Claudicació vergonyosa
Núm. 404 de 15 de gener del 2011
Transcrivim el punt 5è del Comunicat de la reunió de la Conferència Episcopal Tarraconense celebrada els dies 18,19 i 20 de gener: «Sobre l’assumpte de les obres d’art en litigi entre les Diòcesis de Lleida i Barbastre-Montsó, tots els Bisbes de Catalunya, reconeixent la complexitat de la qüestió, que en aquests moments es troba sota la jurisdicció dels tribunals civils, manifesten que és la comunió eclesial entre els deixebles de Crist el bé més gran a preservar i a cultivar i, per tant, demanen que es puguin complir les decisions emanades de la Santa Seu sobre aquests béns eclesiàstics.
»És per això que donen suport al que els Bisbes de Lleida i de Barbastre-Montsó han signat per al bé de la comunió entre les seves Esglésies germanes, amb estrets lligams més que centenaris. I demanen que la solució acordada que es pugui trobar respecti sempre l’ús compartit d’un patrimoni religiós i cultural nascut per a la lloança de Déu i la catequesi dels fidels, i permeti que sigui posat al servei de tothom».
La premsa ho ha entès prou bé i ho diu sense embuts: «El Nunci s’imposa » («Avui», 22.1.2011, p. 35, article de Joan Tort), «Els bisbes catalans acaten la postura del Vaticà en l’art de la Franja» («La Vanguardia», 22.1.2011, p. 40, article de Pau Echauz). Es tracta, doncs, d’una claudicació davant l’exigència del Nunci (i del cardenal Bertone), disfressada de prec (vg. número anterior, p. 1).
«El Pregó» ha anat seguint la qüestió des de la segregació de les parròquies de la Franja del bisbat de Lleida per a incorporar-les al nou bisbat de Barbastre- Montsó fins avui: (vg., p. ex., n. 33-34, 1.8.1995, pg. 1; n. 294, 15.6.2006, pgs. 4-5). Ara el comunicat de la Tarraconense demana alguns comentaris.
Sí, com diuen els bisbes, «la qüestió es troba sota la jurisdicció dels tribunals civils». Perquè hi ha un procés obert a l’audiència Provincial de Lleida, instada per l’Associació d’Amics del Museu de Lleida, que demanen que es reconegui que el bisbat de Lleida és el legítim propietari d’aquests béns, com ho prova la documentació que aporta. I sobre qüestions de propietat, ni que es tracti de béns eclesiàstics, la competent és la jurisdicció civil.
Quan els bisbes demanen «que es puguin complir les decisions emanades de la Santa Seu sobre aquests béns» volen dir dues coses: a) que es traslladin immediatament al bisbat de Barbastre-Montsó, que els reclama; b) que la seva propietat pertany a les parròquies de la Franja d’on provenien, unes parròquies que van ser segregades del bisbat de Lleida l’any 1995 i incorporades al nou bisbat de Barbastre-Montsó.
La Conferència Episcopal Tarraconense deu haver perdut la memòria, perquè, com recorda Joan Tort a l’«Avui», l’any 2005, «els bisbes catalans (….) van donar suport, també unànime, al bisbe de Lleida d’aleshores, Francesc Ciuraneta, en la seva defensa del patrimoni diocesà, adquirit de manera legítima pel bisbe Meseguer». Com és sabut, l’actitud ferma i constant de Ciuraneta li va portar incomprensions i sofriments que li van afectar la salut fins haver de renunciar a la titularitat del bisbat. Tot per fidelitat a la veritat. Ciuraneta ho va veure clar quan l’octubre del 2001 Carme Barlabé va presentar a la Facultat d’Història de la Universitat de Lleida una tesina on documentava que moltes de les peces sotmeses a litigi havien estat adquirides pel bisbe Josep Meseguer i Costa (1890-1905), mitjançant actes legítims de compravenda, de donació o de permuta. Ho podem llegir al diari del bisbe Meseguer que ha estat publicat.
Pel que fa a «les decisions emanades de la Santa Seu», cal precisar que aquestes reiterades decisions són només d’ordre administratiu (és a dir, autoritàries) i no tenen cap valor jurídic; sí que el tindria una sentència judicial, però els tribunals vaticans no van admetre mai les reiterades peticions del bisbe Ciuraneta per obrir un procés en regla i examinar la documentació aportada i que n’acredita la propietat lleidatana.
És abusiu parlar d’«Esglésies germanes amb estrets lligams més que centenaris», referint-se als bisbats de Lleida i de Barbastre-Montsó. Lligams més que centenaris són els que uneixen el bisbat de Lleida amb les parròquies segregades de la Franja per a formar el nou bisbat de Barbastre-Montsó, les quals sempre havien format part del bisbat lleidatà fins que en van ser segregades l’any 1995.
Finalment, apel·lar a «la comunió eclesial» per urgir el compliment d’unes decisions romanes és abusar d’una paraula sagrada. La comunió se situa en altres nivells de profunditat: vegeu l’inici de la primera carta de Joan (1,1-4).
Tal com hem dit, decisió sobre la propietat d’aquestes peces reclamades està en mans dels tribunals civils. A més, el 19 de maig del 2006 el Parlament de Catalunya, amb unanimitat de totes les forces polítiques representades, va adoptar una moció que vincula el Govern de la Generalitat i que pràcticament és un blindatge dels drets de la diòcesi de Lleida i de la conselleria de Cultura. De manera que la posició de Roma i l’assentiment dels bisbes catalans s’han d’interpretar com una forma de pressionar tant la judicatura com el Govern de la Generalitat de Catalunya.
Una darrera qüestió. Joan Tort, diu que tots els bisbes catalans van subscriure l’acord. En canvi, Pau Echauz escriu que «l’acord plenari es traslladarà a la nunciatura, però no es va redactar un document específic per evitar la firma d’alguns prelats que havien mostrat les seves reserves ». Tot molt eclesiàstic. L’evangeli, però, fa un altre so: «Digueu sí quan és sí, no quan és no» (Mateu, 5,37).
Sigui com sigui, acabem manifestant que la posició d’«El Pregó» fa costat a aquells prelats que, pel que sembla, no han subscrit el document de la Tarraconense que es lliura amb armes i bagatges a la imposició romana.
La Redacció
SUMARI D’AQUEST NÚMERO
Sant Miquel de Cuixà s’acaba. Per Joan Maluquer i Ferrer
Missa en alguerès. Per Ana Ortín
Llengua i Església al País valencià. Per Jordi Bort Castelló
Sant Pau i el dret civil. Per Valentí Fàbrega Escatllar
Signes d’aquest temps: “L’Església oficial i les parelles”.-“Sobre el contenciós del Museu de Lleida”.-“El català, absent”.-“I ara, què en farem de la Sagrada Família?”.“Quin disbarat, senyor bisbe!”.
Accent. VET ací un fragment d’un Manifest per la senzillesa en l’Església (cristiansdebaseavu@gmail. com). Arriba un moment que un hom dubta que tots aquests manifestos serveixin de gran cosa. Però almenys manifesten el malestar i els desigs de molts cristians. I ens conviden a tots a agafar la nostra espelma; és a dir, a ser senzills com a persones, com a cristians i com a comunitats cristianes.
I com sempre… “Quadre d’honor i Quarto fosc”, Agenda.
Per subscripcions: elprego@terra.es
Recomana aquest article
Imprimeix aquest article
