis, rural l’un, urbana l’altre. Així van tenir ocasió de reunir-se també amb cristians de base en el seu propi ambient. Al que havia anat a Lleida li van donar un dossier sobre les obres d’art de la Franja que estan en qüestió. Va dir, molt amablement, que el lliuraria a les persones de Roma que s’encarreguen d’aquests afers: segur que ho agraïran. El darrer dia de la seva estada va haver-hi una reunió general amb cristians de tot Catalunya (eren uns cent cinquanta). El bisbe de Roma, amb intervenció també dels seus dos acompanyants, els va exposar el que se n’enduia de la visita i també els va assenyalar alguns punts sobre els quals caldria que els barcelonins i els catalans reflexionessin més. Va haver-hi un torn de paraules amb tota llibertat, la mateixa llibertat que havia caracteritzat totes les trobades d’aquells dies. Van fer-s’hi accentuacions, suggeriments i també es va escoltar alguna exigència una mica fora de lloc. Tot va ser entomat amb senzillesa i germanor per aquell que ha rebut l’encàrrec de confirmar la fe dels germans. I, en acabat, altra vegada cap a l’aeroport, en el cotxe del bisbe barceloní. I un a reveure cordial i agraït. Més cordial que l’abraçada de l’arribada, perquè havien conviscut uns dies i s’havien conegut més, I així s’estreny l’afecte i la germanor. Això que els cristians en diem la comunió: «perquè vosaltres tingueu comunió amb nosaltres. I la nostra comunió és amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist (….) a fi que la vostra joia sigui immensa» (1a. carta de Joan, 1,3-4).

Josep M. Totosaus

SUMARI D’AQUEST NÚMERO
Paràbola del gra de mostassa (Mc 4,30-32). Per Valentí Fàbrega Escatllar
La visita del Papa al Regne Unit, tot un èxit.
El conte dels senyors de les nostres vides. Per Antoni Comín i Oliveres
Signes d’aquest temps: “El llegat de Raimon Panikkar”.-“Notícies de Xile”.-“L’atenció pastoral als pobles petits”.-“El teòleg franciscà basc José Arregui”.-“Les obres d’art qüestionades romandran a Lleida”.
Accent. EN el seu número 966 (15.7.2010, pgs. 439-444) «Documents d’Església» publicava en versió catalana el text d’una conferència del teòleg Jürgen Moltmann sobre la passió de Crist i el sofriment de Déu. Partia de la coneguda pregunta «¿Com pregar i parlar de Déu després d’Auschwitz?», que ell contestava així: «Déu sofria en les víctimes d’Auschwitz. Déu no estava en el cel llunyà, sinó present en les cambres de gas». N’oferim alguns paràgrafs.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es

Núm. 395 d’1 de setembre del 2010

Si un dia, portat per l’eufòria conciliar, hagués decidit dedicar-me a la litúrgia, ara em sentiria estafat. En efecte, la Constitució sobre la sagrada litúrgia del concili Vaticà II encomanava als liturgistes una missió engrescadora i necessària: la renovació de la litúrgia i la seva adaptació «al geni i a les qualitats peculiars de les distintes races i pobles», defugint «una rígida uniformitat » (n. 37), de manera que «expressi amb major claredat les coses santes que significa i el poble cristià pugui comprendre-la fàcilment i participar-hi per mitjà d’una celebració plena, activa i comunitària» (n. 21).

Però ara resulta que se’ls ha convertit en purs guardians de la norma i de la lletra, sense facultats per a poder tocar-hi res, ni una coma, ni una majúscula. M’explicaven, amb coneixement de causa, que el corresponent dicasteri romà havia retornat la traducció alemanya del ritual d’exèquies, perquè no traduïa prou literalment l’expressió «pateant ergo, Domine, praecibus nostris aures misericordiae tuae». La traducció va haver de ser: «Obriu, Senyor, les orelles de la vostra misericòrdia a les nostres pregàries».

Només el Papa té, com és natural, plenes facultats per a canviar el que cregui convenient, cosa que actualment dóna peu a una litúrgia de signe clarament restauracionista. El març d’aquest any, Foc Nou (n. 2009) publicava unes declaracions del mestre de les celebracions litúrgiques del Papa, Guido Marini, en què es confessava plenament identificat amb Benet XVI quan proclamava una «reforma de la reforma» litúrgica. O sigui, una contrareforma en el sentit d’una litúrgia que valori l’aspecte sagrat d’adoració molt més que el comunitari (que havia recuperat el Concili). Per això el Papa, diu Marini, des de Corpus de 2008 distribueix la comunió a la llengua dels fidels agenollats. I es mostra partidari del llatí, del cant gregorià i de la polifonia sagrada. I han decidit col·locar, en les celebracions papals, un gran santcrist al mig de l’altar. I esperen que, per la força del mimetisme, aquestes pràctiques esdevinguin un punt de referència exemplar per a l’aplicació de la reforma litúrgica. I no s’enganyen pas. Tots hem pogut notar en certes litúrgies una derivació cap als ornaments sumptuosos, l’encens, els gestos hieràtics i les postures d’adoració.

I, no ho oblidem, darrere d’aquesta litúrgia hi ha tota una nova concepció tant de l’espiritualitat com de la mateixa Església.

Jesús Huguet

SUMARI D’AQUEST NÚMERO
El desglaç de la paraula.
Paràbola del ric i el pobre Llàtzer (Lc 16,19-31). Per Valentí Fàbrega Escatllar
Jugar amb foc. Reflexions d’un cristià després de la manifestació del 19 de juliol. Per Jaume Botey
Signes d’aquest temps: “No som en un Estat laic?”.-“«Santiago y cierra España»”.-“De rectora a monja de clausura”.-“Anirà Jesús a Madrid?”.-“Un valencianista de pedra picada que ha complert 100 anys”.
Accent. TAL com dèiem a la p. 2, desplacem aquí uns apartats de l’entrevista de l’arquebisbe de Poitiers, Albert Rouet, que hem publicat abans.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es