La Paraula es va fer carn (Jo 1,14)
Núm. 401 i 402 d’1 i 15 de desembre del 2010
Els evangelis de Mateu i de Lluc presenten el naixement de Jesús com un esdeveniment. En la narració, fan esment de la família, del llinatge, del lloc i de la ressonància sobre l’entorn immediat. I fan també referències explícites al seu significat estrictament religiós: els somnis de Josep sobre l’embaràs de Maria i sobre les intencions assassines d’Herodes, els mags orientats per l’estrella i els àngels que anuncien als pastors la meravella d’un fet que dóna glòria a Déu (el revela) i pau als homes.
L’evangeli de Joan fa un altre plantejament. L’himne del primer capítol arrenca de la condició divina de Jesús. Ell és la Paraula de Déu, Déu que es comunica, Déu que és vida, perquè és amor, i és llum que es manifesta en carn humana (Jo 1,4). L’ésser humà, les paraules humanes i el comportament humà de Jesús, dels quals l’Església n’ha guardat fidelment memòria en els textos del Nou Testament, ens fan possible d’entreveure l’amor inabastable de Déu per nosaltres: «Déu, ningú no l’ha vist mai; L’Unigènit que està al si del Pare és qui l’ha revelat» (Jo 1,18). «Pare just, (….) jo us he conegut, i aquests [els deixebles] han conegut que vós m’heu enviat, i els he fet conèixer el vostre nom, (….) perquè l’amor amb què vós m’heu estimat a mi, estigui en ells, i jo en ells» (Jo 17,26).
Per als qui tractem de seguir Jesús, Nadal, com a commemoració del seu naixement, és una crida a incorporar la carn humana de Jesús, tal com l’Evangeli ens la presenta, en la nostra vida religiosa: en la nostra relació amb Déu a través de la pregària, i en la nostra relació d’amor als altres. Segons l’Evangeli, Jesús, en les constants i múltiples manifestacions d’interès amable i proper per a tota mena de persones, és testimoni fiable de l’amor que Déu ens professa; i, en la seva doctrina sobre l’amor als altres com a camí únic per seguir-lo, ens posa en condicions d’experimentar els límits i les ambigüitats de les nostres capacitats d’estimar, i, alhora, d’admirar la generositat, la transparència i la grandesa de Déu que es declara estimat quan, en la nostra condició humana, ens estimem els uns als altres: «Si ens estimem mútuament, Déu està en nosaltres » (1Jo 4,12; vg. també 4,20)
Casimir Martí
SUMARI D’AQUEST NÚMERO
Un Nadal sense estable (Lc 2, 4-7). Per Valentí Fàbrega Escatllar
Tsunami restauracionista. Per Jesús Huguet
Àrab i cristià a Terra Santa. Per Maroun Lahhamam
La crisi econòmica. Precisions. Per Joan Majó
Signes d’aquest temps: “Oportunitat perduda”.-“Els febles són esclafats”.-“Abans sí i ara no?”.-“Cabòries”.
Accent. PORTEM a aquesta secció un text pòstum del filòsof Paul Ricoeur, del qual vam parlar amb ocasió del seu decés (n. 270, 15.6.2005, pgs. 4-5). Es tracta d’un text que parla de la seva fe cristiana personal, com d’«un atzar transformat en destí per una elecció continuada». Com és sabut, Ricoeur era cristià evangèlic. Però el que diu és igualment vàlid per a un catòlic. Esperem que el lector sabrà saltar per damunt d’una terminologia un xic difícil i hi trobarà una exposició il·luminadora sobre la seva mateixa fe. Perquè cadascú de nosaltres és cristià per atzar (de naixement, d’ambient); però ha assumit i mantingut conscientment aquesta condició de cristià al llarg de la seva vida.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es
Recomana aquest article
Imprimeix aquest article
