Amb motiu de la visita del Papa a Barcelona hem estat reclamant una reforma del papat. I no ho fèiem tan sols per la necessitat d’actualitzar la cúspide de la jerarquia catòlica. Com vam explicar, les maneres absolutistes de concebre i exercir els càrrecs, s’estenen a les diòcesis i les parròquies, és a dir, a la tasca de bisbes i rectors. La bona notícia és que hi ha una església que no calla, que no es rendeix, que davant les imposicions i l’autoritarisme, reclama un canvi urgent en les normes actuals. El que ha succeït a Solsona i Manresa és un símptoma del rebuig a les pràctiques actuals d’elecció de bisbes i de gestionar les parròquies: actuar a esquenes de la comunitat, amb secretisme i ocultació. Al Butlletí presentarem aquests dos casos i reflexionarem sobre els canvis que s’han de donar per actualitzar la vida de l’església d’acord als valors actuals i les noves exigències del nostre temps.

Els capellans integrants del Fòrum Ondara del bisbat de Solsona han fet pública una carta oberta al nou bisbe de Solsona, Xavier Novell. En un to respectuós i directe, li anticipen la poca confiança que tenen en les possibilitat de que ell renovi la vida de la diòcesi, reclamant-li un canvi en el “capteniment autoritari” del bisbe Tresserras. Uns capellans que lamenten que ningú els hi hagués consultat sobre el procés de l’elecció ja que diuen que “no t’amaguem que de qualsevol terna, haguessis estat l’últim que haguéssim escollit”. Cada vegada que es designa un bisbe a esquenes de la comunitat, hem de reclamar –com ho ha fet el Fórum Ondara- un procés transparent i participatiu de tota la comunitat eclesial. No és propi d’una església adulta que les designacions es facin en secret, sense conèixer els criteris i sense poder opinar sobre els candidats escrutats. Això potencia la submissió, l’adulació i els favoritismes. La prova està en el perfil dels bisbes escollits, on l’obediència i l’ortodòxia són sempre els  valors més rellevants.

Des de Manresa, ens fem ressò de la carta que una quantitat significativa de membres actius de la comunitat parroquial li han enviat al bisbe de Vic, queixant-se per l’actuació del nou rector de la parròquia. Entre altres mides, ha acomiadat a una catequista amb més de dues dècades de servei apreciat per les famílies, sense informar al Consell Parroquial, sense explicar-ne els motius i sense respectar les més elementals normes d’educació i de correcció. Ja estem altre vegada. S’imposa un capellà a la comunitat sense que ella hi participi. Un capellà que en comptes d’actuar en benefici de la comunitat parroquial, ho fa seguint les directrius de la cúria diocesana. Pràctiques absolutistes més pròpies de l’edat mitjana que encara es donen contínuament a les nostres parròquies. Es suma la dependència estricta del bisbat i la personalitat de molts rectors, i la realitat és que contínuament es van prenent decisions autoritàries sense comptar amb les persones que fan el servei a les parròquies. Un model de relació parroquial que no es correspon amb l’autonomia i maduresa que hem assolit les persones al segle vint-i-u. 

En tots dos cassos, a més d’enviar la carta al bisbe de la diòcesi, s’han difós públicament. Això reflecteix la manca de confiança en el sistema i la nul·la esperança en que es canviïn les mecanismes actuals de decisió. Ja que no son tingudes en compte les opinions discordants, cal donar a conèixer la realitat d’una església que no es rendeix i no accepta la imposició ni l’autoritarisme com a normes d’actuació. L’església viu inserida a la societat. I avui en dia ningú acceptaria –ni a la política, ni a la vida associativa, ni a les relacions laborals- comportaments com succeeixen al sí de l’església. Serà molt difícil que puguem portar un missatge d’esperança a la nostra societat si les normes eclesials no s’ajusten a les conquestes socials i als drets de les persones que amb tan esforç, la societat moderna ha aconseguit . Mentrestant, no rendir-se i continua protestant contra les decisions arbitràries, és la millor manera de fer església. Església nova i renovada.