El 1930 Sigmund Freud va escriure el seu famós llibre El malestar en la cultura i ja en la primera línia denunciava: «en lloc dels valors de la vida, es prefereix el poder, l'èxit i la riquesa, buscats per si mateixos». Avui dia aquests factors han assolit tal magnitud que el malestar és transformat en misèria en la cultura. La COP-15 a Copenhaguen ens va donar la demostració més cabal: per salvar el sistema del lucre i dels interessos econòmics nacionals no s'ha temut posar en perill el futur de la vida i l'equilibri del planeta sotmès ja a un escalfament que, si no és encarat ràpidament, podrà exterminar milions de persones i liquidar gran part de la biodiversitat.
La misèria a la cultura, o millor, de la cultura, es revela per mitjà de dos símptomes verificables a tot el món: la decepció generalitzada en la societat i una profunda depressió en les persones. Ambdues tenen la seva raó de ser. Són conseqüència de la crisi de fe per la que està passant el sistema mundial.
De quina fe es tracta? És la fe en el progrés il•limitat, en l'omnipotència de la tecnociència, en el sistema econòmic-financer, amb el seu mercat, que actuarien com a eixos estructuradors de la societat. La fe en aquests déus té les seves creences, els seus grans sacerdots, els seus profetes, un exèrcit d'acòlits i una massa inimaginable de fidels.
Avui dia aquests fidels han entrat en una profunda decepció perquè aquests déus s'han revelat falsos. Ara estan agonitzant o simplement han mort, i els G-20 tracten en va de ressuscitar els seus cadàvers. Els qui professen aquesta religió fetitxe constaten ara que el progrés il•limitat ha devastat perillosament la natura i és la principal causa de l'escalfament planetari. La tecnociència que, d'una banda ha portat tants beneficis, va crear una màquina de mort que només en el segle XX va matar a 200 milions de persones i és avui capaç d'exterminar a tota l'espècie humana, el sistema-econòmic-financer i el mercat que ha fet fallida, i si no hagués estat per els diners dels contribuents, a través de l'Estat, haurien provocat una catàstrofe social. La decepció està estampada en els rostres perplexos dels líders polítics, que no saben ja en qui creure i quins nous déus entronitzar. Hi ha una mena de nihilisme dolç.
Ja Max Weber i Friedrich Nietszche havien previst aquests efectes a l'anunciar la secularització i la mort de Déu. No que Déu hagi mort, doncs un Déu que mor no és «Déu». Nietszche és clar: Déu no va morir, nosaltres el matem. És a dir, per a la societat secularitzada Déu no compta ja per a la vida ni per a la cohesió social. En el seu lloc va entrar el panteó de déus que hem esmentat abans. Com que són ídols, un dia van a mostrar el que produeixen: decepció i mort.
La solució no consisteix simplement a tornar a Déu o a la religió, sinó a rescatar el que signifiquen: la connexió amb el tot, la percepció que la vida i no el lucre ha d'ocupar el centre, i l'afirmació de valors compartits que poden proporcionar cohesió a la societat.
La decepció ve acompanyada per la depressió. Aquesta és un fruit tardà de la revolució dels joves dels anys 60 del segle XX. Allà es tractava d'impugnar una societat de repressió, especialment sexual, i plena de màscares socials. S'imposava una liberalització generalitzada. Es va experimentar de tot. El lema era "viure sense temps morts; gaudir la vida sense traves». Això va portar a la supressió de qualsevol interval entre el desig i la seva realització. Tot havia de ser immediat i ràpid.
D'aquí va resultar la fallida de tots els tabús, la pèrdua de la justa mesura i la completa permissivitat. Va sorgir una nova opressió: haver de ser modern, rebel, sexy i haver de despullar-se per dins i per fora. El major càstig és l'envelliment. Es va concebre la salut total, i es van crear models de bellesa, basats en la primesa fins a l'anorèxia. Es va abolir la mort, convertida en un espant.
Aquest projecte postmodern també va fracassar, ja que amb la vida no es pot fer qualsevol cosa. Posseeix una sacralitat intrínseca, i té límits. Si es trenquen, s'instaura la depressió. Decepció i frustració són receptes per la violència sense objecte, per al consum elevat d'ansiolítics i fins i tot per el suïcidi, com passa en molts països.
Cap a on anem? Ningú ho sap. Només sabem que hem de canviar si volem continuar. Però ja es noten per tot arreu brots que representen els valors perennes de la condició humana: casament amb amor, el sexe amb afecte, la cura de la natura, el guanya-guanya en lloc del guanya-perd, la recerca del « viure bé », base per a la felicitat, que és avui fruit de la senzillesa voluntària i de voler tenir menys per ser més.
Això és esperançador. En aquesta direcció s'ha de progressar.
Publicat a: Columna de Leonardo Boff, 2010-01-15
